Con Renfe ya habría llegado

RÈPLICA A LA CARTA OBERTA D’EN JOAN PUIGCERCÒS

2010-09-02T19:23:00.000+02:00

Fa uns dies vaig donar-me de baixa d’Esquerra (ex-ERC), però desprès de quinze anys de militancia hem crec legitimat a respondre la posició de l’actual màxim dirigent d’Esquerra (ex-ERC). La critica va dirigida exclusivament a l’autor de la carta, no a la militancia ni al partit, i sempre des del respecte personal que em mereix.

Del text de la carta he suprimit alguns paràgrafs que he considerat poc rellevants, intentant no descontextualitzar cap afirmació. El text íntegre, és pot trobar a

http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/carta-oberta-als-i-les-independentistes-1

Intercalo en negreta la meva opinió.

--- --- ---

Carta oberta als i les independentistes

L'independentisme viu moments efervescents.

[...]

Voldria en primer lloc posar en valor el paper d'Esquerra Republicana de Catalunya en aquest procés, perquè crec que s'ha estat molt poc generós amb Esquerra des de dins mateix de l'independentisme. Esquerra va saber activar fa set anys el ressort adequat, forçant l'alternança democràtica a Catalunya amb un programa basat en la redacció d'un nou Estatut. Aquella decisió estratègica, no entesa per tothom, ha acabat provocant una sèrie de reaccions en cadena de gran calat polític.

El nou Estatut no era el que esperava la militància, i prova d’això és que la mateixa militància va forçar que Esquerra (ex-ERC) fes campanya per al NO a la ratificació de l’Estatut. Aquest ha esta un desl moments clau en l’enfrontament entre la militancia i la actual direcció d’Esquerra (ex-ERC).

El nou Estatut era, com vam dir en el seu moment, la prova del cotó de l'Espanya plural i del projecte autonomista-federalista. Com era d'esperar, la prova del cotó ha acabat donant negatiu, primer amb la retallada de l'Estatut al Congrés i en el pacte Mas-Zapatero, i després amb la sentència del Tribunal Constitucional. L'autonomisme (i no cal dir el federalisme) han entrat en crisi, i la perspectiva independentista s'obre pas. La sentència del TC, doncs, tanca el cicle polític iniciat amb l’Acord del Tinell.

No serà mes aviat que l’increment del sobiranisme al carrer a obligat a la direcció d’Esquerra (ex-ERC) a canviar precipitadament d’estratègia?

En el camí, hem cosit el PSC al país, arrossegant-lo a posicions que fa vuit anys eren impensables: l'Estatut del 30 de setembre, la Llei d'Educació, la Llei d'Acollida, la Llei de Consultes, la Llei del Cinema, la Llei de Vegueries, etc, i hem provocat un corriment de les posicions nacionals de CiU, amb l'assumpció del dret a decidir com a eix polític.

El corriment de les posicions nacionals de CiU és mes aviat fruit del fracàs Estatutari. A Mas, igual que J. Puigcercòs, ha hagut d’actualitzar la seva estratègia. No oblidem que l’Estatut aprovat en referendum havia estat finalment pactat entre A. Mas i J. Zapatero, a esquenes de la resta de forces catalanes (PSC inclòs). La bufetada a la cara d’en Mas, per part del TC, ha estat impressionant.

Avui, set anys després de la irrupció d'Esquerra com a força de Govern (amb només el 14% dels vots, cal recordar-ho), el catalanisme és més ampli, més transversal, i el debat sobre la Independència és sobre la taula. Segur que no ho hem fet tot nosaltres sols, però crec que seria molt injust pretendre que la principal força independentista no hi té res a veure, i més després d'haver assolit una victòria estratègica tan clara.

La gestió d’Esquerra (ex-ERC) al Govern ha estat globalment bona. El que ho discuteixi, o be no està ben informat o te interessos obscurs. Però no és això el que la militància esperava del segon tripartit.

Els intel•lectuals orgànics de CiU que sentenciaven que l'eix nacional seria substituït pel social, veuen com la política catalana ha pres un caire més nacional que mai.

Malgrat Esquerra (ex-ERC) que ha impedit per dues vegades la possibilitat de debatre el sobiranisme al Parlament.

[...]

Esquerra ha tingut el monopoli de la representació electoral i parlamentària de l'independentisme els darrers vint anys. Però a mesura que l'independentisme ha anat creixent i s'ha fet transversal, hi ha hagut més i més ciutadans partidaris de la Independència que no s'han sentit representats per l'ideari i per l'acció política del nostre partit, tant per diferències ideològiques com estratègiques.

Aquesta insinuació de que la disidència interna a fet una deriva ideològica és una falacia. La principal responsabilitat de la desfeta a Esquerra (ex-ERC) es de Carod i Puigcercòs, per no haver resolt les seves disputes personas. El problema no ha estat tant ideològic com de manca de lideratge. És el partit el que s’ha allunyat de una bona part de la militància.

Esquerra és un partit republicà i d'esquerres, i tenim un model territorial i de desenvolupament sostenible per al nostre país. Hem construït un discurs allunyat de l'essencialisme nacionalista i amb una aposta gradualista i multipartidista per assolir la independència, i hem posat en pràctica una estratègia determinada de pactes de Govern que no ha agradat a tothom.

Quins han estat els motius dels pactes que representen el tripartit?. Joan tens mala memòria. Les raons fonamentals per pactar amb el PSC van ser:

-Evitar el frontisme, que a Euskadi va facilitat a la dreta arribar al poder.

-Portar socialistes cap a posicions més nacionalistes.

-Demostrar que esquerra (ex-ERC) podia ser un partit de govern.

En el primer punt, alguna cosa s’ha aconseguit, però en el segón s’ha fracassat estrepitossament. A fet més el TC per acostar els socialistes a la autodeterminació que Esquerra (ex-ERC). Respecte al tercer punt, el desgavell intern no ha deixat veure les tasques de govern.

Però és que no preteníem agradar tothom: mai no hem pretès ser la casa comuna de tots els independentistes de totes les ideologies. Sempre hem dit que nosaltres treballàvem per estendre l'independentisme en l'espai sociopolític que va del centre cap a l'esquerra. I sempre hem dit que seria molt bo per al país que sorgís una o més forces polítiques que treballessin per estendre l'independentisme en l'espai sociopolític que va del centre cap a la dreta.

Aquest punts estratègics jo no els coneixia. Aqui Puigcercòs improvisa jocs malabars dialèctics per a poder superar l’etern dilema d’Esquerra Republicana de Catalunya: que és abans, la forma de l’estat o la manera de governar?.

Puigcercòs cau en el mateix error d’aquells a qui critica separant els sobiranistes en esquerres i dretes, enlloc de reforçar allò que ens uneix en un objectiu comú.

I de l’”esquerrenor” de les dites esquerres hi hauria molt a parlar, però ho deixo per un altre escrit.

Catalunya estarà preparada per a la Independència quan el primer partit de l'esquerra i el primer partit de la dreta siguin independentistes i sumin una majoria social i política molt àmplia. I per arribar a aquest escenari encara hem de picar molta pedra, tots plegats.

Catalunya estarà preparada per a la independència quan hi hagi una majoria social que ho reclami. La dinàmica de dretes i d’esquerres ha de ser abandonada per quan tinguem un país normal. Només falta que en Puigcercòs digui que no proclamaria la independència ni que Esquerra (ex-ERC) fos majoria absoluta, si no hi ha una dreta independentista. Aquest argument no te cap sentit.

Aquestes darreres setmanes han sorgit veus a favor d'una candidatura única de l'independentisme. Crec que amb els paràgrafs anteriors ja ha quedat clara quina és la posició estratègica del nostre partit respecte als Fronts Patriòtics.

No és l’opinió del partit, és l’opinió d’uns dirigents escollits fa anys, en un Congrès que es va tancar en fals.

En qualsevol cas, però, voldria afegir que en algunes d'aquestes crides hi he trobat a faltar el més elemental respecte a Esquerra i al que representa. Esquerra té 80 anys de continuïtat històrica, és el partit de Macià i Companys, té més de 450 seccions locals organitzades arreu dels Països Catalans, té 21 diputats al Parlament de Catalunya, una diputada al Parlament de les Illes Balears, té tres diputats i quatre senadors a Madrid, un eurodiputat a Brussel•les, més de 1.600 alcaldes i regidors en pobles i ciutats, governa en coalició al Principat, presideix el Parlament de Catalunya i dues Diputacions, manté relacions internacionals estables, i ha aguantat en solitari la presència institucional de l'independentisme durant els darrers vint anys.

Esquerra no és l’antiga Esquerra Republicana de Catalunya a la que jo em vaig afiliar fa quinze anys. Ho plasmo en aquest escrit amb l’expressió “Esquerra (ex-ERC)”. En Puigcercòs sembla voler atribuir-se mèrits aliens i pretendre que no hi ha solució de continuïtat entre Macia i ell mateix, quan en 80 anys ERC ha passat per etapes molt diverses (la foscor de l’exili, els pactes amb Convergència, etc.). Els partits, de forma natural, evolucionen. Per això Esquerra no és ara ERC.

I malgrat això, a Esquerra se li han fet crides a "sumar-se" a una coalició amb entitats i partits que no han passat mai per les urnes, que no se sap quina representativitat real tenen, que no són capaços de posar-se d'acord entre ells i que no sabem si d'aquí a uns mesos continuaran existint. Em fa l'efecte que la militància i l'electorat d'Esquerra es mereix més respecte i consideració per part dels autors d'aquestes crides.

Com a militant d’ERC he estat signant d’una d’aquestes crides i si això a posat a Puigcercòs en un encreuament molest és el seu problema, perquè pel que a mi fa, les crides a la unitat han estat fetes sempre des del respecte més profund per als companys d’Esquerra, amb qui m’uneixen relacions no ja de companyonia si no també d’amistat.

Estic completament d'acord amb els independentistes que pensen que en aquest moment històric cal arriscar i fer un pas endavant. Però no hem de confondre un pas endavant amb una fugida endavant. I en aquest punt vull ser molt clar: crear l'expectativa d'una imminent proclamació de la Independència des del Parlament és, en el millor dels casos, confondre desig i realitat; i en el pitjor, és jugar frívolament amb les il•lusions de la gent. Per desgràcia, l'endemà de les pròximes eleccions no hi haurà 68 diputats independentistes, i jo personalment no penso ser còmplice de cap operació basada en premisses falses, per molt benintencionades que siguin.

Quines son les premisses falses?. Tothom sap que si no hi ha majoria parlamentaria suficient no és possible proclamar la independencia des del Parlament. Per altra banda, tothom sap també que la via Ibarretxe és una via morta perquè va en contra de la legalitat. Només cal una instrucció de l’Audiéncia Nacional perquè els mateixos Mossos impedeixin el referendum. No calen carros de combat ni la Brunete. Quí juga, doncs amb la il·lussio de la gent?.

Per altra banda, sembla contradictori que esquerra (ex-ERC) hagui vetat l’entrada al Parlament de ILP per fer un referendum, adduint motius jurídics, i que ara estigui d’acord amb allò que les ILP plantejaven, tenint en compte que la màxima aspiració de les ILP era porta el debat identitari al Parlament. Molts podem ser ingenus però, si us plau, que no ens prenguin per babaus.

Ens calen propostes polítiques lligades a la realitat. De la mateixa manera que fa set anys vam saber fer un moviment tàctic (alternança democràtica i nou Estatut) que ha canviat radicalment la política catalana i ha acostat l'independentisme a la centralitat, ara cal fer una nova estrebada capaç de generar contradiccions i conseqüències concretes en el conjunt del sistema polític, evitant la temptació del testimonialisme.

Em permeto ser un xic cínic: de generar contradiccions en Puigcercòs en sap molt. Està lligat a la realitat la convocatòria d’un referèndum en aquesta legislatura?

La nostra aposta per al pròxim cicle polític és coneguda: portar el debat al terreny de la radicalitat democràtica, un terreny que incomodi les forces de l'autonomisme i les obligui a moure's en la direcció correcta. Entenem que la proposta de posar en pràctica el dret a decidir a través d'un Referèndum democràtic sobre la Independència té recorregut polític, perquè no és una proposta només per als independentistes, sinó que és una proposta adreçada a tots els demòcrates, una proposta d'ampli espectre, que és coherent amb el procés de consultes per la Independència que hem viscut el darrer any, que sabem que genera contradiccions en les cúpules dels altres partits, que és molt majoritàriament compartida per les seves bases electorals i que connecta amb la centralitat democràtica del país.

Dret a decidir? Decidir el què? Que volem concert econòmic? Que tenim el dret de decidir allò que voguem decidir? Quantes preguntes, faran falta per arribar a la pregunta fonamental, per tal de no molestar massa els de Madrid?. Sincerament, i sense ànim d’ofendre, aquest discurs es massa semblant al d’en Mas.

Personalment m'he compromès a condicionar qualsevol acord postelectoral a la convocatòria d'aquest Referèndum, i aprofito aquesta carta per reiterar aquest compromís.

Si es considera frívol que es pretengui assolir una majoria parlamentaria independentista, com s’ha de qualificar la pretensió d’aconseguir un SÍ en una consulta sobre la independència?. Si en quatre anys de legislatura es pot aconseguir una majoria social suficient, a la propera, al 2015, ja podríem obtenir una majoria parlamentaria no ja absoluta si no qualificada per a fer el canvi de marc legal.

Si Esquerra és decisiva i posem aquest tema sobre la taula, serà molt difícil dir-nos que no, ja sigui immediatament després de les eleccions o ja sigui durant la legislatura (cal recordar que probablement abans de dos anys tornarem a tenir el PP al govern espanyol i això pot desfermar noves agressions i provocar necessitat de respostes polítiques des de Catalunya). És una aposta arriscada però estic fermament convençut que ens en podem sortir. De la mateixa manera que fa set anys, perquè érem decisius, vam arrossegar CiU i PSC a fer un nou Estatut que cap dels dos no desitjava, aquest cop, si la gent ens dóna la força que necessitem, arrossegarem els autonomistes cap al dret a decidir i obrirem un nou cicle històric.

Ara mateix no se si “dret a decidir” és un eufemisme dirigit als lectors de CiU. Perquè tanta por a dir-ho pel seu nom: dret a esdevenir Estat.

És per això que en la campanya electoral que ara s'acosta demanaré, inequívocament des de l'esquerra, el vot útil de tots els independentistes: perquè Esquerra no és cap aventura personal i improvisada a corre-cuita, perquè Esquerra ja ha demostrat que és una palanca potentíssima de canvi, i perquè, humilment, em sento madur per rebre i gestionar amb responsabilitat la vostra confiança.

Esquerra (ex-ERC) ara mateix te una estratègia improvisada a corre cuita e inequívocament personal. La dissidència ha estat absorbida o ha marxat.

Potser, seria preferible que en Joan Puigcercòs no llances tants missatges subliminars a en Carretero o Laporta i tractés d’il·lusionar a les bases d’Esquerra amb un missatge coherent, integrador i entenedor. Son les base, les Seccions Locals les que han portat el sobiranisme al carrer i a la normalitat, i no em cansaré mai de repetir-ho. Son aquestes mateixes bases les que, d’una manera o altre, demanen a la direcció d’Esquerra un exercici d’humilitat i patriotisme.

Em sembla tràgic i miop el menyspreu per a les formacions sobiranistes emergents, entre d’altres coses perquè es nodreixen en bona part de ex-militants d’Esquerra (no de ERC). Malgrat tot, encara que una Gran Coalició Independentista no sigui possible, tard o d’hora haurem de confluir. Per això, jo estic segur que el patriotisme de Puigcercòs, Laporta i Carretero podran més que les seves diferencies estratègiques i personals, i finalment coincidiran en liderar el nostre viatge col·lectiu cap a un Estat propi.

Perqué Solidaritat Catalana

2010-08-30T19:00:00.005+02:00

Perquè Solidaritat Catalana?.
S’han dit moltes coses sobre SCI i moltes més encara son una incògnita. En el present apunt intento donar el meu punt de vista sobre alguns aspectes que considero especialment rellevants.

Perquè Solidaritat Catalana per la Independència?.
He escollit SCI bàsicament per tres raons.
En primer lloc perquè s’ha donat la oportunitat en el moment adequat. Rcat, amb tots els meus respectes, ja ha tancat llistes i SI per ara no en ha presentat. SCI ha engegat un procés de primàries que pot semblar precipitat i anàrquic (probablement sigui les dues coses) però on tothom hi ha estat cridat, amb la única condició no escrita de tenir connexió a Internet (segurament, en el futur, els llibres de historia parlaran del paper de internet en l’independentisme català). Qualsevol persona pot presentar candidatura amb la única (lògica) condició de estar adherit formalment a SCI. Tan si pertanys a un partit o no. Tant si ets de Rcat, SI o, com jo, vas “per lliure”. Tots tenim el dret a que ningú ens voti. Fins hi tot en Laporta.
La segona raó es tipus senzillament pràctic: Laporta pot funcionar com a lider. En Laporta és un personatge amb molts matisos. Vinculat políticament al PI de Colom i Rahola, la seva trajectòria al front del Barça te capítols més que controvertits. No obstant, amb ell el Barça a assolit el màxim nivell esportiu de tota la seva carrera com a club de futbol. Ha tingut la gran habilitat política de “deixar jugar” a l’equip, posant-hi al seu front un Guardiola per qui poques persones donaven un duro en el seus inicis. A portat, a més, la catalanitat sempre com a bandera del club, cosa que li ha costat la publica i notòria enemistat del president Montilla, que ha rebut amb els braços oberts a Sandro Rosell (jo crec que els socis del Barça, en el seu conjunt, s’ho haurien de fer mirar...). Laporta és també un home indubtablement mediàtic. Es conegut a tot el mon i això no deixa de ser un gran avantatge.
No se quines son les íntimes motivacions que porten a Joan Laporta a presentar candidatura per ser President de la Generalitat, i no m’importen. Simplement diu que vol ser-ho per proclamar la independencia de Catalunya. No serè jo el que doni menys credibilitat a aquestes paraules que a les dites per a qualsevol altre candidat.
La tercera raó és el missatge a trametre a l’electorat. El manifest fundacional de SCI (Crida a unitat catalana per la independencia), si més no, és breu i clar, i jo estic d’acord amb ell. Sempre he pensat que el programa electoral de la Coalició per la Independència hauria de cabre perfectament en un DIN-A4 per una cara, i això s’hi apropa bastant. Tenir un esborrany de Constitució Catalana és molt important, però crec honestament que ara no es l’hora de decidir quin tipus d’exercit volem tenir, si es que hem de tenir un exercit, per posar un exemple. Molts “sobiranistes orfes”, per no dir la majoria ja que no tinc dades concretes, estem bastant cansats de discursos ideològics que semblen donar per fet que ja som independents. Que dirigents d’Esquerra (ex-ERC) qualifiquin els de SCI quasi de “neocons” és pot entendre en el context de la seva implicació en el tripartit, malgrat que la pròpia militància hi discrepi. Però no te en absolut cap sentit, per inútil, que membres de les diferents opcions sobiranistes extraparmentaries es qualifiquin mutuament de dretans o esquerrans en funció de les seves adscripcions polítiques prèvies i facin d’això motiu de polèmica permanent. No és sostenible un debat entre dretes i esquerres en un país en que la màxima prioritat es esdevenir un Estat. El manteniment d’aquest debat només és explicable des de l’acceptació del “statu quo”, i això te un nom: unionisme.
Els potencials votants d’una candidatura independentista son molts més el col•lectiu d’internautes sobiranistes. Tots ells han de tenir molt clar a qui votar exactament i perquè.

Perquè presento candidatura per SCI?
Doncs simplement perquè desprès de mesos de vacil•lacions entre diferents opcions que semblen pràcticament idèntiques en els seus plantejaments, ha arribat l’hora de donar un pas endavant. Soc un visceral defensor d’una candidatura de Coalició Independentista, vaig defensar i impulsar en la mesura de les meves possibilitats la Conferencia Nacional Sobiranista per aquest motiu. Conec companys respectats i apreciats en totes les plataformes civiques i politiques sobiranistes, i he perdut el compte de totes les entitats i totes els manifestos als que m’he adherit. Però en vista de la manca d’acord a nivell de lideratge he hagut de triar, i he triat SCI. No m’enganyo a mi mateix i no vull enganyar a ningú. Es francament difícil que la meva humil persona arribi al Parlament. Malgrat que això seria el màxim honor com a català, i no ho rebutjo, no tinc aspiracions especials per seure en un escó que pot ser ocupat per una persona molt més preparada que jo mateix. No em crec mancat de patriotisme, però una nació no sols es governa amb els sentiments. Presento la meva candidatura perquè vull deixar de ser un espectador expectant i perquè vull representar la veu de tots els que tinguin la gosadia de votar-me. Perquè vull col•laborar decididament amb SCI per aconseguir una candidatura que aplegui a tots els sobiranistes. Des de dins. Perquè estic cansat de desqualificacions personals i de lluites caïnites.

PD: en el momen d'escriure aquest apunt m'en entero de que Artur Mas ha renunciat finalment a la independència com opció i ha arribat a dir que pactarà amb qui sigui, fins hi tot amb el PP. Espero que el Convergents sobiranistes em prenguin bona nota.

Sobiranista, levògir i iconoclasta

2010-08-25T20:36:00.000+02:00

Inicialment concebut com expressió del meu rebuig pel desplegament de l’AVE, aquest bloc ha inclòs, de manera més aviat irregular, tant idees polítiques com apunts personals de tota mena. Ara potser és el moment idoni per explicar els tres conceptes que vaig escollir per definir-l’ho: sobiranista, levògir i iconoclasta.

Aquest bloc es defineix com sobiranista perquè penso que el destí de Catalunya és esdevenir un estat més dins del marc de la Unió Europea. Des de posicions eurocomunistas properes al PSUC, vaig adonar-me d’això arrel d’una conferencia que Àngel Colom va celebrar a Santa Perpètua de Mogoda el 1994 sobre l’espoli fiscal. Un parell de mesos més tard vaig entrar a formar part de nucli fundacional de la Secció Local d’ERC a Santa Perpètua, primer com a independent i desprès com a militant. Aquest salt del PSUC a ERC va ser el reflex d’un canvi de perspectiva motivat per la constatació de que no és poden fer polítiques socials adequades amb la permanent espasa de Damocles de les imposicions del govern d’Espanya. No obstant això, vaig acceptar el primer tripartit, però a contracor, pensant que era millor per al país trencar la dualitat nacionalisme-espanyolisme que a Euskadi només a servit per a portar la dreta al poder. La tasca de gestió d’ERC al govern català en les dues legislatures ha estat globalment bona i el que digui el contrari o esta mal informat o te interessos foscos. Treserres, Ausàs, Capdevila, Huguet, per posar els exemples més coneguts ho han fet be (amb exabruptes aïllats per part sobretot d’Huguet, que no desmereixen la seva tasca global). ERC està on està bàsicament per l’enfrontament personal entre Carod i Puigcercòs. Malgrat l’oposició sistemàtica dels “mass media” al servei de l’alta burgesia catalana o del PSOE (que no s’ha de menystenir) és innegable el mal que han fet a la formació la debilitat politica d’en Carod (amb la seva dimissió pels afers de perpinyà, com a punt d’inflexió) i l’arrogància d’en Puigcercòs (que en cap moment va donar suport al seu Conseller en Cap, ans al contrari). Els llibres de historia jutjaran les actituds d’aquest dos personatges. Les pugnes internes a ERC han debilitat globalment a tot el partit i només la no vertebració de una Coalició Independentista pot impedir un derrota humiliant en les properes eleccions. No puc evitar fer esment al perjudici enorme que s’ha fet a les Seccions Locals tant en la seva credibilitat com en la seva operativitat.

També aquest bloc és levògir (que gira a l’esquerra), perquè, malgrat prioritzar ara mateix la forma de l’Estat, les polítiques socials en un estat independent son imprescindibles per fer front a desequilibris injustos i garantir per a tota la ciutadania uns mínims nivells de qualitat de vida. Però no per això rebutjo els principis del humanisme liberal, considerant essencial la iniciativa privada i l’assumpció de les pròpies responsabilitats individuals. L’estat social ha de corregir desequilibris d’acord amb els principis republicans, però el que no ha de fer és usurpar de forma paternalista el paper dels ciutadans en l’exercici dels seus drets i l’assumpció dels seus deures. L’Estat social no ha de ser concebut ni com una màquina de recaptar impostos per, entre d’altres coses, pagar els sous dels funcionaris, ni tampoc com “gran germà” que ens controla i, al mateix temps, decideix per nosaltres en els aspectes més bàsics de la nostra existència. L’Estat social ha de impedir en tot moment la progressió de la cadena “ús->abús->prohibició” mitjançant la formació del ciutadà (sobretot els joves) en els valors de la cooperació y el civisme.

Per últim, aquest bloc es iconoclasta. Iconoclasta, a més de ser l’insult preferit pel capità Haddock, designa als membres de les corrents religioses protocristianes que rebutjaven retre culte a imatges. En el meu cas, l’atribut és genèric en el sentit de que no m’importa trencar esquemes, com els iconoclastes les imatges. El pensament lateral i heterodox, si és honest, és estimulant i obre les ments a noves anàlisis de la realitat. En el mon de les idees, a diferencia del mon de la ciència, tot pot ser discutible, i de la discussió racional sorgeix inevitablement l’enriquiment intel·lectual. Son rebutjables per inútils tant els dogmes com les desqualificacions irracionals. Una cosa i l’altre impossibiliten el diàleg i sense diàleg no son possibles els acords. Trenquem imatges, però construïm ponts.

NO a la prohibició de les “corrides” (per variar)

2010-07-29T14:43:00.002+02:00

Ara va de toros. No he dit res del TC perquè ja s’ha dit tot. Però sobre el respecte als animals hi tinc coses a dir.

A ulls dels humans la natura te dues cares. Una cara és bucòlica i pacifica. Com les acolorides papallones que s’alimenten del néctar de maravelloses flors. L’altre cara és cruel i sanguinària, com l’icneumònid que injecta el seus ous en erugues vives perquè tinguin aliment fresc. Aquestes dues cares son falses per igual perque la natura és intrínsecament amoral. No hi ha crueltat a la natura, ni bons ni dolents, ni bondat ni maldat. Tot això son invents dels humans, que ens hem entestat en atribuir qualitats morals a comportaments generats al llarg d’un procés evolutiu que no enten de sentiments, i sí de supervivència del més apte.

La majoria d’animals en estat natural no moren de vells, moren devorats per uns altres animals o be, la minoria, moren de malaltia. Fins i tots els depredadors tenen enemics que poden devorar-los, amb les poques excepcions dels que estan en el cim de la piràmide tròfica, com els lleons. Per tan la immensa majoria dels animals moren amb dolor, gran o petit, agut o perllongat, però amb dolor. No em sembla més gran el dolor físic o emocional que pateix el brau en la “corrida” que el bou que és caçat i devorat per una partida de lleones. Quina és doncs la diferencia?.

Fixeu-vos en l’acudit gràfic del genial Forges. El toro demana “¿Porqué?”. No es queixa pel seu patiment, demana una explicació. No ens quedem amb el sentimentalisme fàcil i analitzem aquest “¿Porqué?”.

La depravació de les “corrides” de braus no està tant (que també) en el patiment d’un animal torturat si no en fer d’això un espectacle on la gent, adults i nens gaudeix de la sang i de la mort. Afegint-hi amés a una persona que posa en risc la seva pròpia vida, encara que sigui de forma voluntària. Aquest és el perqué.

I si l’art s’entén com expressió humanística, espero que algú m’expliqui que te una “corrida” d'artística.

Penso sincerament que els milions d’euros que haurem de pagar entre tots al Sr. Pedro Balañá s’haguessin pogut emprar en conscienciar a la gent, especialment als més joves, de la necessitat de ser respectuosos amb la natura. A més la "Fiesta" és un espectacle sortosament en franca decadència a casa nostra. Per això jo hagués votat NO.

Cal que tothom entengui que l’ésser humà és un depredador més per la seva pròpia naturalesa (ho sento pels “vegetas”, però el tub digestiu dels humans està dissenyat per menjar carn, peix o vegetals, la qual cosa ha facilitat que l’expansió humana hagi estat poc condicionada pels recursos alimenticis). Però malgrat ser un depredador, l’home no te perquè ser cruel, de la mateixa manera que la lleona tampoc ho és quan caça per sobreviure. Cal explicar als nostres fills que no és mentalment sa gaudir del patiment d’un animal. De cap animal. Que l’ésser humà és una part de la biosfera i que només prenent consciència d’aquest fet, i actuant en conseqüència en tots els àmbits de la nostra vida, conseguirem sobreviure com a espècie (i com a catalans, que ve a ser una subespecie).

I amb aquest esprit, no només s’anirien extingint les “corrides” si no també altres espectacles basats en el patiment i vessament de sang gratuïts, de bèsties que no necessitem per a menjar ni ens ocasionen cap mena de molèstia.

Dit tot això, si la prohibició de les “corrides” desperta reaccions furibundes a Espanya es que no està tant malament...

Si la resposta és SI, quina és la pregunta?

2010-04-13T20:00:00.000+02:00

Ara el que importa no és la resposta, es la pregunta. Hi ha veritats tan obvies que fan inutil qualsevol pregunta sobre elles. Per exemple, el cel és blau?, dos més dos fan quatre?, Leo Messi és el millor futbolista del mon?, els catalans som espanyols?. Torno a repetir la darrera: els catalans som espanyols?. I ara una meta-pregunta: si la afirmació “els catalans som espanyols” és una veritat tan obvia, cal plantejar la pregunta?.

Durant 40 anys d’obscurantisme franquista i ben bé uns trenta de democràcia, la pregunta no era plantejable, no ja per la immensa majoria dels espanyols sinó també per una bona part dels catalans. Però d’un temps ençà la cosa a canviat. Molts catalans ja es fan la pregunta i també una bona part dels espanyols. Així doncs, la pertinença de Catalunya a Espanya ja no sembla una veritat absoluta. Ja no val el “SI” com a resposta única i absoluta. Catalunya, per a molts, ja no és Espanya “perqué sí”. Per a molts calen raons, arguments, per respondre.

Per això les consultes sobiranistes tenen una importància cabdal per a Catalunya, i per això fan tanta por als espanyols reaccionaris (tant de dretes com d’esquerres). Perquè quan la gent es planteja preguntes, te la mala costum de posar-se a pensar en les respostes. I quan la gent és posa a pensar, el poder es posa a tremolar.

Crec, amb tota sinceritat, que si ara mateix es fes un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, el resultat seria per majoria el de mantenir-se a l’estat espanyol, malgrat el creixement constant de l’independentisme. I això ho saben perfectament els unionistes d’aquí i d’allà. Però el sol fet de plantejar la pregunta provoca precisament el que no volen els espanyolistes, i és que la gent reflexioni sobre la resposta. Aquest és el gran mèrit de les Consultes Populars que s’han fet i es faran arreu del nostre país. No haig de restar importància als milers de ciutadans que han votat SI a la independència, però el més importants és que tots ells, sense cap excepció, han anat a votar perquè han meditat la resposta. I també han meditat la resposta els pocs ciutadans que han votat NO.

Els que han votat SI han analitzat la situació del nostre poble i han arribat a la conclusió de que Espanya i Catalunya han de divorciar-se. Les raons poden ser financeres, de sentiment nacional o, si m’apureu, com a manifestació de rebuig als greuges que contínuament patim els catalans. Sigui com sigui, votant SI projecten en el futur una possibilitat fins fa pocs anys només imaginable per a un nombre reduït (i clandestí) de compatriotes.

Els pocs que han votat NO també tenen les seves raons, però, al marge d’elles, ara poden dir amb un cert orgull que ells no son espanyols per definició o per imposició sinó per convenciment. Els sobiranistes podem debatre moltes coses amb els del NO, però el que no els hi podem negar és el seu esperit veritablement demòcrata. Una Catalunya sobirana estaria amb pau amb ciutadans unionistes d’aquest tipus.

Per tot això dic que, ara com ara, el que importa no és la resposta. El que importa és que pugui fer la pregunta.

SOBIRANISTES POLÍTICAMENT ORFES

2010-04-06T21:34:00.005+02:00

Candidatures d’Unitat Polular, Plataforma el Dret de Decidir, Reagrupament.cat, Sobirania i Justicia, Sobirania i progrés, Suma Independència, per ordre alfabètic perquè ningú s’ofengui, son organitzacions que defensen una Catalunya amb estat propi. Segur que me’n deixo unes quantes més perquè darrerament, els neguits independentistes son tant extensos i tan a flor de pell que un fot una puntada de peu i sorgeixen de terra quatre grups sobiranistes, com si fossin bolets. Es que som ximples o qué?.

Els de Rcat volen ser transversals i aproven un estatuts que blinden la integritat del partit (o associació, o el que sigui...) envers possibles pactes que puguin qüestionar les llistes de candidats, ja d’entrada qüestionades per a ells mateixos.

Els de Suma Independencia, carregats de molt bona voluntat sorgeixen per aglutinar sobiranistes incòmodes amb l’ex-Esquerra Carretero, però no se sap ben bé per a fer què. El seu lider no vol ser lider, i l’associació no te intenció d’esdevenir partit. Que voleu fer desprès del maig a Ginebra?. Un juny a Perpinyà?

SiJ, SiP i PDD intenten reunir petites entitats i/o persones a títol individual per promoure el sobiranisme, però les seves aportacions no traspassen la frontera de l’academicisme i semblen passar-se la vida entre filosofades que no es concreten en projectes de païs i actes simbòlics que darrerament només atrauen els de sempre, es a dir, el que subscriu mateix i quatre més.

I què dir de les CUP. Amb un plantejament anti-sistema, proper al trostkisme descafeinat dels anys 70-80, si més no son prou coherents per a limitar el seu camp polític a l’àmbit municipal. Però la cosa falla quan promouen consultes sobre un aspecte, el sobiranisme, que només pot assolir-se en democràcia per intermediació del Parlament. Nois: si voleu una Catalunya “lliure i socialista” heu de fer el salt a la política nacional, sinó tot es queda en foc d’encenalls.

D’acord que l’anàlisi es simplista. D’acord que traspua una certa mala llet. Però al cap i a la fi és el que pensem una gran quantitat de sobiranistes políticament orfes. Som molts els que esperem una opció política (digueu-l’hi candidatura, digueu-l’hi coalició) que tingui senzillament l’objectiu de portar Catalunya a la independència. I ja està. No cal un gran programa. Amb un DIN-A4 en hi hauria prou. Només uns senzills principis i uns quants procediments que fossin acceptables per a tothom. Amb un lider carismàtic consensuat, amb la única condició indispensable de ser bon comunicador. La resta de la llista electoral és fàcil de fer si es parteix de la humilitat individual i del patriotisme. Dretes o esquerres ara no interessen, perquè no és a les dretes o a les esquerres a qui volem votar.

No hem de caure en els cants de sirena dels que diuen que ara hem de sortir de la crisi i que per això s’ha d’ajornar l’anomenada “questio identitaria”. No depèn de nosaltres sortir de la crisi si estem sotmesos al sistema financer espanyol. El ciutadà corrent no ha provocat la crisi i, per molt que ens diguin, no serà el ciutadà corrent el que, ell solet, s’en surti. Deixar la responsabilitat de solucionar la crisi financera al ciutadà corrent en tant que votant de partits sucursalistes o en tant que consumidor es el gran engany en que no podem caure. Sense expoli espanyol i, perque no dir-ho, sense entitats financeres catalanes depenents de Madrid, la economia catalana estaria lligada a França o Alemanya. Estaria lligada a Europa. Ens en sortiriem com ells.

Què fa falta perquè Sumas, Reagrupaments, Sobinanismes i Plataformes varies s’uneixin amb l’objectiu comú d’aconseguir un estat propi?. Qui pot tenir l’autoritat moral per fer asseure d’una vegada i per totes, en una sola taula, als que diuen representar l’esperit del sobiranisme, per tal de demostrar fins a quin punt estimen el país?. Ens cal un daltabaix d’escala planetària per fer sorgir un Companys o un Macia?.

És ara o mai. O a les properes eleccions tenim alguna cosa coherent en que dipositar el nostre vot i la nostra confiança o el somni català s’en va en orris per a molts anys.

Canela, Carretero, Espot, Lopez Tena (per dir quatre noms, també en ordre alfabètic) no ens podeu decebre. Si ara no us enteneu, morireu políticament abans de nèixer.

Rcat + SI = Unitat per la Independència

2010-03-09T21:50:00.013+01:00

Rcat i SI tenen algunes diferencies però moltes coses en comú. El principal factor comú de les dues formacions és la voluntat manifesta i manifestada d’assolir uns resultats electorals al Parlament de Catalunya que possibilitin la proclamació de la República Catalana per part d’una majoria parlamentaria. Les dues formacions constitueixen nuclis de condensació de les aspiracions independentistes d’entitats i partits diversos, i també de sobiranistes no adscrits a cap grup específic.
El cap visible de Reagrupament.cat, Joan Carretero, va abandonar Esquerra (abans Esquerra Republicana de Catalunya) d’una manera una mica traumàtica, arrossegant un bon nombre de militants d’aquesta formació. Posteriorment s’hi han afegit altres col·lectius i persones, però els hi ha quedat l’etiqueta de formació escindida d’Esquerra, la qual cosa desperta sospites i suspicàcies per part de la gent sobiranista que mai a simpatitizat amb Esquerra. Paral·lelament, un grup de militants de Convergencia Democràtica de Catalunya, encapçalats per Enric Canela, s’han envoltat de personalitats i grups de tendència democristiana i lliberal, per formar una associació denominada Suma Independència. També Canela ha abandonat recentment CDC, però ho ha fet amb molta més discreció que en Carretero. Les dues formacions tenen com a cap visible una persona de reconegut tarannà sobiranista. Tots dos han abandonat una formació de solida implantació al Parlament per oferir una alternativa sobiranista que, creuen, les seves antigues formacions o bé no assumeixen o bé han abandonat.
Cap dels dos manifesta aspiracions com a cap de llista d’una coalició per a les properes eleccions legislatives i tots dos criden a la unitat per la independència. Molts en son els que es demanen perquè, donades aquestes premisses, no és consolida una única formació. La resposta ja s’ha insinuat més a dalt. L’historial dels liders de les dues formacions i de les persones més properes a ells en condiciona les adhesions.
Anem a pams. Carretero neix com persona mediàtica quan, fent un exercici de coherència, critica durament l’Estatut retallat per Madrid i es expulsat del primer tripartit. De fet Carretero no es veia a sí mateix organitzant un referèndum en favor d’un Estatut que ell mateix rebutjava. Sigui com sigui, Carretero es mostra cada cop més crític amb la direcció d’Esquerra, amb qui manté una picabaralla constant, que culmina amb una “invitació” a abandonar el partit. Carretero s’en va d’Esquerra amb una bona colla de militants i simpatitzants, entre ells Ruth Carandell i Jaume Renyer. La corrent interna que era Reagrupament, esdevé així en associació, amb expectatives de partit. Dissortadament, picabaralles internes amb més testosterona que seny, posen en entredit a hores d’ara la cohesió interna de la formació.
Enric Canela comparteix amb Aleix Vidal Quadras el magisteri en bioquímica. Em sembla que no comparteixen res més. Home tranquil i mesurat, ha estat una de les ànimes del moviment 10mil.cat que va organitzar una manifestació sobiranista mai vista a Brussel·les. Va donar-se de baixa de CDC el juny del 2009, cansat de veure com Artur Mas i companyia no es cansen de marejar la perdiu pel que fa a les aspiracions sobiranistes del poble catalá. Com en Carretero amb els ex-Esquerra, també s’envolta d’un seguit de partidaris més o menys filoconvergents i, finalment, constitueix una associació anomenada Suma Independència que aplega des de personatges mediàtics de tendència clarament lliberal com Santiago Espot fins a catalanistes innats, sense adscripció política concreta, com mossèn Dalmau. La idea és bona i fins ara no pateix d’ensurts com Rcat, però un manifest fundacional deliberadament ambigu pot no ser prou atractiu per al mon independentista, fora del petit col·lectiu d’internautes que s’apunten a qualsevol grup que tingui la paraula “independencia” en la seva denominació.
Amb el panorama politic d’ara, tothom està d’acord en que només una candidatura unitaria independentista pot aplegar prou vots com per poder alçar la veu al Parlament de Catalunya. Però no ens enganyem, aquesta candidatura no assolirà en cap cas una majoria parlamentaria suficient com per poder reivindicar la Nació Catalana per ella mateixa. Ara bé, si que pot aconseguir prou pes com per posar de evidencia les contradiccions i, fins i tot, covardies de partits que fins ara han fet del catalanisme la seva bandera. I aixó no és poc. Una presencia netament independentista, sense adjectius, al Parlament no sols és justa perquè donarà veu a un espai sociològic importantíssim que ara no te representació, si no que és també necessària (encara que no suficient) com catalitzador d’un canvi de paradigma polític que permeti d’una vegada i per totes satisfer les nostres aspiracions com a poble. Rcat y SI han d’anar plegats. Pocs tenen dubte de que això ha de ser així. La dificultat més important es vèncer la grans distancia entre ambdues formacions, alimentada tant per susceptibilitats personals com per discrepàncies ideólogiques, que son una cosa i l’altre, el reflex de prejudicis estérils.
En Joan Laporta, amb la seva estudiada equidistancia entre Rcat i SI, pot ser el pal de paller que ajudi a vèncer les resistències d’uns i altres. Dirigir un club de futbol, per molt Barça que sigui, no és el mateix que dirigir un país, però benvingut sia, si darrera seu podem portar amb força l’independentisme al Parlament. Albiro per tant una candidatura encapçalada per en Joan Laporta, acompanyat per els noms més relevants de Rcat, SI i qualsevol altre grup amb prou pes politic. Joan Laporta pot acostar posicions i fins i tot podria ser el màxim representant de tot l’independentisme, però també els militants de base d’ambdues formacions poden fer de pont cap a la unitat. Una de les maneres segurament més eficaces per aquest propòsits pot ser la doble militància. No hi ha exclusivitat en la adhesió ni a Rcat ni a SI, per tant, el conjunt intersecció entre Rcat i SI pot ser el primer pas per obtenir la fusió o, si més no, la coordinació per aconseguir una candidatura de coalició.
Fa molts mesos, des d'aquest mateix bloc saludavem l'aparició de "nuclis de condensació" independentista. Ha arrivat l'hora de fer un el pas definitiu endavant. Ha arrivat l'hora de la unitat.

Rèplica a Xavier Vendrell (part 3)

2010-02-12T21:07:00.000+01:00

4. El somni català

4.1. El concepte: Un país valent i emprenedor

L’esquerra independentista té un projecte per a la totalitat de la nació catalana, tant territorialment, com culturalment, com socialment parlant; que és un projecte que neix del cor i creix amb el cap; que parteix de la voluntat subjectiva, de la il·lusió de mantenir viva una identitat nacional que no pretén ser millor que cap altra, com a aportació a un món divers, a un mosaic de cultures que fan més ric el nostre planeta; i que es va construint i busca suports des d’una anàlisi objectiva de la realitat, d’una anàlisi fins i tot científica, amb dades que demostren que la independència és un element clau per construir una societat millor.

Les dones i els homes que, des de l’esquerra independentista, volem un Estat per a la nació catalana, la reclamem des de la més absoluta i sincera convicció que no hi ha altra manera de donar, als Països Catalans, a la seva gent, la qualitat de vida que mereixen, d’acord amb el seu esforç, la seva creativitat, la seva il·lusió i la seva empenta individual i col·lectiva. No entenem una altra manera de ser d’esquerres al nostre país. No som capaços de desvincular la justícia social de la llibertat nacional. Perquè aquesta justícia social s’assoleix amb una bona formació per als nostres infants i joves, amb un bon sistema de salut pública a l’abast de tothom, amb una xarxa social capaç d’atendre tothom qui ho necessiti. I tot això requereix empreses fortes, innovadores, creatives i internacionalitzades. I que al nostre país hi hagi empreses potents passa perquè tinguem infraestructures viàries modernes, ports i aeroports dinàmics i ben connectats, i un sistema financer sòlid i amb liquiditat. Finalment, perquè tot això sigui possible, és necessari que pugem reinvertir els recursos fiscals que genera en crear més riquesa. I ningú ens convencerà que hi ha millor manera de fer-ho que no sigui assolint un Estat propi en el si de la Unió Europea.

L’objectiu es clar i jo en coincideixo, llàstima que el camí d’en Vendrell és ple de contradiccions.

Així ho entén cada cop més gent, com s’ha posat de manifest amb les recents consultes per la independència celebrades el passat 13 de setembre a Arenys de Munt i el 12 i 13 de desembre a 167 altres municipis del Principat. Les consultes han marcat un punt d’inflexió en la llarga marxa de l’esquerra independentista. Han estat un exercici impecable de maduresa democràtica, de voluntat d’integració amb la participació de les persones immigrades i sobretot de desacomplexament i definitiva normalització de la independència com a objectiu polític del nostre país. Aquest creiem i volem que sigui el nostre horitzó més immediat, en la propera legislatura: la celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya. Però una consulta organitzada ja no pas des de la societat civil sinó des de les nostres institucions, amb totes les de la llei.

En Vendrell va tenir la valentia de rebre la comissió de la ILP per la consulta per l’autodeterminació (cosa que l’honora), però la ILP va ser rebutjada a tràmit amb els vots d’ERC. Dit això, l’esment a les consultes populars em sembla un exercici de hipocresia.

El món coneix de Catalunya Antoni Gaudí, Salvador Dalí, el FC Barcelona... I n’estem orgullosos. Però creiem que les actuals generacions hem de ser capaces de crear quelcom que ens posicioni en el món per mèrits propis. De la mateixa manera que el món coneix Finlàndia per Nokia o Suècia per Ikea. I creiem que això és possible si superem les barreres mentals de l’immobilisme. Si deixem emergir la capacitat emprenedora del nostre país amb tot el seu talent. Si desfermem la capacitat i la imaginació al costat de la puntualitat, el rigor, la bona organització i la feina ben feta.

On son els diners?. Acesa, les autopistes per quines paguem (i pagarem ) peatje, son parcialment de la Caixa. El gran capital catalá no paga impostos a Catalunya. En el paràgraf anterior s’identifica sobretot a classe mitjana que, com sempre, a de tirar del carro. L’augment de la productivitat en general es una assignatura pendent però mal negoci si augmentem la productivitat perquè s’incrementin els beneficis de la gran banca.

Des dels nostres valors morals; la solidaritat, el respecte per la diversitat, la llibertat de pensament i l’honestedat. I avui cal fer incís en l’honestedat, perquè és un valor que ha quedat qüestionat pels casos de corrupció, però al que no podem renunciar-hi, perquè unes quantes pomes podrides no poden malmetre'n el cistell sencer.

I posar en càrrecs directius de l’administració a persones manifestament incompetents? Com s’anomena a això?.

Catalunya té prou actius per construir una nació modèlica tan socialment com econòmicament. I històricament ho hem demostrat. Vam ser dels primers països d’Europa a fer la revolució industrial. I ho vam ser sense carbó, ni ferro ni cotó. Hem estat capaços d’anar incorporant, onada rere onada, milers de persones arribades d’arreu del món des de temps immemorials, enriquint-nos amb les seves aportacions, no pas rebutjant-les.

Ara toca incorporar la gent de la darrera onada. Un milió i mig de persones arribades en poc més de deu anys. I al mateix temps toca posicionar les nostres empreses enmig d’una crisi i en un món globalitzat. I ho farem, aquesta segona revolució industrial la farem sense gas, urani ni petroli. Reconvertirem les nostres empreses, però hem de ser capaços de fer les reformes estructurals necessàries i fer via sense el llast que representa Espanya, amb un model econòmic contraposat al dels Països Catalans.

Però per a fer això, el nostre país ha de ser valent i decidit. No pot dubtar, ha de prendre un rumb i seguir-lo fins al final. I el país només agafarà un rumb clar si té un lideratge clar.

4.2. El nou lideratge: Joan Puigcercós

Avui, una bona part de la societat catalana se sent desorientada, desil·lusionada i, finalment, decapitada. Sense un cap clar, sense direcció.

La majoria de dones i homes del nostre país anirien a dormir més tranquils si tinguessin la sensació que hi ha algú que dirigeix i sap on va. Si tinguessin un referent clar, que sap on vol anar, i que tindrà la valentia d’anar-hi. Catalunya necessita un lideratge honest i auster, valent i emprenedor. Un líder que estimi la seva gent,

treballador i preparat.

Un líderatge honest i auster

En política és molt difícil ser honest si no ets auster. Malgrat el què algunes persones

puguin pensar, la política és una feina molt mal pagada. Qualsevol dirigent que en

l’empresa privada gestiona un pressupost del tamany del d’un departament del Govern,

guanya deu vegades més que el màxim responsable d’aquell departament. Per la qual

cosa molta gent tendeix a pensar que la persona que pren aquesta responsabilitat per

aquest sou o bé és un inepte (que a l’empresa privada ningú el voldria), o és poc

honest (i confia a compensar els ingressos a cop de comissió). Ni una cosa ni l’altra, la

immensa majoria és gent capaç i honesta.

Valorat en hores de treball, la feina de molts politics (no tots) està insuficientment remunerada. Però tornem a un problema ja esmentat. Fer moltes hores no és fer feina. Quantes hores es perden en reunions inutils?. Perque no és remunra en funció de la eficàcia de la gestió? Perquè els polítics, com jo mateix, no cobren per objectius?.

La capacitat només és pot valorar en funció dels resultats obtinguts per unitat de temps, però no sembla que cap polític estigui disposat a sotmetre la seva feina a valoracions d’aquest tipus, per tant això de la “capacitat” diríem que “se li suposa”.

Pel que fa a la honestedat, dir en primer lloc que el “crim perfecte no existeix, per definició”, perquè només son condemnats els criminals que han estat declarats culpables, i de vegades ni així. No obstant, penso que la majoria dels polítics, amb independència de la seva adscripció, ho son per vocació i, per tant, son honestos.

En aquest darrer cas prefereixo tenir la garantia que la persona en qüestió és d’una austeritat infinita. Em costa creure que algú que té la necessitat vital de gaudir i lluir la riquesa, serà capaç de no fer servir els ressorts del poder per al lucre personal. Deixeu-me doncs, en aquest terreny, i ara que és un tema d’actualitat, ser exigent: vull un dirigent honest i com a garantia, a més, auster.

Un líder que estimi la gent

Vint-i-cinc anys d’implicació en la política m’ha permès conèixer, dins i fora del meu partit, polítics de tota mena. Com en tots els àmbits de la vida, hi ha de tot i força. Si algú em demanés com ha de ser un conseller li plantejaria una sèrie de característiques; si em preguntessin per un líder de partit li’n proposaria unes altres. Per ser president d’un país crec que és imprescindible estimar la gent. T’han de preocupar els problemes de la teva gent, no n’hi ha prou de fer-ho veure. T’han d’interessar de debò. I això no es pren ni es dóna. Es té o no es té. No pot ser que t’avorreixi una reunió amb botiguers que t’expliquen els seus problemes; no et pot fer mandra anar a la universitat per escoltar quins són els maldecaps dels estudiants o dels seus professors. No t’ha de fer por d’anar a una assemblea de pagesos o de treballadors d’una fàbrica per compartir les seves preocupacions.

Un polític de professió te la obligació de escoltar a gent, que per això cobra. Si a mi em fa mandra fer algun treball, primer l’empresa em sanciona i desprès em m’acomiada. Sr. Vendrell: o fem una conferencia o fem un spot publicitari.

I Catalunya necessita un líder així, que parli amb la seva gent, que se’ls escolti, que es faci seus els problemes de la ciutadania i que indiqui al seu equip quines gestions ha de fer per a solucionar-les.

Un líder treballador i preparat

El president no pot ser un expert en tots els àmbits. Fins i tot pot no ser un expert en cap àmbit. En tot cas ha de tenir un equip amb gent experta en cada àmbit. El que sí que és condició necessària per ser un bon dirigent d’un país és tenir criteri en tots els àmbits. I això vol dir tenir una gran capacitat per copsar conceptes i retenir-los. Vol dir estar disposat a dedicar moltes hores a documentar-te sobre cada gran tema que afecti la quotidianitat de la teva gent. Vol dir, en definitiva, estar disposat a renunciar a moltes coses que t’agraden i a moltes hores amb la gent que més t’estimes, per dedicar-les al país.

Es veritat que el mèrit principal d’un lider és envoltar-se de gent capacitada. Si Puigcercòs s’envolta de persones com Vendrell potser no és tant bon lider i, conseqüentment, tampoc es ell mateix és tan capacitat.

Per altra banda (i em refereixo a tots els politics en general) el famòs “Principi de Peter” que diu que “Tothom puja en la seva escala jeràrquica fins que arriba al seu nivell de incompetència”, també és aplicable als càrrecs públics. Persones que en una local o una comarcal fan una feina molt encomiable i ben feta poden trobar el seu nivell de incompetència quan accedeixen a l’escala nacional. I, que fa una persona quan arriba al seu nivell de incompetència? Doncs normalment intentar dissimular la seva ineficàcia i desviar la seva motivació inicial per la feina cap a un dels motivadors més universals: els diners. I si fora del càrrec públic no hi ha sortides professionals ja tenim el típic apoltronat quina única aspiració és intentar aguantar una legislatura de quatre anys, emprant el darrer any en assegurar-se la propera legislatura. Això finalment ens porta a polítiques de plans quatrienals que no serien imaginables en cap empresa normal.

Un líderatge valent i emprenedor

Finalment, per treure aquest país de l’atzucac on es troba, cal que qui el dirigeixi no tingui por de perdre. No pot ser un inconscient capaç de llençar el país per camins que el puguin dur al desastre. Però no li ha de fer por la derrota personal. Cal algú disposat a arriscar-se. Cal algú que no prengui les decisions en funció del què li diuen les enquestes sobre la seva popularitat. Cal un dirigent que no li tremolin les cames per un titular d’un diari en contra seva o per un comentari de qualsevol indocumentat en una tertúlia radiofònica matinal.

La nació catalana requereix reformes estructurals urgents: en els sistemes de producció; en els usos energètics i en la pròpia generació de l’energia; en les relacions laborals entre treballadors i empresaris; en l’estructura de la funció pública; en el sistema bancari, en l’educatiu o en el sanitari. Cal posar damunt la taula un seguit de qüestions que de ben segur aixecaran butllofes. Especialment entre els immobilistes, que en són molts. Però qui vulgui tirar endavant haurà de ser capaç d’ignorar alguns sindicalistes immobilistes que es neguen a fer una transformació a fons per por a què es qüestioni el seu paper i haurà d’aliar-se amb els sindicalistes emprenedors conscients que cal fer canvis a fons en les empreses i ells hi tenen un paper clau. Qui vulgui liderar el ressorgiment de Catalunya s’haurà d’enfrontar amb els empresaris que han preferit pagar comissions a polítics corruptes, enlloc d’innovar i demostrar que són els millors com han fet d’altres empresaris valents i emprenedors.

El somni és possible

Catalunya ha de reaccionar i també ha de ser ambiciosa. No pot conformar-se amb més del mateix, perquè continuar com fins ara, en fase letàrgica, només porta a la submissió nacional i al trencament social.

Esquerra ha estat capaç de trobar a cada moment històric, el lideratge adequat: Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Barrera, Colom, Carod… I ara també ho hem sabut fer.

Afirmació incorrecta: ERC (quina mania en dir-ne Esquerra!) no sempre ha tingut liders adequats. Exalçaments patriòtics apart, Companys es va trobar amb una situació critica que no va poder o no va voler gestionar i Tarradellas i Barrera no pot dir-se que fossin tampoc molt exitosos en els seus respectius càrrecs.

Joan Puigcercós és avui la síntesi dels tres pilars de l’esquerra independentista. S’ha forjat i ha participat en la construcció de cadascun d’aquests tres pilars. Des de la seva jove militància a Independentistes dels Països Catalans i la Crida, passant pel lideratge de les JERC, fins a esdevenir el màxim dirigent de l’independentisme català.

Veure comentari més amunt sobre el “Principi de Peter”.

En Joan surt a l’arena en un moment que ell sap que no és fàcil ni per al país, ni tampoc per al nostre partit. Inicia aquesta etapa disposat a continuar escoltant i parlant amb milers de persones amb les quals està elaborant el full de ruta del què volem que sigui la nova Catalunya. I ho fem des de la decisió de voler estar al capdavant del nostre país si podem condicionar-ne l’agenda, perquè pensem que és el millor pel país. Però amb la mateixa convicció si no s’accepta aquest full de ruta, Esquerra, amb el seu lideratge, restarà a l’oposició durant la propera legislatura.

Però estem convençuts que continuarem movent el país cap endavant i arrossegarem CiU i PSC al dret a decidir.

Catalunya només serà lliure el dia que ho vulguin, també, la majoria de les dones i els homes que, tot i viure al nostre país, avui encara mantenen lligams sentimentals amb d’altres nacions. Esquerra ha fet una proposta, lenta però segura i, fins ara, no n’hem sentit cap altra. Esquerra té una persona capacitada per liderar-la i disposada a fer-ho.

Animo tothom a afegir-s’hi, perquè no tinc cap dubte que guanyarem.

I si més no, haver fet junts aquest viatge haurà valgut la pena.

Doncs no Sr. Vendrell, un viatge a cap lloc no val mai la pena!

Xavier Vendrell

Director de campanya d'Esquerra

Conclussió final:

Com arenga d’inici de campanya no està malament. El problema sorgeix quan s’intenta fer passar la publicitat pura i dura per discurs polític. En qualsevol cas, la part discursiva em sembla pobra i mancada de coherència.

El Sr. Vendrell hauria de saber a hores d’ara que el vot independentista no ho és per eliminació si no per convenciment. I el seu discurs ja no convenç. Molts independentistes de cor no votaran Esquerra (potser votarien ERC...). Votaran altres opcions independentistes o, el que és molt pitjor, es quedaran casa.

Mai és tard per rectificar. 2010 ens portarà motius suficients per reconduir l’independentisme cap a una opció de consens on tothom hagi de fer renuncies però tothom i tingui cabuda.

No podem permetre’ns el luxe d’autoclassificar-nos en botiflers, xenòfobs o trostkistes quan tots, d’una manera o una altre, amb un tempo o un altre, lluitem per les nostres llibertats nacionals. No sols ens cal un Pacte d’Estat per sortit de la crisi. També ens cal un Pacte d’Estat per a sortir d’Espanya.

Rèplica a Xavier Vendrell (part 2)

2010-02-12T21:04:00.002+01:00

2.2. Uns fets (1992-1998) i un personatge (Josep Huguet)

Si ja durant la campanya del març d’aquell any Esquerra havia començat a utilitzar algun element socioeconòmic en el seu discurs, va ser el desembre de 1992 quan vam presentar en societat la primera campanya socioeconòmica. Des de final d’aquell any fins el 25 d’abril de 1993 Esquerra desplegava un intensa i extensa campanya amb el lema “Pel Concert Econòmic” i el sublema “Espanya ens roba”. Prop d’un miler d’actes arreu del territori amb final apoteòsic al Parc de la Ciutadella, amb el míting més multitudinari de la història moderna d’Esquerra, davant de 30.000 persones, amb un concert de Lluís Llach i Sangtraït inclòs (El concert pel Concert).

En el 1993 vaig assistir a una conferencia d’en Colom e Sta. Perpetua sobre el concert econòmic. Em va convèncer i vaig afiliar-me a ERC. D’en Josep Huguet no en vaig sentir a parlar fins uns anys mes tard. La reivindicació de Huguet em sembla forçada.

De la mà de Josep Huguet, Esquerra havia elaborat el primer lliurament d’una sèrie de capítols que van forjar el segon gran pilar dels que avui sostenim l’aposta per convertir els Països Catalans en un Estat.

En aquesta primera campanya s’informava, de forma general, amb voluntat d’arribar a tota la població, amb actes barri a barri, poble a poble, de l’injust tracte econòmic i fiscal que pateix la nació catalana. Unes dotzenes de dirigents del partit recorríem incansablement les comarques per informar del diferencial que hi ha entre allò que paguem i allò que rebem, de la manca d’inversions de l’Estat en infraestructures. A aquella campanya però, amb la creativitat inesgotable d’en Josep Huguet, se li van anar afegint d’altres sobre la discriminació que suposen els peatges (no només els de les autopistes, també pel que paguem en salut i educació privades), sobre l’espai social català o sobre el cost diferencial de la vida al nostre país respecte a d’altres territoris de l’Estat.

El discurs que va anar generant l’avui conseller d’Innovació, Universitats i Empresa, ens va permetre adreçar-nos a aquelles persones que, sense estar en contra de la pervivència de la identitat nacional catalana, no la veuen com a pròpia, o no és el seu principal element d’adhesió política. El resum d’aquest discurs el trobem en una expressió popular, que vaig sentir el 1997, en una concentració de veïns del Baix Llobregat, de boca d’una senyora amb accent andalús adreçant-se a Josep-Lluís Carod-Rovira: “El problema es que en España el único que se arremanga es el pueblo trabajador catalán”.

Efectivament el nostre discurs havia començat a quallar i, a poc a poc, aniríem constatant que homes i dones que mai se sentiren atrets pel discurs de l’independentisme identitari, començaven a escoltar i valorar el nostre discurs socioeconòmic.

2.3. Els límits: La majoria estima Espanya

El treball dut a terme per difondre la discriminació econòmica a què ens sotmet l’Estat espanyol i la millora que comportaria disposar d’Estat propi, poc a poc, començava a donar fruits. El posicionament favorable a la independència augmentava i el suport electoral a Esquerra també. A les eleccions de la tardor de 1995 ens havíem situat amb 305.000 vots i 13 diputats al Parlament de Catalunya. El partit anava estructurant-se i creixent territorialment. Començàvem a veure com s’anaven incorporant al projecte persones amb un perfil diferent al de la militància de sempre de l’esquerra independentista. Dones i homes de cultura espanyola començaven a apropar-se. Però el procés s’intuïa exasperantment lent.

Malgrat la racionalitat que havia pres la nostra proposta i l’evidència de les xifres, ens vam trobar una nova barrera: l’estimació per Espanya. Avui, agradi més o menys, la majoria de dones i homes que viuen al nostre país tenen un sentiment d’identificació, d’estima per Espanya. I no només entre les persones nascudes allí o els seus descendents. Tres-cents anys de vinculació, que no tothom ha viscut com a ocupació, han fet que la majoria dels nostres connacionals se sentin vinculats, en major o menor mesura, emocionalment a Espanya. Si a aquests hi afegim tots aquells que se senten marroquins, colombians, romanesos o un llarg etcètera d’adscripcions nacionals, resulta que els que tenim un sentiment de vinculació nacional, única i exclusivament a Catalunya, estem en franca minoria. Per tant, si reclamem la renúncia als vincles emocionals que, lliurement, té cadascú, per tal que la seva adscripció nacional sigui només a la del país d’acollida, a Catalunya, estem renunciant a ser majoria. Dit d’una altra manera, els qui aposten per una Catalunya pura, estant renunciant a una Catalunya lliure.

Missatge implícit dirigit als col·lectius independentistes. Però és fals. Només sectors molt minoritaris de la ultradreta catalana son xenòfobs. Els qui, com jo, vam iniciar carrera política als barris, sabem que és pot defensar Catalunya en castellà. Fa 25 anys debatíem el dret a l’autodeterminació, dins el PSUC, en un sol idioma: el castellà. On era llavors l’independentisme, fora del FAC i altres grups marginals? No precisament a ERC.

Ningú demana la renuncia a cap vincle emocional. El meu cognom no és català ni tampoc ho és el de la meva dona. No renunciem a cap origen. Ben al contrari, reconeixem la nostra identificació amb la cultura catalana, sense cap renuncia.

L’independentisme “no-ERC” no aposta per una Catalunya pura. La aposta es portar al Parlament el sentiment independentista, més enllà del concepte d’autogovern. L’error d’ERC en el segon tripartit ha estat limitar-se a fer d’esperó del PSC per assolir cotes mes altes d’autogovern (i també, per què no dir-ho, de poder), arraconant la reivindicació independentista.

3. Tercer Pilar: l’independentisme integrador

3.1. El Concepte: Per a ser català no cal deixar de ser espanyol

Sempre hem defensat la nostra voluntat de construir una Catalunya lliure, per a homes i dones lliures. Però el nacionalisme català ha generat rebuig perquè en el fons coartava aquesta llibertat. Les mancances i febleses pròpies ens portaven a posar tanques, a limitar l’accés a la condició de català. El clàssic “Boti, boti, boti, espanyol el qui no boti”, tan corejat en les manifestacions independentistes, expulsava i expulsa qualsevol que se senti espanyol i que estigui optant per posicionar-se en favor de la independència. Us imagineu un grup de ciutadans dels Estat Units cridant “boti, boti, boti, cubà el qui no boti” o “boti, boti, boti, mexicà el qui no boti”?

Comparació totalment fora de lloc. Catalunya és una colònia econòmica d’Espanya. No vec a Cuba com a colònia de Estats Units.

Per altra banda, si be és veritat que cap americà diu “boti, boti, boti, mexicà el qui no boti” (entre d’altres coses perquè en anglès no sona tant be), ésser “hispano” als USA encara és un llast. Allà passa el mateix que aquí: els “hispanos” o els negres només son considerats com a iguals per els blancs quan es vesteixen amb xaqueta i corbata. I dir un altre cosa és negar la realitat. Fins i tot han inventat el mot “afroamericà” per distingir clarament al “negre integrat” del “negre sense papers”. La hipocresia americana no coneix límits.

Quan un cubà, mexicà, salvadoreny o colombià arriba als EUA, esdevé americà, fins hi tot abans que el govern no li reconegui legalment. Si passeges per Manhattan la diversitat és absoluta, però ningú et pregunta si et sents americà. Es dóna per fet que tothom n’és.

Quan els Estats Units es van independitzar, la multiculturalitat ja existia. Però es que, malgrat els avenços americans en integració racial, a Nova York no només hi ha Manhattan. També hi ha Harlem. Potser en Vendrell no hi ha passejat per Harlem. Jo si (encara que poc) i puc dir que es un autèntic getho. Es com La Mina però a escala americana.

És evident que Catalunya no és com els EUA, i que la nostra capacitat per integrar i incorporar sense que es vegi malmesa la cultura d’acolliment no és, ni de bon tros, la mateixa. Però no és menys cert que, només amb seguretat i confiança en nosaltres mateixos, que només d’una forma desacomplexada, aconseguirem il·lusionar els nouvinguts en el nostre projecte nacional. I només ho farem donant-los llibertat d’escollir. Mirem-nos a nosaltres mateixos. Fem un exercici d’empatia i posem-nos en la seva pell. Si nosaltres haguéssim d’emigrar o exiliar-nos a l’altra banda de l’oceà, com ja van fer els nostres avis, renunciaríem a sentir-nos catalans? Per molt bé que els acollissin a Veneçuela, Argentina, Brasil o Uruguai, aquells que van haver de fugir del franquisme, no van renunciar a sentir-se catalans i avui n’estem orgullosos. Ens sembla absolutament normal i, fins hi tot lloable, que hi fundessin casals catalans, que organitzessin jocs florals, teatre, sardanes, cant coral... Molts d’ells hi van tenir filles i fills, van acabar sentint-se d’aquella terra, però mai van renunciar a sentir-se catalans. Fins i tot, encara avui, els seus fills i néts conserven un vincle amb la nostra terra per bé que, en alguns casos, ni tant sols l’han trepitjada mai.

Que se sentin catalans no vol dir que no es pugin integrar a qualsevol cultura d’acollida. Només faltaria.

Si entenem i àdhuc lloem aquesta actitud, perquè blasmem la d’aquells que viuen aquí i se senten catalans i espanyols alhora, o catalans i ... el que vulguin sentir-se?

Aqui en Vendrell cau de quatre potes en la trampa de creure que el que diuen a la COPE es basa en el sentiment d’una bona part de la població de Catalunya. Mentida!. Els de la COPE i la resta de la caverna mediàtica no representen el sentiment de quasi ningú. Potser li caldria passejar pels barris obrers i escoltar el que veritablement diuen tan els parla catalana com els de parla castellana.

El sobiranisme no blasma un marroquí per ser-ho. El blasma i, fins hi tot el critica, quan reivindica uns trets diferencials que xoquen amb la cultura, la religió majoritàries, o les lleis. Quan aquests trets diferencials no es contraposen a aquestes característiques autòctones no hi, no hi ha d’haver, cap problema.

Catalunya és terra de llibertat, afirmem sovint amb contundència. Doncs bé, demostrem-ho sense pors, sense condicions. Que cadascú sigui el que vulgui, no cal que ningú renunciï a res per a ser dels nostres.

Error: Pel que he dit abans, per ser dels nostres potser caldrà la renuncia a certs trets que son incompatibles amb la cultura majoritaria (per exemple, el burca). Si no és així, el principi democràtic de la voluntat de la majoria queda desvirtuat. Si qualsevol cosa es admissible en favor de la suposada tolerància on queda finalment la identitat catalana.

Els mateixos àrabs de Al Andalus van fer en l’edat mitjana un exercici de tolerància, precisament en la època més fosca del cristianisme. Els calls jueus eren respectats i també eren tolerades les pràctiques cristianes (això si molt minoritàries).

Vendrell admet, per extensió, que podem sentir-nos catalans dins d’Espanya. Posant la oració per passiva, el que ve a dir és : “No cal que ningú renunciï a la catalanitat per ser espanyol”. AIXÒ JUSTIFICA DE FORMA IMPLICITA PERÒ INEQUÍVOCA LA SEVA RENUNCIA A LA INDEPENDÈNCIA.

3.2. Uns fets (1998-2010) i un personatge (Josep-Lluís Carod-Rovira)

La primera vegada que vam sentir aquest discurs ens va colpir, desorientar, descol·locar. Veníem de la tradició del “boti, boti, boti...” i que de sobte algú, des de l’esquerra independentista, ens etzibés allò de què “per a ser català no cal deixar de ser espanyol”. Ens va deixar fora de joc. Se’m fa difícil de dir, dotze anys després, si vaig trigar uns dies, unes setmanes o uns mesos, però el que és segur és que no va ser immediat. És per això que no m’és difícil d’acceptar que, encara avui, hi hagi qui no ho ha entès. Qui no ho entén, no ho accepta, no ho admet o no ens ho pot perdonar.

Per alguns independentistes de sempre hem esdevinguts uns traïdors. Personalment estic disposat a suportar-ho. Però anem a pams.

Afirmació fora de lloc en aquesta xerrada, que maximalitza alguns foros de Internet i algunes escridassades esporàdiques (algun cop perfectament justificades, com la no admissió a tràmit de la ILP per la independència, del maig passat). En Vendrell i d’altres no els considero traïdors, però si crec que han canviat el discurs pel que jo els vaig votar. Es aquest i no un altre el sentiment majoritari dels sectors crítics d’ERC, més enllà de les cridòries dels ex-ERC a Internet o a articles de opinió (que, per cert, ben poca gent llegeix fora de l’àmbit independentista).

Aquell discurs té el seu origen en el parlament de cloenda del 22è Congrés Nacional d’Esquerra, que pronuncià a Girona el juliol de 1998, l’aleshores secretari general, Josep-Lluís Carod-Rovira. Possiblement es va decidir a llençar el discurs aquell dia pel fet que el dia abans havia enterrat el seu pare, aragonès de naixement i castellanoparlant tota la vida, i això el va esperonar anímicament a fer-ho. Però en qualsevol cas, és segur que feia temps que li donava moltes voltes en privat a la qüestió i aquell dia va iniciar la seva reflexió en públic. Un discurs que ha anat moldejant, enriquint i completant al llarg d’una dècada llarga. Aquest ha estat el debat central del nostre partit durant aquest anys, el que ens ha fet prendre les decisions estratègiques que hem pres.

Molt boniques paraules en favor d’en Carod, quan ja és un politic mort i enterrat. Mort quan Puigcercòs, Vendrell i Cia. el van forçar a dimitir per l’afer Perpinya, emprenyats perquè, actuant com a home d’Estat que era, no els va posar al corrent d’una qüestió d’Estat de importància capital. D’una importància que ultrapassava la disciplina de partit. I enterrat quan finalment en Puigcercòs, com a president d’ERC el va fer fora de les llistes per a les properes eleccions. Això no treu que si Carod hagués tingut més empenta i més caràcter potser ara no és trobaria en la posició que és troba.

Amb errors i encerts, amb alegries i desenganys, rebent a voltes suports i d’altres crítiques, les decisions que Esquerra, sota el lideratge de Carod, ha anat prenent des de 1998 ençà, ha tingut la voluntat inequívoca d’incorporar, al nostre projecte, dones i homes els vincles emocionals dels quals, no són, només, aquells que conformen la identitat nacional catalana. I sota aquest paràmetre s’ha d’entendre la decisió de fer José Montilla president de Catalunya. Un home que estima Catalunya tant com estima Espanya. José Montilla i el PSC són el referent polític de persones que, al Principat de Catalunya, tenen aquest sentiment compartit. Els seus votants, que en ocasions han arribat a 1,8 milions, manifesten sentir-se tant catalans com espanyols.

Els votants del PSC son el votants del PSOE a Catalunya. Ni més ni menys. I si podem parlar de les faccions PSC i PSOE, Montilla és el màxim representant de la facció PSOE.

Carod volia dues coses amb el govern Montilla:

-La mateixa que en el primer tripartit, evitar la dualitat al 50% entre espanyolistes i nacionalistes, que va col·lapsar Euskadi, i que finalment l’ha abocat a un govern de dretes i espanyol.

-Captar socialistes cap a una majoria catalanista, refractaris al terme “nacionalisme”.

El primer propòsit l’ha acomplert però no aixi el segon. Montilla a capitalitzat molt hàbilment els avenços en l’autogovern. Amés, la renuncia a un sobiranisme explícit (exemplificat per el suport a un Estatut, que va votar No, y per la renuncia al concert econòmic) ha suposat un degoteig constant de militància.

Non ens enganyem, la debel·lada de militància no només és pot atribuir als estirabots d’en Carretero. També (i és el meu cas) es deu a la incapacitat, o manca de voluntat, per part del corrent Puigcercòs de pactar i encapçalar polítiques de partit basades en el consens de les diferents sensibilitats. En un partit assambleari i altament idioleogitzat com ERC, la manca de consens ens condueix inexorablement a la ruptura. No ens manquen precedents. O es canvia la manera de fer interna d’ERC o mai sortirem de pobres.

Les floretes a Montilla no son d’estranyar. Quan era alcalde de Cornellà tenia una relació molt amistosa amb Vendrell, que és de Vallirana.

Sense, almenys, una bona part de les persones que se senten catalanes i espanyoles alhora és impossible assolir una majoria social favorable a la independència.

Això es clarament un oximoron. Mai una persona que se senti catalana i espanyola alhora i a parts iguals estarà en favor de la independència. Tornem al que ja he dit abans: “No cal que ningú renunciï a res (a la catalanitat) per ser espanyol”.

Davant d’aquesta situació tenim dues opcions, buscar la manera d’incorporar-los o renunciar a la victòria. I Esquerra ha apostat per la primera. I el primer pas per aconseguir-ho és que aquests no se sentin rebutjats pel nostre projecte. Durant dècades el lerrouxisme havia explotat la idea que, aquells que volem construir una nació catalana potent ho volem fer marginant els catalans que se senten també espanyols. Avui aquesta idea està enterrada. Després d’haver fet Montilla president, ningú pot pensar que l’esquerra independentista és excloent.

El problema és que havent fet Montilla president, molta gent pensa que ERC ha deixat de ser precisament independentista.

Els fruits positius d’aquesta estratègia l’hem vista moltes vegades al llarg d’aquesta legislatura. Ahir mateix vam viure un episodi especialment emotiu en aquest sentit, quan el president José Montilla va defensar la Llei del cinema que ha de permetre poder veure les pel·lícules en la nostra llengua, enfrontant-se al portaveu de Ciutadans, Albert Rivera. I això no té marxa enrere. Qualsevol independentisme que pretengui articular-se en base a un discurs etnicista, està abocat al fracàs.

Un altre atac a les noves plataformes independentistes, agafant el tot (Suma Independencia, PDD, Reagrupament, etc.) per la part (Santiago Espot).

Fixem-nos si no en l'anàlisi que ens en feia algú que no ve pas de la militància històrica a l’esquerra independentista com és el director del CCCB, Josep Ramoneda, en un article al diari El País la setmana passada: “Quan en Carod va treure l’independentisme de l’armari, en la campanya electoral que culminaria amb l’elecció de Maragall com a President, pocs s’imaginaven que set anys i dues legislatures de tripartit després la independència s’hauria consolidat plenament com a opció política i com a objectiu assumit per una part significativa de la població. És potser la principal paradoxa que ens ofereix el balanç del tripartit. Com que la independència és la seva bandera, Esquerra és l'única formació del tripartit que ha collit un èxit estratègic. El seu projecte ha envaït l’escenari polític. La independència ha deixat de ser al terreny de l’utòpic per incorporarse a la llista de les opcions realment possibles. I ha obligat als altres partits, i en especial a CiU, a fer exercicis de reubicació política en funció de la consolidació de l’independentisme”.

El que es cert en el primer tripartit ha deixat de ser-ho en el segon, fonamentalment per les desavinences internes que han posat de manifest que ERC ha perdut el nord. I el que es pitjor: jo no hi vec alternativa.

Esquerra té a l’inici del segle XXI un projecte que, al Principat de Catalunya, és percebut de forma normalitzada. Pot ser compartit per una part més o menys gran de la ciutadania, però no espanta al comú de la ciutadania. La seva normalització, en tot cas, espanta rivals i enemics. I si avui no té un major grau de recolzament electoral no és per la manca de solidesa discursiva, sinó per manca de capacitat comunicativa d’Esquerra i per alguns errors comesos en la gestió governamental, que ha desdibuixat la potència d’aquest discurs i d’aquesta estratègia.

Cert:

-“Manca de capacitat comunicativa”. O potser manca d’interès per comunicar?

-“Errors comesos en la gestió governamental”. Potser perque Carod va per lliure?. Potser perque Puigcercòs i Carod/Benach no és poden ni veure?

Fals:

-“No és per manca de solidesa discursiva”. Hi tan que ho és. Quan el president del partit veta el vicepresident del Govern en les properes llistes electorals s’estan posant de manifest discrepàncies fonamentals que engeguen el discurs a fer punyetes.

Però que tothom ho tingui clar. L’esquerra independentista, amb majúscules, continua i continuarà sent Esquerra. No hi ha hagut més diputats ni diputades escollits en llistes independentistes en aquest país que els que han estat escollits amb Esquerra. I en el proper Parlament de Catalunya l’únic segur és que l’independentisme continuarà tenint pes gràcies a Esquerra. Amb més o menys escons, Esquerra hi serà present. D’altres, encara han de demostrar el seu suport electoral.

Un altre missatge al·lusió a les plataformes. L’independentisme pot continuar tenint pes al Parlament depenent no sols dels vots, també dels diputats electes d’ERC. Si son de la línia Vendrell (la línia que té ara, no la que tenia fa quatre anys) tindrà pes l’autogovern entès com l’entén Montilla, però no l’independentisme.

3.3. Els límits: un projecte nacional poc seductor

De la mà de Josep-Lluís Carod-Rovira, Esquerra va aconseguir fins a 540.000 vots i 23 diputats a les eleccions al Parlament de Catalunya de 2003. Un gran resultat, però que ens deixa, encara, lluny d’obtenir la majoria necessària per assolir la independència. Per bé que hi ha persones favorables a la independència que voten altres partits, continuem sense ser majoria.

Al·lusió a convergents. Jo en conec uns quants que estan a plataformes independentistes (en canvi no en conec a cap del PSC). Donat l’èxit obtingut, potser seria mes productiu acostar CiU a l’independentisme.

Davant el discurs racional, davant l’evidència de les dades econòmiques que demostren que, els que vivim a la nació catalana, amb un Estat propi tindríem més recursos, per tant, que amb la independència viuríem millor, pot sorprendre que, malgrat això, la majoria de la ciutadania no la vulgui. La resposta, massa sovint l’anem a buscar en els experts demoscòpics, analistes o sociòlegs quan la tenim molt més a prop.

La resposta és evident. Per a molta gent el projecte d’Espanya és més atractiu. Per això no ens ha de deixar perplexos el fet que moltes persones del nostre país que comparteixen la idea que amb la independència s’hi viuria millor, no la vulguin. I si no la volen, no és només perquè estimen Espanya, sinó perquè a més l’Espanya d’avui no és la de fa 50 anys. L’Espanya d’avui és capaç de guanyar Òscars a Hollywood, l’Eurocopa de futbol o la Copa Davis de tennis.

L’Espanya d’avui, dins les seves limitacions, té projecció internacional, els seus presidents són rebuts pels dels EUA o Rússia, se la convida al club dels més poderosos i se la reconeix com una democràcia consolidada al si de la Unió Europea. Ja no fa vergonya ser espanyol. És més, molts, se’n senten orgullosos. I, davant d’això, no hi podem contraposar una Catalunya immobilista i que es mira el melic. No, si volem seduir-los i atraure’ls en la construcció d’una nació potent i d’un país sobirà.

Si la idea de prosperitat que valora Vendrell és guanyar premis cinematogràfics americans o tenir èxits esportius és que te unes aspiracions nacionals mes aviat minses. Potser alguns espanyols (i en Vendrell entre ells) se sentin molt orgullosos de que la Peni Cruz estigui nomenada a un Oscar. Jo em sentiria orgullòs, si fos espanyol, només amb que els discurso d’en ZP fossin gramaticalment correctes (ja no m’hi posso amb el contingut...).

Espanya es el més desenvolupat dels països hispanoparlants?. CERT. Te una tecnologia més avançada que Burkina Faso?. CERT. La sanitat publica es millor que la que hi ha Haiti?. CERT.

És Espanya el tercer per la cua d’Europa pel que fa desenvolupament económic?. CERT. Son els presidents espanyols (Aznar i ZP) la riota internacional quan és mouen en ambits de cultura occidental?. CERT. Es Espanya el país d’Europa (i amb això s’incluo Catalunya) on es treballa més hores i, al mateix temps, hi ha la menor productivitat? CERT.

Rep Espanya els presidents dels països més poderosos? FALS, Obama no ve a Espanya a entrevistar-se amb ZP ni quan és president de torn de la UE. Pertany Espanya als clubs dels mes poderosos? FALS, només hi és convidada, i a petició pròpia. Es Espanya una democràcia consolidada? FALS, no es permet un dels drets reconeguts per la Declaració Universal de Drets de l’Home: l’autodeterminació. Ser un règim de llibertats civils no implica ser un estat de dret.

Potser en Vendrell se sent orgullós de les sis copes del Barça, però jo, i ho dic amb tota sinceritat, estic molt més orgullós de la posada en funcionament del sincrotró de Sant Cugat (que ven poca gent sap per què serveix...). L’èxit esportiu és molt engrescador, però els avanços tecnològics preparen el futur del país. La curtedat de mires d’en Vendrell em deixa esparverat.

La Catalunya independentista no és mira el melic, mira a Europa. Només cal veure l’éxit dels “10mil” a Brussel·les, que ERC va recolzar a darrera hora (aparentment a contracor, ja que la iniciativa la va tenir un altre....).

Ara ja els hem fet saber que no ens fa res que estimin Espanya. Ara ens cal aconseguir que s’enamorin d’una Catalunya lliure. I aquest projecte nacional ha de ser prou seductor i avui encara no ho és. Si més no, no ho és prou per competir amb una nació consolidada com Espanya, amb una llengua i una cultura molt potents, que li donen una considerable projecció internacional. No els captivarem si, davant d’aquesta Espanya, hi contraposem un catalanisme negativista, pessimista, que contínuament s’interroga sobre ell mateix i que proclama que la llengua catalana està en extinció.

Naturalment que no podem competir amb una nació com Espanya. Com una colònia pot competir amb la nació colonitzadora?. Per altra banda, perquè hem de competir amb Espanya? Jo no ho vull. Jo vull col·laborar amb Espanya i amb la resta de països d’Europa. No vull la independència per competir ni posar fronteres. La vull per DESENVOLUPAR I GESTIONAR ELS PROPIS RECURSOS DINS DEL CONJUNT DE NACIONS OCCIDENTALS. Espanya ha de fer el seu camí i nosaltres el nostre. Quina part de la paraula “independencia” és la que no entén en Vendrell?

És a les nostres mans construir un projecte més atractiu, més alegre, més optimista i més creatiu. Un projecte valent i decidit, desacomplexat. Deixem de fer el ploramiques i comencem a caminar.

D’acord, deixem de plorar i portem la Sobirania Nacional Plena al Parlament!

Rèplica a Xavier Vendrell (part 1)

2010-02-12T20:59:00.001+01:00

Aquesta anotació, i les que venen desprès, constitueixen una lectura crítica de la conferencia que Xavier Vendrell, com Director de Campanya d’Esquerra, va fer el 28 de gener de 2010. L’objectiu d’aquests comentaris és doble. Per un cantó, m’agradaria que els dirigents de l’ara anomenada Esquerra reflexionessin sobre el moment històric actual, sense discursos endogàmics i amb vocació de consens. Per un altre, perquè no dir-ho, em serveix per plantejar de forma respectuosa els meus propis arguments.

La conferencia és integra (o així ho crec) i, per tant, el document és molt llarg. Per això el conjunt de comentaris han hagut se subdividir-se.

Aquesta primera part conté pocs comentaris perquè no hi ha massa a dir sobre les referències històriques que ens presenta X. Vendrell, no obstant, no la puc obviar si volem entendre la resta del document.

Barcelona, 28 de gener de 2010

L’esquerra independentista: de l’extraparlamentarisme a l’hegemonia Introducció

El 1980, ara fa trenta anys, tenien lloc les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, de la democràcia recuperada després del franquisme.

L’esquerra independentista hi arribà fragmentada —com de costum— en dues petites candidatures: Nacionalistes d’Esquerra, encapçalats per Jordi Carbonell (44.798 vots, 1,66%) i el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional, liderat per Lluís Maria Xirinacs (14.077 vots, 0,52%), que la deixaren d’on no havia sortit mai: l’extraparlamentarisme.

Trenta anys després, l’esquerra independentista no només és una força parlamentària i de govern, sinó que és la força central de la política catalana, en el sentit que condiciona permanentment el debat públic a casa nostra introduint constantment nous temes a l’agenda política del país.

Qui sinó ha posat damunt la taula el dret a decidir, el concert econòmic, les balances fiscals, el dèficit d’infraestructures... És Esquerra qui ha portat Catalunya on és. La tensió democràtica amb l’Estat creada arrel del debat estatutari condicionat pel primer Govern d’esquerres ha mogut milers de persones a organitzar més d’un centenar de consultes independentistes. El fet que l’independentisme hagi fet una persona nascuda a Espanya, president de Catalunya, ha permès que aquestes se celebressin en un clima d’absoluta pau social i política.

Amb els dos paràgrafs anteriors Vendrell introdueix molt hàbilment la identificació de l’esquerra independentista amb l’actual Esquerra (ex-Esquerra Republicana de Catalunya). Aquesta falsa identificació queda consumada en la següent frase.

L’exitosa estratègia de l’esquerra independentista —del nostre partit: Esquerra— ha tingut en aquests darrers trenta anys tres destacadíssims noms propis —Àngel Colom, Josep Huguet i Josep-Lluís Carod-Rovira. Ells han estat els pares dels tres pilars del nostre discurs. Tres pilars que, junts, donen l’única resposta viable a l’actitud dels diferents governs espanyols, que sempre han intentat sotmetre el nostre país: la construcció d’un Estat propi per a la nació catalana en el si de la Unió Europea.

Ara li correspon a l’actual president d’Esquerra, Joan Puigcercós, la responsabilitat de construir, damunt d’aquests tres pilars discursius —identitat, economia i integració—, el somni català. Una nació emprenedora i creativa, disposada a anar tan lluny com vulgui i com sigui capaç, sense que ningú més, que no siguin les dones i els homes que en formen part, pugui posar-hi límits.

1. Primer pilar: l’independentisme identitari

1.1. El concepte: en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes

L’independentisme fins el 1992 era d’arrel bàsicament identitària. Les persones que, al llarg de més d’un segle van incorporar-se a les diferents organitzacions independentistes, ho feien moguts per la voluntat de, tal com deia el propi nom de la Crida a la Solidaritat, defensar la llengua, la cultura i la nació catalanes.

En cent anys l’independentisme s’ha organitzat en multitud d’entitats, partits, plataformes: tots, des de la Federació Democràtica Nacionalista i Estat Català, de Francesc Macià, passant pel Front Nacional de Catalunya, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional, Independentistes dels Països Catalans, Nacionalistes d’Esquerra, fins els milers de joves que ens incorporàvem als anys 80 al Moviment de Defensa de la Terra, la Crida, Catalunya Lliure o Esquerra, ho fèiem moguts per la convicció que, l’única manera de preservar la nostra identitat com a poble, era assolint el reconeixement de la condició d’Estat per a la nostra nació.

Tot aquest conjunt d’organitzacions estaven situades ideològicament a l’esquerra, abastant des de totes les variants possibles del marxisme fins a la socialdemocràcia. I, majoritàriament, tenien com un dels seus eixos discursius la defensa del territori i el patrimoni natural. Però el seu valor afegit enfront dotzenes d’altres opcions marxistes i socialdemòcrates era l’independentisme.

1.2. Uns fets (1975-1992) i un personatge (Àngel Colom)

Durant els anys 70 i 80 apareixen una munió d’organitzacions independentistes. No només polítiques i socials, també apareixien organitzacions juvenils com Maulets, sindicals com la Coordinadora Obrera Sindical, antirepresives com els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, i fins i tot organitzacions armades, com el Front d’Alliberament Català o Terra Lliure. Però malgrat el seu creixement i la proliferació d’organitzacions situades en aquest àmbit sociopolític, l’esquerra independentista continuava sent extraparlamentària.

L’espai sociopolític natural de l’esquerra independentista, l’esquerra nacional, tenia un referent electoral clar: Esquerra Republicana de Catalunya. Però l’Esquerra del moment, liderada per Heribert Barrera, no era un partit independentista. De fet, no ho havia estat mai des de la seva fundació.

Esquerra Republicana de Catalunya es creà el 1931 com a confluència i síntesi dels tres principals corrents de l’esquerra catalanista. L’independentisme, representat per Estat Català, de Francesc Macià, el republicanisme federal, representat pel Partit Republicà Català, de Lluís Companys, i la socialdemocràcia representada per la gent de L’Opinió —subtitulat Setmanari Socialista—, de Joan Lluhí.

Malgrat el lideratge carismàtic d’un independentista com Francesc Macià, quan es funda Esquerra no és doctrinalment una força independentista. Tot i així, protagonitza els únics dos actes de sobirania del nostre país des de 1714: la proclamació de la República Catalana, el 14 d’abril de 1931, per part de Francesc Macià; i la proclamació de l’Estat Català, el 6 d’octubre de 1934, per part de Lluís Companys.

Vegem: Vendrell ens esta dient que ERC no era independentista malgrat un dels seus presidents va proclamar la República Catalana i l’altre l’Estat Català. Si Macià i Companys aixequessin el cap! . El perquè d’això ho entenem si seguim llegint.

Esquerra serà la força hegemònica de la Catalunya republicana i conservarà aquesta posició a l’exili, però a l’interior, després d’haver patit amb la màxima duresa la repressió franquista, va perdent força en les noves generacions més atretes pel marxisme i per l’independentisme.

A principis dels anys 80 Esquerra no passava pels seus millors moments. Després d’un bon resultat assolint 14 diputats a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, el suport al govern Pujol durant aquella primera legislatura la portaren a una situació marginal, aconseguint només 5 escons el 1984. Dos anys després, el 1986, perdia la representació a les Corts Espanyoles i Barrera renunciava a continuar liderant el partit.

El 1987, però, es produeix un fenomen que gira el rumb de l’esquerra independentista. El febrer d’aquell any, personatges que fins aquells moments eren desconeguts pel gran públic, però que ja eren referents per la militància independentista, promouen l’anomenada “Crida Nacional a Esquerra Republicana de Catalunya”, un manifest que vol adaptar Esquerra als nous temps i convertir-la en el referent de les noves generacions independentistes.

Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira lideraven aquella Crida Nacional que va comportar la incorporació de milers d’independentistes a Esquerra per tal de rellançar la històrica formació en un “aggiornamento” del seu discurs. Al partit de Macià i Companys s’hi incorporava la jove militància independentista sorgida del desencís de la Transició.

El desembre de 1987 Joan Puigcercós ja era secretari general de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. I el 1989 Àngel Colom guanyava el 16è Congrés Nacional d’Esquerra, celebrat a la ciutat de Lleida.

Sota el lideratge d’Àngel Colom l’esquerra independentista viu un procés històric de digestió de la lluita armada i d’incorporació dels seus actius en la lluita pacífica i democràtica per construir una nació lliure i justa. 60 anys després de la seva fundació Esquerra aplegava al seu si la immensa majoria de dones i homes d’esquerres disposats a treballar per aconseguir un estat propi per a la nostra nació, i s’implantava arreu dels Països Catalans. I el 15 de març de 1992, sota el lema “Cap a la independència”, Esquerra feia que un partit explícitament independentista tingués, per primera vegada, representació parlamentària, amb 11 diputats.

Aquest procés de transformació s’arrodoniria amb el 18è Congrés Nacional celebrat a Vic el 1992, que incorporava als Estatuts la definició d’Esquerra com a partit independentista i amb el 19è Congrés Nacional celebrat a Barcelona el 1993, que aprovava la vigent Declaració Ideològica que proclama: “l’obtenció de la independència de la Nació Catalana dins l’Europa Unida constitueix un objectiu irrenunciable.”

Ara ho comencem a entendre: Segons Vendrell ERC esdevé independentista una vegada Joan Puigcercòs (casualment) és secretari general de les JERC.

1.3. Els límits: Per guanyar una majoria social

Els que vam viure la nit electoral del 1992, vam tenir una sensació d’un gran triomf. I ho va ser. Però la victòria real era encara molt lluny. L’independentisme identitari, basat en la defensa de la llengua, la cultura i la nació, s’havia unit, consolidat, i tenia representació: existíem. Però amb 211.000 vots, ens quedava molt per a fer. Per què encara que fóssim capaços de convèncer totes aquelles persones que els preocupa la pervivència de la nostra identitat, restaríem molt lluny d’assolir una majoria social.

Si bé havíem viscut una fita històrica en aconseguir que l’esquerra independentista fos parlamentària, ben aviat ens vam adonar que amb un discurs fonamentat únicament en la reivindicació identitària no assoliríem mai una majoria social. Calia cercar nous elements per atraure nous sectors, ja que la independència d’una nació, podem comprovar-ho fent un repàs històric, només s’aconsegueix amb les armes o amb les urnes. I el nostre país ha pres l’opció pacífica i democràtica, la de les urnes. Per tant calia trobar una fórmula que arrossegués una majoria social. I algú va semblar trobar-la ben aviat.

2. Segon pilar: l’independentisme socioeconòmic

2.1. El concepte: La independència per viure millor

Ho sabíem. Però no formava part del nostre discurs quotidià. Potser en algun moment algú utilitzava aquest recurs, però fins el 1992 el discurs era molt més simple. Volíem la independència per preservar la nostra identitat, i era viscut com un enfrontament amb una altra identitat, l’espanyola. No com una lluita contra l’Estat o el govern espanyols, només. Ens sentíem agredits per allò forani, perquè formava part d’un conjunt d’imposicions. I volíem tenir un Estat perquè sí, perquè hi teníem dret. Però vèiem impotents com la majoria de la societat era impermeable a aquell discurs.

Algú, però, feia temps que hi donava voltes, i ja en el vídeo de campanya de les eleccions del 1992 començava a traspuar una nova idea. Aquell vídeo recreava una futura Catalunya independent. En aquella nova Catalunya s’hi reflectien elements de reforç de la nostra identitat, però també s’hi podia intuir una millora de la qualitat de vida. Poc a poc, com el most que ens dona el millor vi, s’anava macerant el que acabaria esdevenint un altre dels pilars fonamentals dels discurs independentista: amb la independència es viuria millor.

Si els Països Catalans tinguessin capacitat per a legislar, recaptar i decidir a què destinem la totalitat dels nostres recursos, viuríem millor. Si tinguéssim els controls dels fluxos migratoris i la capacitat de gestionar i autoritzar els permisos de residència i la nacionalització de la ciutadania catalana, fins i tot els nous vinguts viurien millor. Si des d’aquí poguéssim prendre les principals decisions estratègiques, a Catalunya s’hi viuria millor.

Grip Nova: grip oportuna

2009-09-09T19:28:00.005+02:00

LA GRIP NOVA NO ES PITJOR QUE LA GRIP ESTACIONAL DE CADA ANY!. I s’ha de dir així: en majúscula, negreta i signe d’exclamació.

Anem a pams: la Grip Nova te una alta morbilitat (és molt contigiosa) però poca virulència (poca severitat i mortalitat). Això es desprèn de l’experiència de països com Argentina en que la Grip Nova ja ha passat per la seva pitjor fase epidemiologia. Tot i així la morbilitat ha estat inferior a l’esperada. No son especulacions, son fets. Per tant la política del Govern català, i en particular de Marina Geli, de desdramatizar el tema, és del tot encertada i fonamentada en els fets esmentats.

Perquè doncs rebem missatges en el sentit contrari?, com, per exemple, que a França tancaran escoles si i ha més de tres alumnes infectats o a Anglaterra subministraran antivirals quasi be com si fossin aspirines. Perquè els medis informatius fan un recompte diari de les morts atribuïdes a la Grip Nova?.

La Grip Nova ha esclatat en el mon occidental en un moment molt oportú. Sospitosament oportú. No cal ser gaire espavilat per constatar que en una situació de crisi econòmica global la gent te tendència a parlar més de la Grip Nova que de l’atur creixent. I, el que és pitjor, també els medis de comunicació posen per davant la noticia d’una mort més per la Grip Nova, mentre deixen en segon pla la conflictivitat laboral.

La Grip Nova és molt oportuna perquè mentre la crisi econòmica te noms i cognoms, encara que amagats, la Grip Nova es considerada una espècie de maledicció bíblica sense responsables a qui demanar explicacions. Mentre el ciutadà parla de la Grip Nova no parla dels directius de les entitats financeres. No parla dels individus que s’han enriquit gràcies a un “ho veus, ho vols, ho tens” (Caixa Catalunya) que impulsaven a demanar préstecs que ara no poden ser pagats. Els bancs, pocs, naufragaran; els treballadors, molts, tocaran fons; però els llots de superluxe continuaran surant amb les mateixes sangoneres a bord.

A qui beneficia que l’antiviral Tamiflú, de la Multinacional Roche, pugi ser venut al Regne Unit sense recepta mèdica? Poc benefici en traurà el consumidor, que pagarà per un medicament que, en la immensa majoria de pacients, només servirà per escurçar la malaltia un parell de dies (i en el millor del casos). Ara be, els alts directius i accionistes de Roche s’estan fent d’or.

El sistema financer establert necessita cortines de fum que amaguin la seva responsabilitat. Aquestes cortines venen facilitades pels governs de torn, del signe que siguin, perquè tant els partits com els governs depenen d’aquest sistema. Qui paga els deutes d’una campanya electoral? Qui dona crèdits a baix cost per fer obra publica?.

I, ja posats, qui son els propietaris finals dels medis comunicació?. Els periodistes, especialment els directors de la majoria de medis, tenen una enorme responsabilitat en la situació de quasi pànic que s’ha generat perquè, de vegades inconscientment, és deixen influenciar pels poders financers, orientant les informacions cap el camí que els interessa. Diguem-ho clar: ningú mossega la ma que l’alimenta. A hores d’ara algun periodista ha atribuït tot l’enrenou a la OMS per anunciar una pandemia, en un intent de justificar-se. Confonen interessadament alerta amb alarma. Alerta és el que la OMS va donar, complint amb la seva obligació. Alarma social, quan no pànic, és el que han ocasionat el medis informatius, com tontos útils al servei de interessos espuris.

Un altre vessant de la qüestió és la pèrdua d’hores de treball que significarà l’enmalaltiment simultani d’una proporció alta de població activa, que alguns estimen pot arribar a una tercera part. Les conseqüències per a les empreses son diverses, depenen de la dimensió i la situació de cadascuna. Simplificant, les grans empreses amb conflicte sortiran beneficiades perquè tindran una espècie d’ERE biològic. Les grans empreses que no tenen grans dificultats (per desgracia minoritàries) podran tenir problemes, però no seran superiors als d’altres anys, provocats per la grip estacional. Com sempre, les que més patiran seran les petites empreses i comerços, amb els seus treballadors, que ja estan sota mínims i només els cal un altre copet perquè caiguin definitivament.

No es tracta de buscar conspiracions on no n’hi ha. Es tracta de respondre la clàssica pregunta del detectiu: Busca a qui aprofita el crim.

La manera d’enfocar la Grip Nova ja va ser exposat fa uns mesos en aquest comentari. Els consells i recomanacions fets llavors continuen ara plenament vigents. I si us toca fer llit, aprofiteu per a llegir un bon llibre.

EN DEFENSA D’ERC I DEL TRIPARTIT

2009-07-23T13:56:00.004+02:00

Tot seguit transcriveixo literalment la defensa que el meu amic i company Batis fa de l’estratègia d’Esquerra i que em va enviar per e-mail. Des de la discrepància amb alguns dels seus arguments, reconec que el seu comentari es molt assenyat i que enriqueix el debat independentista.

Fa sis anys vam haver de decidir tots plegats si recolzàvem la decisió que havia pres l'Executiva Nacional de fer un tripartit d'esquerres (encara amb en Carretero a dins). Em va costar moltissim decidir-me, però un cop "autoconvençut", sempre he pensat que com a mínim tindrien el meu recolzament per 2 o 3 legislatures.
Evidentment tinc molts dubtes i moltes coses no m'agraden, però una cosa tinc clara, no podem anar canviant d'idea (o estratègia) cada setmana. No ho trobo seriós i la societat civil tampoc ho trobaria. Vam fer una "aposta", encara que no era de l'agrat de tothom, i desgraciadament hem d'esperar a veure com acaba la partida.
Fa sis anys el pinyol de la present executiva nacional d'ERC va decidir governar amb el PSC perquè va creure que podria "forçar la catalanitat" d'aquest partit polític posant-lo a la màxima institució catalana (enfangant el PSC amb les decisions de país i no sols deixant-la arraconada als ajuntament i en conseqüència a les diputacions). El PSC controla pràcticament el 50 % dels vots catalans, la majoria d'aquests vots provenint de l'inmigració espanyola dels anys 50-70. Es a dir, es podria dir que és un vot ètnic i difícil de fer-lo canviar d'opinió. Per tant, a priori semblava possible fer entendre als dirigents del PSC que Catalunya no podia continuar amb l'expoli econòmic, social i cultural que estava patint. Fins i tot es podria pensar que seria més fàcil que fer-ho entendre a l'electorat del PSC. Res és pot fer en aquest país sense tenir en compte al PSC. La segona estratègia possible hauria estat fer un bloc a la basca (nacionalistes contra no nacionalistes, es a dir, pacte ERC i CiU). Sempre hi he estat en contra, tot i que evidentment també tinc els meus dubtes. De totes maneres, no sembla que al País Basc els hagi anat massa bé, crec.
Evidentment tinc les meves misèries i pors de que aquesta aventura sigui la correcte i de ben segur que es podria haver fet molt millor, però suposo que seran els historiadors i cronistes qui decidiran si el país va encertar agafant aquesta via d’integració "socio-política". No crec que nosaltres tinguem una perspectiva prou amplia com per poder decidir si la vam encertar.
Però al meu entendre hi ha uns resultats que són ja patents. En tant sols 6 anys (que encara que ens sembli que faci dècades, són els anys que fa des del primer tripartit) el concepte d'independència ha sortit del mon celestial de les utopies per passar a ser una opció possible i terrenal que es pot discutir a qualsevol foro sense estridències. Els mateixos socialistes la respecten com opció, sense evidentment compartir-la. Segon resultat: llegiu l'Avui del present i compareu-lo amb l'AVUI de fa 4 anys. Llegiu el PUNT! Ha estat un canvi que fins i tot em sorprèn a mi. Els diaris ens segueixen matxacant, però no té color i el respecte cap a ERC és ara tremendament superior a la falta de respecte (insultant, al meu entendre) que ens tenien fa 4 anys. Això només té un nom "haver estat a PODER" per poder fer-se respectar (que no vol dir controlar els mitjans). Tercer resultat: crec que ERC s'ha guanyat bastant de respecte entre els professionals de la societat civil (empresaris, sindicats, cultura, ensenyants, etc). Si els militants d'ERC no tinguéssim la pell tant fina, crec que es podria dir que l'acció de govern del dia a dia dels nostres consellers no és tant dolenta.
L'estratègia del Grup Godó (i del outlaters de CiU) juguen a l'estratègia de vendre que ERC ja no és independentista. Estic totalment en desacord amb això, i em sap greu quan nosaltres mateixos fem aquest comentari (segurament en part induït per la premsa). Tota la gent d'ERC (diria que un 99.9999%) té un sol ideari, que és l'independència, el mateix ideari que comparteixen els seus dirigents. Cap altre partit pot dir el mateix. Els que diuen que ERC ja no és independentista estan jugant a la divisió i a l'afebliment del nostre ideari.
Penso que deixar ara a l'executiva amb el cul enlaire no és de rebut (en al•lusió a la proposta de referèndum d’EI). Sols en cas que tinguéssim indicis seriosos que l'executiva és corrupte, faria el pas de deixar-ho córrer. Mentrestant, i tot i que sovint hi discrepo, crec que els haig de seguir donant el suport que pugui.
Batis

Argumentari sobre la darrera Proposta de Finançament

2009-07-13T16:30:00.006+02:00

(En negre, argumentari d'Esquerra, rebut el 13 de juliol de 2009. Comentaris de Ricard M en vermell)

1. Reducció 1/3 del dèficit fiscal

Les balances fiscals publicades fa un any donaven a Catalunya un dèficit fiscal de 15.400 M€ de mitjana.

Mitjana de què? De les estimacions dels governs d’Espanya i de Catalunya? Si son mitjana dels darrers anys, de quins anys i en base a quin càlcul?

El dèficit anual del 2007 (veure referència més abaix) és
-Segons el govern espanyol: 13.800 milions.
-Segons el govern de la Generalitat: 16.735 milions.
-Segons la Fundació Josep Irla (que equival a dir segons Esquerra): 18.600 milions.

Perquè no es prenen com referència els 18.600 de la Fundació Irla? És que els 18.600 calculats per la pròpia Esquerra no son fiables?.

Els 3.855 M€ que obtindrem el quart any més els 1.200 M€ de la Disposició Addicional 3a suposa una reducció de 1/3 del dèficit fiscal del Principat (5.100M€)

Els 5.100 milions suposen una reducció del dèficit fiscal d’enguany (o pitjor encara del 2007, no estic segur). No del de 2012, que només la Divina Providència sap quin serà.

que equival a la força que Esquerra té ara al Parlament de Catalunya (21 diputats sobre 68).

La reducció del dèficit fiscal ha d’estar en funció de la quota electoral d’Esquerra?. Què te a veure una cosa amb l’altre.? Aquest argument és, directament, una ximpleria.

2. Esquerra planta cara a Espanya
En el tram final de la negociació ens hem quedat sols. ICV s’ha descartat de la negociació un cop més en els moments decisius; CiU ha tornat a demostrar estar més preocupada per tornar al govern que pel país, i enlloc de pressionar al PSOE i a Madrid ha atiat tota la seva força contra Esquerra;

També es pot dir que els d’Esquerra estan més interessats en conservar la cadira que en trencar el govern i anar a unes eleccions anticipades que els agafen amb el peu canviat. Que els de CiU siguin uns vividors no exculpa als polítics d’Esquerra, que teòricament havien de marcar una bona diferencia.

finalment el PSC ha quedat a un costat i Zapatero, De la Vega i Salgado han negociat directament amb Esquerra.

El pacte final bilateral PSOE-Esquerra fa molta olor a escenificació d’una comèdia amb l’únic objectiu de donar arguments a Esquerra per mantenir el tripatit, intentant salvar la cara dels seus dirigents enfront els sectors crítics.

Quan el PP activi tot el seu arsenal mediàtic

L’arsenal mediàtic del PP fa anys que està activat. La única resposta, abans, ara i sempre, és una aposta unitària i creïble per la sobirania plena.

Esquerra serà el blanc de totes les crítiques per haver apujat el llistó fins als nivells actuals.

No sobrevalorem Esquerra. El blanc de totes les crítiques espanyolistes som tots el catalans. No és Esquerra la “insolidaria”; n’és Catalunya. En qualsevol cas, posats a ser el blanc de totes les critiques, és podia haver pressionat una mica més, mirant pel país i no pel manteniment d’un tripartit que va a la deriva.

3. Millor acord possible amb EAC pactat en Mas i Zapatero
Aquest acord és molt menys del que es podria haver obtingut si l’Estatut del 30 de setembre de 2005 no hagués estat retallat per Artur Mas el 21 de gener de 2006.

El govern d’Espanya pot incomplir aquest Estatut, ja retallat, i qualsevol altre. Si l’Estatut d’ara és incomplert per Espanya per la mateixa proposta de finançament, qualsevol estatut es paper mullat. I si no, es suspèn l’autonomia i tan frescos!

4. Eleccions al 2010 amb unitat i coherència
Esquerra ha de fer front a les eleccions del proper any amb la màxima unitat possible

Esquerra a de fer front a les properes eleccions exercint de partit independentista sense cap mena de recança o indefinició. Per a “peixalcovisme” ja tenim CiU, que fa molt be el seu paper de dreta catalana. O hi ha una regeneració en profunditat de la cúpula dirigent i un canvi de rumb estratègic o ho tenim molt magre.

i havent assolit el compromís de reduir 1/3 el dèficit fiscal que el president del partit, Joan Puigcercós, va fer públic dilluns 6 de juliol.

El finançament pactat no reduirà ni de bon tros un terç del dèficit, entre d’altres coses perquè estem parlant de 3.855 milions de 2012, no de 2009 ni de 2007 (com ja s’ha dit abans). No podem enganyar a la gent amb aquestes coses. Veure
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3608654

Cal que Esquerra demostri la seva utilitat, aquí i a Madrid.

Esquerra ha demostrat la seva utilitat a Madrid fent que Salgado afegís 2.000 milions als 9.000 de Solbes perquè li surtin el números. D’aquí al 2012 poden passar moltes coses i no ve de mil milions. Com si son deu mil. En cap cas hi ha cap garantia de que ens arribin.

5. Bon acord per la majoria del nostre electorat.
La majoria del electors d’Esquerra s’informen a través d’uns mitjans que explicaran que aquest és un bon acord, com ja va passar amb l’EAC. No podem tornar a cometre l’error de deixar aquestes persones sense el seu referent polític.

No s’entén l’argument. Esquerra va votar NO a l’Estatut, per impuls de les bases i en contra del criteri de molts dels seus dirigents. Com pot ser un bon acord per Esquerra si aquest mateix partit va cridar a votar NO per insuficient?. Una cosa és l’acatament de la legalitat vigent (cosa, no obstant, discutible) i un altre acceptar com a mínims per negociar uns criteris manifestament contraris als principis estratègics del partit.

No podem dir als nostres electors que es tracta d’un bon acord. Com a molt podem dir que Esquerra ha fet el que ha pogut (sigui això el que sigui...).

6. CiU ja tenia decidit el NO
Tothom ha vist que CiU ja tenia decidit el NO abans de conèixer l’acord i ha quedat en fora de joc a Madrid però també en evidència davant de molt bona part del seu electorat que no entén que ara rebutgin aquest acord quan ells van defensar l’acord de 251 M€ després del pacte amb el PP.

Es veritat que CiU hauria pactat un finançament molt inferior, però CiU mai ha defensat el concert econòmic. Els seus votants no poden sentir-se enganyats perquè CiU no hagi complert amb compromisos inexistents. En canvi Esquerra si ha decebut les expectatives de molts votants i, encara més, de molt militants.

Si el tram final de negociació hagués estat en mans de Duran i Mas enlloc de Puigcercós i Ridao, el resultat hauria estat molt inferior.

Quina base hi ha per a fer aquesta afirmació? Es com si jo ara dic que si jo mateix ho hagués negociat hauríem arribat als 5.000 milions.

-----------------------------

Si aquests son els arguments per defensar el finançament, més val dir que s'ha fet el que s'ha pogut, sense més explicacions...

Ecologia vs. ecologisme

2009-07-09T20:24:00.007+02:00

En una recent entrevista, publicada al SingularDigital, en Lluis Cardona, professor d’ecologia, ha posat de manifest de manera molt clara però mesurada les diferencies entre ecologia i ecologisme. En paraules seves “ecologia és una ciència que vol comprendre el món mentre que l’ecologisme és una ideologia política que busca aconseguir el poder”. Malgrat que l’arrel és la mateixa en les dues paraules, els objectius son ben diferents i això porta a que molts dits ecologistes fonamentin la seva ideologia en una falsa concepció de l’ecologia. Queden molt lluny els temps en que organitzacions ecologistes eren plenes d’ecòlegs que, com a mínim, avien llegit el magnífic clàssic “Ecologia” de Ramón Margalef. Ara el que impera es el nymby (not in my back yard) i la defensa de interessos minoritaris, sota la bandera del respecte al medi ambient.

No vull repetir el que ja ha dit el professor Cardona en la entrevista, però si m’agradaria donar breument la meva opinió sobre alguns cavalls de batalla dels que jo anomeno pseudo-ecologistes (i que alguns menys generosos han batejat com ecopijos).

Quart cinturò i tunel de Bracons: Exemples de com la nul•la visió de futur dels successius governs de CiU ens a portat a fer aquestes importants infrastructures tard i malament. El desenvolupament de les comarques gironines i la vialitat d’una Àrea Metropolitana en estat de colapse no els importa gaire als que és mouen per Barcelona amb bicicleta. Es el típic exemple de nymby.

Nuclears, no gràcies: Jo mateix vaig utilitzar aquest eslògan. Fa trenta anys. Trenta anys son molt de temps. En trenta anys hem passat de no tenir problemes amb els carburants derivats del petroli, a veure com cada vegada son més necessaris i més cars. Hem passat d’unes centrals nuclears tacades pels accidents de Harrisburg i Txernòbil, a unes instal•lacions on aquesta mena d’accidents (la fusió del nucli) son pràcticament impossibles. Hem passat de tenir una contaminació atmosfèrica preocupant però assolible, a un canvi climàtic irreversible. Ara com ara les energies renovables son marginals i ho seran per molt de temps. També ens queden molts anys abans no dominem la energia de fusió. Per tant, o tornem a Atapuerca o aprenem a conviure amb les nuclears.

Transgènics: En aquest bloc hi ha un extens article sobre els transgènics. Només dir que cada cop està més clar que l’enduriment de la croada contra els transgènics coincideix amb la davallada de vendes dels anomenats productes ecològics, degut al seu elevat preu. És ben clara la competència que els cultius transgènics fa als cultius “ecològics” i, per tant, els suposats perjudicis dels OGM son l’excusa perfecte per al seu descrèdit.

Si realment volen defensar l’ecologisme, recomano als ecologistes que estudiïn ecologia. Poden començar per la Wikipèdia i continuar per el llibre d’en Lluis Cardona Ecologia i ecologisme a Catalunya.

(foto: SingularDigital, 9 juliol 2009)

Sobirania vs. Independència

2009-07-03T18:17:00.004+02:00

Segons el diccionari del IEC:

Sobirania: Qualitat del poder polític d’un estat o d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder.

Independència: Situació d’una col·lectivitat, d’un poble, d’un país, etc., no sotmesos a l’autoritat d’altres.

Si ens atenem a les definicions anteriors podem comprovar que la principal diferencia entre sobirania i independència és que la primera és una qualitat, mentre la segona és tracta d’una situació. La diferencia pot semblar subtil però te un rerafons interessant. Una qualitat és una propietat inherent al objecte, però una situació defineix la posició de l’objecte respecte a un context. Pel que fa a Catalunya jo m’estimo més que la meva pàtria adquireixi d’una vegada la qualitat d’un estat sobirà, sense considerar la posició de la resta d’estats. Pensar en la independència com anar contra España per tal de trencar els lligams amb l’estat colonitzador és tenir una visió tacticiste, basada en la identitat nacional per exclusió del que no som. La Sobirania Nacional no implica la independència total de qualsevol altre autoritat. Un estat sobirá por ser, i ha de ser, subordinat voluntàriament a organismes supranacionals com la Unió Europea o la ONU. Un estat sobirà, per tant, mai por ser del tot independent.

I si entenem “independencia” amb el sentit més ampli de “no dependre”, el mot és encara menys apropiat perquè a l’aldea global totes les col·lectivitats som, en alguna mesura, interdepenents.

Dissortadament, el terme de sobirania ha estat desacreditat per la pràctica política de partits que entenen que la sobirania te graus. Que ara podem ser més sobirans que ahir i menys sobirans que demà. Però això és fals perquè la sobirania és una qualitat, en termes absoluts: Un estat sobirà és el que no és sotmès a cap altre poder. Cap altre poder. O s’és sobirà o s’hi és. Per sota de la sobirania només hi ha diversos graus de dependència. Així, “Aconseguir quotes més elevades de sobirania” es un oximoron. Aquesta desvirtuació del sobiranisme a portat a utilitzar el mot de “independència” quan en realitat ens volem referim a Sobirania Nacional.

Reivindiquem, per tant la, Sobirania Nacional de Catalunya.

SOPAR AMB EN CARRETERO

2009-06-26T13:20:00.003+02:00

Dijous 25 de juny, vaig tenir l’ocasió d’assistir al sopar que uns companys van organitzar amb en Joan Carretero. En primer lloc va ser satisfactori posar-hi “cares” a molts dels noms que surten al BGS, i aprofito per agrair a Dessmond, Elies i altres la tasca d’organització (impecable).
Des de la perspectiva del que ja n’està cansat de meetings on va un candidat a vendre la seva moto (fa molt de temps que no vaig a meetings de cap mena) l’experiència va ser profitosa. La personalitat d’en Carretero no va desdir les meves informacions prèvies. Va explicar de manera transparent el que representa i el que no representa Reagrupament.Cat. Fent honor a allò que tantes vegades a dit, no va demostrar cap to messiànic i ens va parlar amb honestedat (o si no, és un gran actor que hauria de ser candidat a l’Oscar…).
Com el discurs de RCat és prou conegut, no hi entraré en detalls. Ara bé, discurs i líder si avenen. Malgrat les critiques d’un dels presents respecte a que la imatge no “ven” de cara a una campanya, jo crec exactament el contrari. Trobar un líder que no utilitza tècniques de telepredicador en les seves exposicions es un alè d’aire fresc, dins d’un mon on sembla que els polítics et prenguin per idiotes. Carretero “ven” i “vendrà” perquè crec que exemplifica a la perfecció l’esperit de regeneració política que defensa.
En el seu dia, (http://conrenfeyahabriallegado.blogspot.com/2008/04/quo-vadiserc.html) vaig defensar que Carretero havia de arribar acords amb Carod , Puigcercòs i Bertran perquè si el Congrès d’Esquerra no es tancava amb una candidatura unitària estaríem abocats a una escissió. Les nostres prediccions no sols s’han complert si no que han estat amplament superades, i a pitjor. Entenc que els únics responsables d’això son els “calabresos” i que proposar a Carretero de estar a l’Executiva era pura aparença (per dir-ho suaument).
Tal com van les coses, Esquerra morirà, perquè el mal es molt important i l’hemorràgia no s’atura, però subsistirà Esquerra Republicana de Catalunya, perquè el partit d’en Macià va mes enllà que els seus dirigents.
Reagrupament.Cat s’està perfilant com una alternativa cada vegada més potent per als qui ja estem cansats de tant “peix al cova” o tanta “pluja fina”. Per dir-ho ras i curt. molts patriotes estem farts d’eufemismes, de covardies i de botiflers.
Els que pensin que RCat és la versió 2.0 del PI van greument errats. Si en dos mesos Rcat omple pavellons, sense pràcticament fer-ne publicitat, per a les properes eleccions pot configurar-se com el veritable partit independentista que reculli el llast ideològic que Carod-Puigcercòs han anat perden en el segon tripartit.

L’abstenció: Clam per a un canvi polític profund

2009-06-11T23:18:00.005+02:00

Els resultats de les eleccions europees es poden trobar arreu i, per tant, no els detallem. L’única xifra que realment ens mereix una especial rellevància es l’abstenció a Catalunya, que es situa en el 62.5% de l’electorat. Cadascú interpreta a la seva manera l’abstenció elevada. En Montilla, insultant la nostra intel·ligència, va arribar a dir respecte de les darreres autonómiques que la gent no anava a votar perquè ja estava contenta amb el que hi havia. La nostra interpretació de l’abstenció en les europees és que la gent no va a votar perquè n’està farta d’enganys. Amb una campanya plena de mentides i manipulacions, allunyada de la realitat del ciutadà i estèticament deplorable, el que fa una persona medianament assenyada es quedar-se a casa. L’abstenció d’aquestes eleccions no és una expressió de “tantsemoenfotisme”, és el reflex d’un sistema obsolet en el que el ciutadà ha deixat de creure.

En el marc polític català, tots els partits, sense excepció, han fet les seves lectures interessades dels resultats i, com sempre, tots estan molt satisfets. Però, siguin quin siguin el resultats, només reflecteixen l’opinió de poc més d’un terç de l’electorat. Així, els del PSC que estan tant exaltats potser desconeixen que els seus 702.000 vots corresponen a només un 13.4% de la població amb dret a vot. També Esquerra faria be en considerar que una personalitat mediàtica de la talla d’Oriol Jonqueres ha afegit només 11.215 vots als resultats de 2004. Aquesta quantitat és, percentualment, molt inferior a l’increment de la població amb dret a vot des de 2004. Per tant Esquerra, lluny de recuperar-se, encara està perdent més quota electoral.

Mentrestant, en Carod-Rovira demostra ser aliè a la realitat del seu partit i del país quan manifesta que “una part de l'electorat d'esquerres està desmobilitzat”. Ignora (o ho fa veure) que una part important dels votants d’Esquerra ara senzillament s’han quedat a casa, a l’espera que es formalitzi una candidatura unitària veritablement sobiranista de cara a les eleccions autonòmiques. Diuen que Puigcercòs/Ridao prepararan per abans de l’estiu una estratègia per, segons ells, “marcar perfil”. Els que van votar Esquerra en les darreres eleccions catalanes tenen dret a demanar que els expliquin que s’hi està fent al Govern per haver, ara i no abans, de “marcar perfil”.

Creiem que l’única manera en que Esquerra pot recuperar la credibilitat perduda és reconèixer que, des de l’assumpte de Perpinya, tota l’acció política dels càrrecs electes d’Esquerra ha estat llastrada per l’enfrontament personal no dissimulat entre Carod i Puigcercòs, pel fracàs del model dretes/esquerres i per la complicitat amb un PSC venut als interessos d’Espanya. Què els manca a Carod/Puigcercòs per adonar-se que la dinàmica de govern del tripartit a estat bombardejada pel propi President Montilla?, capaç de proposar pactes al PP per tal d’”euskaditzar” la política catalana.

Al marge de les crisis internes motivades per personalismes exagerats, la estratègia d’ERC des de la mort del dictador s’ha caracteritzat per l’alternança entre el models binomics espanyolisme/independència i dreta/esquerra, reflex de l’etern debat sobre què ha de ser primer, si la forma de l’estat o la gestió de govern. El tàndem Barrera-Hortalà va intentar avançar en l’autogovern donant suport a CDC des d’una òptica socialdemòcrata bastant difusa. Però va fracassar quan un ampli sector d’ERC (encapçalat aleshores per Carod-Rovira i Colom) es va avorrir del “peix al cove” d’en Jordi Pujol i va imposar una línia més netament d’esquerres amb la pretensió d’esgarrapar electorat federalista del PSC. Aquesta altra posició del pèndul tampoc a funcionat per la senzilla raó de que el PSOE-PSC, a qui Esquerra volia mossegar, ha fagocitat els càrrecs d’Esquerra per a la seva causa espanyolista.

L’únic camí que te Esquerra per conservar la poca credibilitat que li queda és aprofitar l’impuls de la societat civil catalana i tornar als orígens d’un independentisme sense complexos i netament d’esquerres. No és tornar a l’altra banda del pèndul: és corregir una errada defugint de clientelismes. L’únic camí es tornar a ser Esquerra Republicana de Catalunya i agafar un tren que està a punt de passar de llarg. Però per això, caldria una regeneració interna completa en la direcció del partit (com ja fa més d’un any que nos ens cansem de repetir). Estaran disposats a assumir aquesta catarsi tots els que son professionals de política?. Molt ens temem que no serà així, per tant el futur d’Esquerra el veiem amb un cert pessimisme.

Si Esquerra no efectua aquest relleu i rectifica radicalment la seva estratègia (i de pressa...), tots els que volem un estat propi haurem de convergir necessàriament en una plataforma sobiranista única que arreplegui a tots els patriotes, amb independència del seu carnet d’origen. Una plataforma amb un nucli central format per Reagrupament i Catalunya Acció podria ser un pal de paller vàlid per canalitzar el vot independentista.

Companys Carretero i Espot, poseu-vos d’una vegada a la feina, que es fa tard i vol ploure...

Visca la Terra!

Mori el mal Govern!

Col·lectiu 1 d'Abril pel Debat i la Autodeterminació

TV3: La seva

2009-06-05T08:59:00.009+02:00

Noticia: “Les emissions de TV3 ha desaparegut de tots els televisors de les Illes, després de vint-i-tres anys. El senyal de la cadena, que ara ja no es veu, ha estat substituït pel de TVC Internacional, ara rebatejada TV3Cat.”

No m’agrada debatre sobre la espinosa qüestió dels Països Catalans. Però haig de dir que quan fa uns quinze anys, en un dels primers webs d’ERC (el de Santa Perpètua de Mogoda) vaig posar una imatge del Principat per il•lustrar un comentari en anglès sobre la “Catalonia”, gent propera a l’actual direcció d’ERC me’l va fer substituir per un mapa dels Països Catalans. Jo sempre he pensat en els Països Catalans com el conjunt de territoris de parla catalana que, en conseqüència, compartim unes arrels culturals comunes. Anar més enllà d’això és una ingenuïtat, o caure en un pancatalanisme ètica i políticament molt discutible. Ara sembla que, des del govern, els dirigents d’Esquerra em “donen la raó” i els està be trencar lligams televisius amb les nostres països germans. Suposo que el proper pas serà restringir la informació meteorològica de TV3 a l’àmbit del Principat i considerar el País Valencià, les Balears i la Catalunya Nord com “la resta d’Europa”. Ja tornem a anar d’un extrem a l’altre. El que el concepte de Països Catalans com una unitat política sigui molt discutible no treu la existència d’una llengua i cultura comunes i, per suposat, sempre persisteix el dret de qualsevol ciutadà a l’accés a un canal de televisió donat. S’addueix que els drets del material extern comprat per TV3 no inclouen la seva emissió fora dels límits del Principat però això és una qüestió merament tècnica i financera que cal acordar entre les diferents comunitats, en el marc d’uns principis de reciprocitat. Al País Valencià d’en Paco Camps qualsevol acord en matèria de cultura catalana és molt difícil, però esdevé impossible si ni tan sols s’intenta. La situació a les Illes i fins i tot a la Catalunya Nord és més favorable pel que fa al diàleg i, per tant, no entenc un acord que retalla d’entrada l’accés a continguts de TV3, sense més.

Però la part més trista de tot plegat és el paper d’estaquirot que fa Esquerra, que no ha impedit el tall del senyal de TV3 a les Balears. Esquerra ignora la seva pròpia idea de Països Catalans (que jo, com he dit abans, no comparteixo) no per que ara defensi uns determinats límits territorials, sinó per pur seguidisme de la política del PSOE a Catalunya pel que fa a la divisió del catalanisme (Pla E actualitzat?). Primer va ser desprendre la crosta nacionalista de la CCRTV (cosa especialment aconseguida a Catalunya Radio, i així els va...) i ara es limita dràsticament l’audiència de TV3, posant els mallorquins al mateix pla de pertinença a una cultura comú que els albanesos (per posar un exemple).

Sento posar novament el dit a l’ull d’Esquerra. El PSOE fa a Catalunya el que li manen des de Madrid, i ho fan molt be, tot s’ha de dir. Tothom ho sap i per tant més que criticar-los el que cal fer es directament combatre’ls. Molts esperàvem que amb Esquerra al Govern, el PSC donés un gir catalanista i ha estat a l’inrevés: Esquerra està donant un gir espanyoliste. El PSC ha sobrepassat un altre “línia vermella” i tots muts i a la gàbia.

PS. Avui, 5 de juny, el Tribunal Superior de Justicia d’Euskadi a suspès cautelarment l’euskera com a llengua vehicular a les escoles basques. Els nus espanyolista va apretant...

Montilla fa el salt a Carod

2009-05-25T15:31:00.002+02:00

Carod no es un traidor, es va equivocar. I no va ser l’únic, no anem a posar-hi a damunt totes les culpes!. Jo també vaig creure honestament que calia evitar el binomi nacionalisme-espanyolisme que s’havia instaurat en el País Vasc al 50% (aprox.). Vàrem pensar que calia desplaçar el poder establert per CiU e iniciar una altre dinàmica pactant amb els socialistes que tenen el govern a Madrid. Vàrem pensar que calia jugar a les dretes i a les esquerres, com fan els països normals, per evitar sotragades i tenir controlats radicalismes. Una dinàmica centrada en l’eix social més que en les reivindicacions directament sobiranistes, amb l’horitzó de guanyar una majoria progressista que anés assolint quotes d’autogovern cada cop més elevades. Això, a més, s’avenia amb les conviccions dels sectors més socialistes d’ERC, malgrat les discrepàncies dels sectors més republicans. Semblava una bona idea, tot i la baixada de pantalons que suposava repetir govern amb els que ens avien expulsat d’ell. Semblava una bona idea, però ens vàrem equivocar.
Desprès de conèixer la conxorxa Montilla-Rajoy per treure vots a CiU, ja no podem tenir la més mínima dubte de que pactar amb els socialistes catalans equival a pactar amb el PP més ranci. Montilla a trencat definitivament les regles del joc que justificaven el tripatit i ha deixat tant a ERC com a ICV sense cap argument polític per defensar la seva permanència al govern. Carod ja no pot dir que no ha format un govern per desprès trencar-l’ho, perquè no és ell qui trenca el govern, és el mateix President de la Generalitat el que el fa inviable amb aliances contra-natura. Quan més duri aquest govern més a prop estem del pacte “a la vasca” del PP-PSOE. I més a prop estem de la il•legalització de partits independentistes com la mateixa ERC.

Patriotes afanyem-nos, que és tard i vol ploure.

Foto: La Vanguardia

UNITAT PER LA SOBIRANIA

2009-05-15T11:12:00.002+02:00

El Col•lectiu 1’Abril pel Debat i l’Autodeterminació nasqué, ara fa prop d’un any, com un grup d’opinió que recollia la posició d’una centena de persones properes a ERC, molts d’ells amb llarga trajectòria de lluita pels nostres drets nacionals, respecte un Congrés Nacional d’ERC condicionat per les desavinences internes. La situació d’incertesa que enguany pateix el nostre país ens impulsa novament a expressar-nos.
---- ---- ----
Aquest any en farà quaranta de la constitució de la Comissió Coordinadora de Forces Polítiques de Catalunya. Aquesta comissió la van formar cinc entitats catalanistes representatives de tot el ventall ideològic amb el propòsit de definir les bases d’una plataforma molt més amplia que, dos anys més tard, arreplegaria partits, sindicats i entitats cíviques sota el nom genèric d’Assemblea de Catalunya. Forces dispars en el seu origen i persones de diferents ideologies van ser capaces de unir-se en contra de la dictadura franquista, i per un canvi democràtic.
Quaranta anys desprès es donen les circumstàncies socials, polítiques i econòmiques per a la unió de totes les forces polítiques sobiranistes.
En els aspectes socials es palès l’estancament en els darrers anys dels nostres signes d’identitat nacional. La llengua catalana, malgrat el sistema d’immersió lingüística a les escoles, és utilitzada de forma marginal per els joves, i encara menys per la població immigrant. A més, els avenços del nou Estatut de Catalunya en el reconeixement dels nostres drets com a poble estan amenaçats per la retallada del Tribunal Constitucional que, previsiblement, farà en un text ja de per si curt de volada. La creixent immigració, facilitada pel govern d’Espanya i sense cap control per part de la Generalitat per manca de competències, contribueix a la dilució identitaria i a l’aparició d’actituds xenòfobes que poden esclatar en conflicte social.
La política a casa nostra ha esdevingut per a molts catalans un espectacle vergonyós. La percepció de molts compatriotes és que la classe política només es preocupa pel manteniment dels seus privilegis. Les animadversions personals dins els partits politics i les picabaralles, molt sovint mesquines, entre un partit i un altre dificulten les tasques de govern i impedeixen l’adopció de estratègies coherents de país a llarg termini. I en aquest punt no es pot deixar d’esmentar la decepció que ha suposat l’aparent submissió dels dirigents d’Esquerra Republicana de Catalunya a un sistema que legitima la subordinació de Catalunya als interessos d’un Estat que no és el nostre. Tot plegat a portat com a conseqüència la proliferació d’entitats que pretenen legítimament ser el canal d’expressió de moltes aspiracions frustrades, però que fan de l’espectre polític i social català un trencaclosques d’escassa operativitat.
A tot això s’ha d’afegir una crisi econòmica, que el ciutadà interpreta com una estafa més del propi sistema. No sols es demana als ciutadans que facin sacrificis sinó que, a més, amb els seus impostos son subvencionades institucions i empreses que, molt sovint, han estat en l’origen de la davallada financera. I tot sense dirimir cap mena de responsabilitat personal, ni política, ni penal. A Catalunya la crisi econòmica es percebuda encara amb mes duresa donat el greuge comparatiu que significa l’escandalós dèficit fiscal amb l’estat espanyol. Es coneguda la precaritat econòmica en que es troben les finances de la Generalitat. Situació utilitzada per el govern de l’Estat com a mesura d’extorsió per l’acceptació d’un finançament que no cobrirà ni de bon tros les aportacions dels catalans a la resta de l’Estat.
El ciutadà català normal no entén les discussions estèrils sobre puresa ideològica, i està saturat dels missatges proclamant posseir en exclusiva les essències del catalanisme. Ara no son procedents els debats generals entre dretes i esquerres, ni les discussions sobre el “dia desprès” de la proclamació de la Independència. No tenim un Companys ni un Macià. No hi ha un referent reconegut per a tothom, com tampoc n’hi havia quan es va constituir l’Assemblea de Catalunya.
Però si fa quasi quaranta anys ens vàrem posar d’acord en front d’un desafiament històric, ara també ho podem fer. Ara el desafiament no pot ser més clar i la ocasió no pot ser més propicia. Tots el patriotes catalans necessitem un referent que aglutini les entitats sobiranistes, amb l’autoritat moral d’un projecte unitari. Per separat som febles, però tots junts ens farem respectar.
En els darrers mesos, al mateix temps que apareixen noves associacions de caire sobiranista també s’observa l’aparició de “nuclis de condensació” on diferents col•lectius comencen a coordinar-se sobre la base de trets comuns. Aquest procés d’agrupació ha d’avançar cap a la consolidació d’una assemblea unitària que doni cabuda al màxim nombre de sensibilitats amb l’únic objectiu comú d’assolir la Sobirania Nacional Plena.
Els que formem part del Col•lectiu 1 d’Abril pel Debat i l’Autodeterminació manifestem que donem suport a totes les iniciatives orientades envers aquest objectiu, i demanem a tots els dirigents el patriotisme i la humilitat necessaris per posar els interessos del país per davant de la pròpia carrera personal.

Col·lectiu 1 d'Abril per al Debat i la Sobirania

Rodalies: Un altre gat per Llebre?

2009-05-07T15:50:00.010+02:00

"Lùnic modus d'estar-ne segur d'agafar un tren es perdent l'anterior" (G.K Chesterton).

El dia 29 d’abril Oriol Pujol va manifestar “…ja hem dit que el traspàs de la gestió de rodalies i de mitja distància (regionals) ha d’anar acompanyat de les infrastructures perquè si no es fa aquest traspàs en paral•lel la Generalitat quedarà hipotecada i el servei quedarà sotmès a l’arbitrarietat de l’Estat”.

No puc estar més d’acord amb aquesta afirmació. El traspàs només de la gestió de Renfe, sense tenir-ne la titularitat de les infraestructures significa a la práctica col•locar.nos a les espatlles la espinosa gestió del personal i poca cosa més. La Generalitat continuarà tenint les mans lligades per a una correcta planificació del xarxa de trens i això, de retruc, condicionarà qualsevol pla general de mobilitat. Continuarem dependent de Madrid perquè ens facin el “favor” de desdoblar línies, modernitzar estacions o millorar els trens. Ja podem fer plans i tenir bones intencions, com fa per exemple l’Associació per la Promoció del Transport Públic (PTP), que novament ens trobarem amb regals enverinats embolicats amb cel•lofana.

Per tenir una idea de les intencions del govern espanyol només cal fer un cop d’ull a la taula comparativa entre els plans de rodalies de Madrid i Barcelona per al periode 2009-2015:

La taula ha estat extreta del document de la PTP, d’obligada lectura, que es pot trobar a http://www.documentsptp.org/activitats/20090226-plarodalies.pdf,). D’aquesta taula podem dir moltes coses, però només faré accent en un parell que em semblen especialment rellevants pel que fa al traspàs del servei:

-Madrid te el doble de trens per a una xarxa una mica més petita que la Barcelona. Això implica més freqüència de pas i, per tant, millor servei des d’el punt de vista de la proximitat.

-El Pla aparentment beneficia Barcelona en km de xarxa, però s’ha de tenir present que tota la xarxa de Madrid està desdoblada y que es preveuen 66 km de cuadruplicacions.

En resum, la xarxa de Barcelona sembla que millora en km de vies, però es molt pitjor en qualitat, tant pel que fa a les vies pròpiament com a la capacitat de transport per número de trens.

Aquesta és la xarxa de rodalies que la Generalitat haurà de gestionar. Pel que fa als trens regionals la situació encara es pitjor perquè ni tan està clar que es discuteixi cap traspàs de competències en aquest àmbit.

Diverses enquestes han posat de manifest que d’entre els diferents sistemes de transport, el transport públic és el menys satisfactori (amb la possible excepció del recentment implantat tramvia). I el medi menys valorat de tots és precisament el que hauria de constituir la base de la mobilitat sostenible entre els diferents nuclis de població: el tren.

Nivell de satisfacció del ciutadà amb diferents medis de transport [1].

El Govern d’Entesa haurà d’entendre’s molt be perquè Zapatero no ens torni a donar gat per llebre.
-------
[1] Riol Jurado, R. Perspectives pel transport públic al Baix Llobregat, PTP, Sant Feliu de Llobregat, 3 de febrer de 2009.

Grip Porcina: Que és, que s’ha fer i que NO s’ha fer.

2009-04-30T12:50:00.004+02:00

Resum d' informacions d’organismes oficials i fonts fiables.

Qué és.

La grip porcina (o grip nova) esta ocasionada pel virus H1N1. Aquest virus pertany a una família de virus que afecten a aus i porcs i que, en aquest cas, a mutat fins a ser contagiós de persona a persona.

El virus de la grip porcina no te res a veure amb el virus de pesta porcina. Son dues malalties completament diferents, malgrat els medis de comunicació de vegades les confonen.

Actualment (a data 30 d’abril) la grip porcina, encara que molt contagiosa, és ara com ara poc virulenta, amb una mortalitat inferior al 10%. Cal tenir present que la grip clàssica pot arribar a tenir una mortalitat del 4%, especialment en poblacions específiques de risc com els ancians o les persones inmunodeprimides. Ara no hi ha vacuna disponible, però les administracions estan impulsant la investigació de vacunes, que podrien estar disponibles en pocs mesos en cas de que la situació empitjores.

Malgrat que els ancians es consideren població de risc en la grip clàssica, la majoria de casos de grip porcina a dia d’avui corresponen a persones joves (no se sap gaire be perquè).

Els símptomes típics de la grip porcina son febre alta i símptomes respiratoris com ara dificultat en respirar, tos, mucositat nasal, esternuts o irritació de gola. També si poden donar símptomes de la grip clàssica com mal de cap, diarrea i malestar general. Malgrat els símptomes descrits, la grip porcina només es pot diagnosticar amb una anàlisi de laboratori.

El virus es contagia sobretot per via aèria, en les microgotes que alliberem al respirar, tossir o estornudar i que desprès aspirem. Aquestes microgotes també poden deposar-se en mans i objectes.

Qué s’ha de fer.

En primer lloc, CAL SEGUIR LES RECOMANACIONS DE LES AUTORITATS SANITARIES. Son les millor informades i ens donaran els consells més pertinents.

Davant l’aparició de febre i símptomes respiratoris s’ha d’anar al metge de capçalera, sense retards però sense pressa. Només és aconsellable anar als serveis d’urgència si qulasevol dels símptomes es donen en nens petits, en ancians, en persones que hagin tornat de viatge de zones de risc com Mexic; o be en tots aquells casos en que els símptomes siguin preocupants (per exemple, febre molt alta, dificultat respiratòria, vòmits, mareig o confusió mental). En qualsevol cas APLICAR EL SENTIT COMU per evitar colapsar encara més els serveis d’urgències.

Recomanacions concretes:

-SEGUIR UNA DIETA SANA. Menjar molta fruita i llegums i no abusar dels greixos. Consumir aliments rics en antioxidants com l’oli d’oliva i el peix blau. No ens deixem influenciar per missatges publicitaris sobre aliments específics que “ajuden les nostres defenses”. Qualsevol yogur natural és bo.

-FER EXERCICI FISIC DE FORMA REGULAR. Preferiblement a l’aire lliure. L’exercici estimula totes les nostres funcions fisiólogiques i ens relaxa.

-L’estrés afecta negativament a les nostres defenses inmunològiques. NO ENS DEIXEM PORTAR PER L’ANGOIXA O PENSAMENTS NEGATIUS. No ens angoixem per hipotètics problemes futurs i gaudim del dia d’avui. Fem activitats que ens relaxin (per exemple, practicar un esport).

-EVITAR SITUACIONS QUE AFAVOREIXEN ENMALALTIR DE GRIP. Evitar els canvis bruscos de temperatura. Cal abrigar-nos si fa fred. A L’estiu, mantenir sempre l’aire condicionat per damunt dels 20 graus.

-EVITAR EL CONTACTE PROPER AMB PERSONES DIAGNOSTICADES O SOSPITOSES DE TENIR LA GRIP.

-MANTENIR HABITS D’HIGIENE PERSONAL I DOMESTICA. Mantenir les mans netes. Mantenir nets els estris de cuina, telèfons, joguines i altres objectes d’us habitual. La radiació ultraviolada del sol te efectes desinfectants. Sempre que sigui possible, les habitacions han d’estar ben ventilades i ben assolellades. Tapar-se la boca amb un mocador de paper en cas de tossir o esternudar i eliminar el mocador immediatament.

-EVITAR O SUPRIMIR HABITS TOXICS. No fumar tabac, marihuana o altres derivats, especialment en llocs tancats o en presència de nens i ancians. Limitar el consum d’alcohol. No consumir drogues per cap via.

-INFORMAR-SE PUNTUALMENT DE FONTS AUTORITZADES. Visitar regularment la pàgina web de la Conselleria de Salut de la Generalitat a http://www.gencat.cat/especial/grip_porcina/cat/index.htm.
Una altre font fiable de informació es la de la CDC dels USA, en espanyol.
http://www.cdc.gov/swineflu/espanol/swine_espanol.htm.

Qué NO s’ha de fer.

-No ens hem d’automedicar. Cap medicament de venda sense recepta és eficaç en la grip, ja sigui la clàssica o la porcina. Els medicaments antivirals en cas de grip porcina es donen als hospitals. Medicar-se amb antibiòtics sense prescripció medica pot ser dolent perquè indueix a la aparició de microbis resistents.

-No fer recomanacions de tipus mèdic a altres persones sense ser metge titulat. Aquesta recomanació afecta especialment als que practiquen les “medicines alternatives”. Atenció amb les persones que volen aprofitar-se de les circumstàncies.

-No difondre rumors sense fonament sobre la malaltia. Pot crear alarma de forma innecessària. La paranoia mai aporta solucions.

-La malaltia no es tramet per la ingestió de carn de por. Per tant no tenim perquè deixar de comprar i consumir carn de porc.

-No cal comprar ni usar mascaretes si les autoritats sanitàries no ho aconsellen.

-No ens hem de deixar influenciar per informacions alarmants sense contrastar-les amb comunicats oficial de les autoritats sanitàries. Per exemple, l’estat d’emergencia decretat als Estats Units te com finalitat principal agilitzar la dotació de recursos de prevenció de la malaltia (no vol dir que surti l’exercit al carrer...).

-No hem de creure que el cine comercial és reflex de la realitat. Recentment s’han portat al cinema pel•licules sobre infeccions descontrolades que tenen molt poc o res de científiques. Una cosa es el cine i un altre el mon real.

Divide et vinces

2009-04-29T10:05:00.001+02:00

Segons e-Noticies del 28 d’abril d’enguany:

El col•laborador d'Els Matins, Joan Julivert, ha titllat de "personatge insignificant" l'exmilitant d'ERC Joan Carretero, durant la seva intervenció al programa matinal de TV3. "En aquest país hi ha personatges insignificants que arriben a tenir molta influència en els mitjans de comunicació", ha manifestat, a més d'afegir que "en tenim un exemple, el del senyor Joan Carretero".

Aquesta informació, per si mateixa tant insignificant com el propi Joan Julivert, m’ha fet meditar (doncs si, de tant en tant em dedico a tant profitosa tasca…). He reflexionat sobre els comentaris que de vegades em fa un bon amic meu, en el sentit del paper que tenen els medis de comunicació a Catalunya pel que fa a les reivindicacions dels nostres drets nacionals. Ens sap greu, i evitem pensar-hi, l’alt grau de condicionament a que estem exposats quan veiem els telenoticies o llegim el diari, sobretot perquè a ningú li agrada admetre que li prenen el pel. Una vegada superada la primera indignació per les paraules d’en Joan Julivert sobre un polític suposadament tant rellevant, cal que analitzem les seves declaracions aplicant una mica de “pensament lateral”.

A qui aprofita el crim? Es la primera pregunta que ha de fer-se tot bon detectiu quan inicia la investigació d’un crim (almenys segons Agata Christie). En el nostre context, a qui aprofita l’enlairament mediatic de Carretero? Un personatge que, per les raons que sigui, no ha destacat de manera especial com a polític, amb l’excepció de la seva etapa d’alcalde de Puigcerdà. Analitzant-ho amb fredor podem veure que posant Carretero a l’alçada mediatica de Carod o Puigcercòs el primer que s’aconsegueix es incrementar la confusió en el lideratge del sobiranisme. També s’augmenta la confusió quan surten als titulars noticies com la creació d’un nou partit sobiranista (Força Catalunya). Tampoc beneficia en res la direcció bipartita de la Plataforma pel Dret a Decidir. Per no parlar de l’estol de petites d’entitats que en els darrers mesos han aparegut de sota les pedres pretenen recollir les essències del catalanisme, amb la dita Casa Gran de l’Artur Mas pel davant de totes elles.

Estem tan atabalats mirant-nos el melic que no ens adonem que fa anys que funciona a gran escala una operació de divisió de les forces sobiranistes. No afirmo (encara que no descarto) que hi ha hagi una oculta conspiració del “cantó obscur”, per a desintegrar el catalanisme. Però penso que encara és pitjor. Penso que personatges sense talla política i dubtosa alçada moral surten a la palestra amb ínfules de salvapatries amb els objectius de satisfer les seves ànsies de notorietat i, si és possible, aconseguir una pensió vitalícia. No diré noms (Deu me’n guardi!) però aquests senyors, més ingenus que competents, son els nutrients d’una premsa condicionada per uns interessos molt allunyats dels nostres. Ja poden alguns medis omplir-se la boca d’objectivitat e imparcialitat, que si ens molestem en fer lectures mínimament analítiques )com les que recomanava l’estimat Vazquez Montalban en el seu genial assaig “Informe sobre la información”) ens adonarem de quins peus calcen. I entre ideòlegs de vol gallinaci i titulars esbiaixats, el ciutadà de Catalunya està ja amb el cul massa escaldat.

A qui aprofita el crim? A qui aprofita que no ens entenguem entre nosaltres? A qui aprofita que no anem endavant? La resposta es ben clara: a tots els ganduls que viuen dels nostre treball, tant de dins com de fora de Catalunya.

I la solució, per tant, cau pel seu propi pes: La unitat de totes les forces catalanistes en l’objectiu comú d’assolir la sobirania nacional plena. Sense personalismes. Sense discussions estèrils que només posen de manifest les nostres diferencies, enlloc de potenciar les nostres sinèrgies.

---

Defenso l’establiment urgent de reunions de treball entre totes les entitats de la societat civil catalana per tal de formar una Plataforma Nacional per la Sobirania de Catalunya (per posar-hi un nom...), amb direcció col•legiada, que canalitzi d’una vegada tot allò que ens uneix, aparcant les diferencies de procediment o les diferencies ideològiques que ens apartin de la fita comú del reconèixement de l’Estat de Catalunya dins la Unió Europea.

ERC: Crònica d’una escissió anunciada.

2009-04-27T15:23:00.005+02:00

En pocs dies dues novetats han afectat ERC, d’una banda en Josep Lluís Carod Rovira i en Joan Puigcercòs sembla que han signat un armistici confirmant una distribució de poders a la vasca entre el Govern i el partit. En Carod te raó quan manifesta que la renuncia a encapçalar la llista a les noves eleccions la podia haver fet abans. Si ho hagués fet ens hauria estalviat a tots plegats uns quans mesos de desgast polític difícils de recuperar. Poc esperit de sacrifici pel país han demostrat tan l’un com l’altre.
L’altre novetat és la futura escissió de la corrent ideològica liderada per en Joan Carretero, secundada amb posterioritat per un primer espasa com Jaume Renyè, curiosament d'Esquerra Independentista.
Abans del propassat Congrès Nacional, molts ens vam alçar per demanar la unitat dins ERC, inclossos els membres de l’autodenominat “Col•lectiu 1 d’Abril”. Vam demanar fins i tot l’ajornament del Congres Nacional fins no tenir una candidatura unitària. No se’ns va voler escoltar i els nostres advertiments d’una possible escissió s’han complert fatalment.
Des de la cúpula de ERC és criticada la decisió d’en Carretero amb arguments com que la independència no s’aconsegueix amb proclames sinó amb accions de govern, o be adduint que el projecte dels escindits està mancat de base ideològica. Pel que fa a la proclamació unilateral de la independència, no fa pas tants anys que el mateix Carod Rovira deia que el Parlament de Catalunya havia de proclamar la independència quan es tingues una majoria parlamentaria suficient. Es, de fet, el que va fer el president Companys el 6 d’octubre de 1934. Ara, segons Huguet, cal assumir noves quotes de sobirania en base a accions de govern que reforcin l’autoidentidad. Quina és la diferencia d’aquest plantejament respecte CiU?. Prou de confondre la militancia! Sembla que els alts càrrecs d’ERC al govern ja no es plantejen ni del dret d’autodeterminacio. Cal remarcar que ERC no va donar suport a l’acció del 10mil.cat fins que no van adonar-se de que la iniciativa tenia realment possibilitats de reeixir. I van portar la única pancarta de partit de la manifestació, potser per compensar la indiferència inicial. Tot plegat molt decebedor.
Pel que fa a la manca de base ideològica dels partidaris d’en Carretero, no son els dirigents d’ERC els mes indicats per dir-ho, ja que l’accés al govern de Catalunya a significat un continu degoteig ideològic a ERC. En tots aquest anys no sols no hem estat capaços de trametre un projecte de país sinó que, pretenent inicialment captar vots del socialisme federalista, el que estem aconseguint és perdre la nostra pròpia militància.
No ens enganyem, ni Carretero és Colom, ni la seva opció es pot comparar al folclorisme del Pi. No soc en absolut partidari d’atomitzar encara més el confús panorama polític català, però justament la inusitada proliferació de partits i “partidets” a que estem recentment assistint és la prova mes clara de la manca de lideratge a ERC i, al mateix temps, del desencís creixent de la militancia davant una situació d’estancament ideològic i la manca d’un clar projecte sobiranista.
La independència només serà possible des de la unió dins de les forces polítiques sobiranistes, i amb la coordinació de la societat civil. I si ERC no és capaç d’aconseguir la unió interna i de posar-se al capdavant d’aquesta tasca de coordinació, una altre força ho haurà de fer. Si en Carretero està disposat a aglutinar tots aquests sentiment patriòtics dispersos i a assumir les renuncies que això comporta, em tindrà al seu costat. Si no, la seva iniciativa haurà fet un mal servei al país.

(fotografia: e-Noticies)

Les dues cares d'una mateixa moneda

2009-01-24T07:45:00.004+01:00

Crisis?, What Crisis? (Supertramp, 1975)

La cara.

Hi havia una vegada un treballador d’una petita empresa de distribució. En Ferràn, que així es deia el treballador, era el més antic del total de quatre treballadors, amb 26 anys de treball. Ell era el cap de compres de l’empresa, que tenia dos socis propietaris. Un bon dia en Ferràn va començar a veure que els proveïdors es negaven a servir la mercaderia si aquesta no era pagada al comptat en el moment de la seva recepció. Alguns fins i tot es negaven a prendre nota de les comandes. Malgrat els missatges tranquil·litzadors dels amos de l’empresa, en Ferràn s’anava amoïnant cada vegada mes. Com en Ferràn tenia una família (amb dues filles petites) i una hipoteca, un dia es va decidir a buscar una nova feina. Va trobar un altre lloc de treball, no tan ben pagat, però més segur. Va comunicar la seva decisió als amos de l’única empresa en que havia treballat des dels 18 anys. Al dia següent de donar-l’hi el finiquito, els amos, aparentment tant tranquils amb el seu negoci, van declarar suspensió de pagaments. S’havien estalviat una quantiosa indemnització, però li havien negat a en Ferran la possibilitat d’acollir-se als ajuts de l’Estat en cas tancament empresarial.

La creu.

Hi havia una vegada un empresari d’una petita empresa de transports que es deia Cesc. L’empresa es dedicava a la distribució de mercaderies d’una multinacional en règim quasi d’exclusivitat. Quan el ritme de treball d’aquesta gran corporació va minvà, en Cesc va començar a tenir greus dificultats per a mantenir l’activitat normal de la seva empresa i es va plantejar alguns acomiadaments amb indemnització. Donades les circumstàncies, va haver d’acomiadar al emprat més recent, casat i amb una hipoteca, que era també el mes treballador. No va pogué acomiadar un treballador més antic, molt dropo i conflictiu, pel sol fet de ser membre del Comitè d’Empresa.

---

No son dos contes infantils, son histories reals, que es repeteixen dia a dia amb lleugeres variants, mentre els poders econòmics que son els responsables i beneficiaris últims de la depressió econòmica d’enguany, s’ho miren tot amb el somriure cínic de qui te les espatlles (i la butxaca) ven cobertes.

Així no anem enlloc.

Transgènics: Una llegenda urbana?

2008-07-19T17:08:00.006+02:00

"El primer pas de la ignorància és presumir de saber, i molts sabrien si no pensessin que saben" Baltasar Gracian.

Arrel de la proliferació en els ajuntaments catalans de mocions per la declaració de municipis lliures de cultius transgènics, s’està revifant un debat sobre la matèria que seria molt productiu si no fos perquè les llegendes urbanes es barregen amb els interessos creats, per portar-nos a tots plegats a la confusió total. Les qüestions que ens plantejem son: Què son el organismes transgènics?, Son els aliments transgènics perjudicials per a la salut?, Quins son els riscos dels organismes transgènics?, Quins interessos s’associen als cultius transgènics?, Que hi pintem els consumidors en tot això?

-Qué son els organismes transgènics?. Els transgènics son organismes genèticament modificats o OGM. Des de que l’home es va fer agricultor, va veure la necessitat de seleccionar aquelles varietats de vegetals que l’hi resultaven mes beneficioses, ja sigui per producció o per qualitat. El principi era, i encara ho és, senzill. Es tracta de separar els millors individus d’una collita per fer llavors per a la collita següent. Així és, bàsicament, com es fa també amb els animals quan s’encreuen individus de qualitat. D’aquesta manera, l’home afavoreix la descendència d’aquells éssers que, per atzar, tenen modificacions genètiques que els fan millors. Els inconvenients son que l’home pot seleccionar individus millors, però no pot induir expressament una millora específica, i el procés de selecció es lent (de generació en generació). Les tècniques de modificació genètica consisteixen bàsicament en introduir en les llavors un canvi genètic que impliqui una millora especifica. D’aquesta manera podem decidir la direcció de la millora i la obtenim en un termini molt curt de temps. A casa nostra els cultius transgènics mes estesos (amb molta diferencia) son els de blat de moro, principalment per fer pinso pel bestiar. En aquest blat de moro s’ha introduït una modificació genètica de manera que la planta produeix una toxina que mata uns insectes anomenats barrinadors. Això fa que la productivitat augmenti i l’agricultor s’estalvia l’ús de insecticides. S’ha demostrat que aquest tòxic no afecta als animals o les persones que poden consumir el blat de moro (informes de la Organització Mundial de la Salut així ho diuen).
Hectàrees de cultiu de blat de moro transgènic a 2007

-Son els aliments transgènics perjudicials per a la salut?. No he trobat cap informe científic vàlid ni cap referència a informe científic vàlid que demostri que un determinat aliment transgènic a estat motiu de malaltia en éssers humans. Es molt fàcil dir, i posar per escrit, que “nombrosos informes científics diuen que els aliments transgènics son perjudicials”, però aquesta afirmació és tendenciosa, si no falsa. Ni tan sols les organitzacions anti-transgènics son capaces d’aportar referències serioses que avalin aquesta afirmació. I no ho poden fer perquè aquestes referències no existeixen. Així de clar. Vol dir que els OGM no tenen cap risc?. No. El que vol dir és que una cosa son els riscos, que en hi ha i s’explicaran més endavant, i una altre cosa és dir mentides amb la intenció de crear alarmes que no tenen cap fonament cientific. S’ha dit que l’empresa Montsanto ha ocultat un suposat informe sobre els efectes desastrosos d’aliments transgènics en rates. No he vist res d’aquest informe enlloc. S’ha dit que hi ha el perill de que els gens modificats dels OG passin al nostre organisme. Res mes fals. Si els gens del que mengem passessin al nostre organisme ens creixerien fulles quan mengéssim enciam. Es veritat que tenen un cert risc sanitari els productes dels OGM. En parlem en següent apartat.
-Quins son els riscos dels organismes transgènics? Els cultius de plantes transgèniques fa ja més deu anys que existeixen. Els conèixements derivats d’aquesta experiència ens permeten delimitar els riscos. Vagi per endavant, no obstant, que cap tecnologia està exempta de riscos i que per obtenir uns determinats beneficis algun preu s’ha de pagar, per petit que sigui (no podem prescindir dels ganivets, encara que tots ens em tallat alguna vegada...). Bàsicament i per fer-ho curt, els riscos mes versemblants ara com ara son per al medi ambient i per a la integritat dels cultius no transgènics. Les plantes transgèniques poden transmetre les seves característiques a varietats feréstecs fent perillar la biodiversitat natural. Per altra banda, també poden contaminar cultius no transgènics, vulnerant la llibertat dels agricultors a mantenir les seves pròpies varietats. Precisament aquest darrer risc ha estat esgrimit recentment per l’estat francès per no autoritzar la utilització d’un determinat blat de moro transgènic. Es veritat que poden tenir un cert risc sanitari les substàncies produïdes pels OGM. Per això, abans de que les autoritats donin la aprovació per la comercialització de determinats OGM, es fan estudis per descartar aquests riscs. La Organització Mundial de la Salut te una comissió expressa per a fer aquests tipus d’avaluacions. Com també la té per als medicaments o els additius alimentaris. Pel que fa a determinades informacions sobre reaccions al•lèrgiques, no he pogut accedir a fons fidedignes. No obstant, les podem admetre com possibles, com admetem qualsevol altre risc d’al•lèrgia per productes alimentaris. Però atacar els OGM amb l’argument de les al•lèrgies equival a dir “Com a mi les fabes hem produeixen al•lèrgia, exigeixo que les autoritats prohibeixin el conreu i els consum de les fabes”. Com amb altres noves tecnologies, la modificació genètica no és bona ni dolenta per si mateixa, tot depen de l’us que s’en faci i dels mecanismes de control que s’hi possin.
-Quins interessos s’associen als cultius transgènics? La tecnologia dels OGM te molt de futur. S’en parla de vaques que produiran llet rica en insulina, abaratint enormement els costos de fabricació d’aquesta substància vital per als diabètics, o be d’arròs amb quantitats superiors de vitamines per compensar estats deficitaris en poblacions poc desenvolupades. Per posar només un parell d’exemples. Però enguany la vessant més econòmicament interessant es el del cultiu de blat de moro i de soja amb característiques de resistència a plagues. El blat de moro per a consum animal i fabricació de biocombustibles, i la soja sobretot per als biocombustibles. Sense entrar en la polèmica dels biocombustibles, la agricultura extensiva, en general, en els països pobres es pot veure molt beneficiada amb la tecnologia OGM perquè implica un estalvi molt important en plaguicides i un increment notable de la producció. La part negativa és que aquesta agricultura depèn de grans multinacionals com Bayer o Montsanto per al subministrament de les llavors. Això fa que la economia d’aquests països en depengui excessivament de multinacionals estrangeres, que poden tancat la “aixeta” de les llavors quan els hi convingui. Dit sigui de passada, la Montsanto és la que va inventar els defoliants emprats en la guerra del VietNam (trist mèrit...).
-Què hi pintem els consumidors en tot això?. Podem debatre sobre riscos i podem debatre sobre interessos, però el dret del consumidor a la informació no és ni debatible ni negociable. El consumidor ha de saber què és exactament el que menja. I si el que menja conté OGM, o bé els animals quina carn consumeix han estat alimentats amb OGM, ha de saber-ho. I una vegada el consumidor té aquesta informació, pot escollir lliurement adquirir o no el producte. Amagar aquest tipus de informació és immoral e il•legítim, i s’ha d’exigir a les autoritats que legislin perquè hi consti en les etiquetes dels productes.
- - -
L’objectiu d’aquest article ha estat aclarir algunes qüestions de concepte, per tal de facilitar al lector l’aprofundiment desapassionat en un tema que es enguany objecte d’un intens debat. Com es molt senzill trobar nombroses pàgines web sobre el tema, no recomano cap en particular.

La altísima taxa d’interes dels Puturrús.

2008-07-13T16:11:00.006+02:00

"El dia que la mierda tenga algun valor, los pobres nacerán sin culo" Gabrial G. Márquez

A finals de l’any passat una coneguda Caixa catalana, que en direm Caixa P, em va proposar una mena de dipòsit a termini. Per dir alguna cosa, perquè encara no tinc del tot clar la diferencia entre un dipòsit a termini, un fons d’inversió o una compra d’accions. Jo crec que, de fet, va ser una barreja de tot plegat. Sigui com sigui, en els fulletons de propaganda venia expressat en lletras de tamany 200 i color vermell un interés anual del 4.5%. Com tenia un petits estalvis vaig anar a la sucursal per posar aquesta quantitat en el diposit/fons/accions esmentat. La primera cosa mosquejant és que em van demanar que els diners havien de venir d’un altre entitat. Es veu que amb la crisi de confiança que hi ha entre els bancs, ara es dediquen a prendre’s els dipòsits els uns als altres. Aviat veurem els empleats de banca en els portals de les esglésies, demanant diners per els seus bancs.

Els vaig dir que d’acord, que treia els euros de la Caixa P, els ingressava en la Caixa C (que te una sucursal curiosament situada a la vorera oposada), i que tot seguit els portava en metàl·lic un altre cop a Caixa P per a fer la impossició (en pla Pantera Rosa perque, ja em direu, son els meus estalvis...). L’empleat de la Caixa P va dir que no feia falta tot això, que jo l’hi queia be i que ja ho arreglaríem. Un xicot força eixerit!. Total, que vaig fer una imposició a sis mesos.

Passats els sis mesos em truca per telèfon el mateix xicot per dir-me si vull posar els meus euros en una altre “producte” (es veu que en diuen així a aquestes “operacions”) molt avantatjós. L’hi demano que em detalli quins guanys he obtingut de la primera imposició. No m’ho sap dir perquè encara no s’ha tancat el termini. L’hi dic que llavors vull cancel·lar la operació i que em retornin els meus euros més els interessos corresponents. Em respon que haig d’enviar-los un fax per formalitzar la cancel·lació perquè si no aquesta es renova automàticament. Aquí el mosqueix inicial es torna en emprenyada, perquè això ningú m’ho va advertir, i així ho manifesto. Finalment quedem en que és suficient un e-mail.

Una vegada comprovada la llibreta, els guanys son bastant lluny del 4.5% anual.. Coses del tipus mitjà, o aixi... Decideixo no demanar més explicacions. Ja n’hi tingut prou.

El procediment no deixa de tenir els seus punts curiosos (per dir algo). Primer, fa falta que els diners vinguin d’un altre entitat, però desprès ja no fa falta. Els interessos haurien de ser de 4.5%, però desprès no ho son. S’ha de cancel·lar explícitament el disposit per fax, però amb un e-mail ja en hi ha prou. I finalment, em proposen un nou producte!. Potser soc una mica idiota per no entendre els procediments bancaris, però us puc assegurar que no ho soc tant com per a tornar a confiar els meus diners a Caixa P.

Fa una dotzena d’anys vaig invertir mitj quilet a Aceralia i Argentaria a tres anys, i en vaig treure un rendiment d’un 10% anual. Ho vaig considerar tot un èxit i amb aquest pensament no vaig tornat a fer cap més operació financera fins a l’any passat.

No obstant jo veig que hi ha gent que es forra jugant a la Bolsa (els entesos en diuen “jugar”. Son com criatures...). M’he fixat en com ho fan. I per això vull proposar-vos la inversió financera definitiva.

El negoci consisteix en invertir en Puturrús. El Puturrú es un nou producte financer molt millor que el Nasdac, l’Ibex o altres. Invertint en Puturrús es pot doblar el capital en una setmana. Per invertir en Puturrus només cal fer un dipòsit en la compte corrent que l’autor obrirà properament a les Illes Caiman. Inicialment només caldrà invertir 100000 euros i s’haurà de deixar ben clar que el risc correspon a l’inversor i no a mi. A canvi de la gestió dels Puturrus, jo només cobraré un insignificant 10% d’aquest capital inicial, i res mes!. El risc es mínim, despreciable, menor que un entre deu billions, i a mi no em preocupa gens, entre d’altres coses, perquè aquest risc el corre l’inversor.

Aquest és el negoci. Així és com em faré ric en quatre dies. Vinga, animeu-vos i compreu Puturrús!

ERC: Son suficients 2,600 vots?

2008-06-09T20:12:00.004+02:00

El texte que segueix és un nou comunicat del col·lectiu critic 1 d'Abril pel Debat i la Autodeterminació. En color blau adjunto alguns comentaris de collita propia.

Ningù convoca una consulta per perdre-la i quan Joan Puigcercòs va deixar el Govern de la Generalitat era molt bon coneixedor dels seus suports. Sabia perfectament (tothom ho sabia) que la potent Regió Metropolitana de Barcelona, en especial el Barcelonès i el Baix Llobregat son majoritàriament simpatitzants amb Puigcercòs i la seva gent, sense comptar els càrrecs alliberats que no mossegaran la ma que els alimenta. Carod és ja historia i això ho posa clarament de manifest el mateix Puigcercòs quan diu que “...encara por fer molta feina al Govern”. En el fons és justament la defenestració d’en Carod el que es perseguia amb aquestes eleccions, i tota la parafernalia que les ha acompanyat.

Aprecio personalment a Josep Lluis Carod Rovira. Es una bona persona i un pàtriota com pocs. Els seu problema es que no te prou mala llet. A més, te al seu favor que no depen professionalment de la politica i, per tant, no la utilitza com "menjadora". Si s'en va el trovarem a faltar.

No es sorprenent la majoria de la candidatura de Joan Puigcercòs, sinó més aviat la consolidació de Reagrupament.cat com la segona família dins d’ERC. Puigcercòs no volia pactar res amb Carod, però possiblement no comptava amb un suport tan ampli al sector crític de Carretero. Un 37% dels vots per Puigcercòs, d’una participació certament elevada del 71%, tampoc es per tirar cohets. Si el President ho fos del pais, seria obligada una segona volta, i si les eleccions fossin per formar un govern, Reagrupament-Cat i Esquerra Futur podrien forma un “bipartit” i deixar Puigcercòs a la oposició.

Mai com ara s’ha formalitzat amb tanta claredat la vella però falsa dicotomia entre la via socialista i la via sobiranista com a camins per a la independència. Puigcercòs haurà de comptar amb tots els sectors si no vol una nova sagnia en el partit.

La dicotomia és falsa mentre la via socialista sigui la que planteja el PSC. I és falsa perque ERC ha d'encapçalar les aspiracions sobiranistes des d'el republicanisme, fins arrivar a ser el referent d'esquerres en un pais normal. El socialisme del tripartit es d'ells, no és el nostre.

Pel que fa a Esquerra Independentista poc a dir. Un intent de Jaume Renye de desmarcar-se de Carod, abans de ser arrossegat en la seva caiguda. No voler pactar amb Reagrupament.Cat una candidatura única renovadora els hi ha costat car. Però no poden ignorar-se els seus suports, majoritàriament de la gent més jove. Puigcercòs haurà de fer equilibris si no vol que les JERC l’hi girin l’esquena.

El cas de EI és d'aquestes coses que no acabo d'entendre. Uriel Bertran ve de l'aparell del partit, proper a Puigcercòs, i Renyè ve l'entorn de Carod, havent demostrat moltes vegades una vissió d'Estat poc corrent. Que hi fan plegats?

Ara ja fa un parell de mesos, vam demanar un canvi de rumb en base a una Executiva de consens que fos capaç de liderar un projecte de país on es poguessin superar les diferencies personals i on cap opció es veies exclosa. Si ara Puigcercòs ens diu que integrarà totes les sensibilitats, ens demanem de que ha servit tot això més enllà de facilitar la escalada personal d’alguns. De moment el PSC felicita a ERC pel resultat de les eleccions amb el convenciment de que el govern tripatit no perilla. Només aquesta raó justifica l’escepticisme pel que fa un projecte suposadament nou.

Avui dia 9 de juny llegeixo a El Pais que el PSOE es felicita perque la victoria de Puigcercos dona estabilitat al tripartit. Com va dir el filòsof, si el llest desaprova, malament, si el neci aplaudeix, pitjor.

El proper Congrés serà una veritable declaració d’intencions. Es l’hora de mantenir-se a la expectativa per veure si el tàndem Puigcercòs-Ridao tenen la actitud i la aptitud que ERC necessita. Potser el compte enrere del conegut rellotge de la campanya electoral passada s’ha posat en marxa, però no precisament per portar-nos a l’independencia si no tot el contrari.

La frase es evidenment retòrica. El contrari d'anar cap a la independecnia es precissament on anem ara. El rellotje sobiranista fa temps que necessita una posada a punt perque retrassa.

Post scriptum: el texte sense afegitons el podeu trobar a http://blocs.mesvilaweb.cat/1abril

Moltes mentides i algunes veritats sobre el canvi climàtic.

2008-05-10T19:19:00.012+02:00

El canvi climàtic és un fet indiscutible. No cal ser cientific per adonar-s’en. Nomès cal haver viscut el temps suficient i conservar un mínim de memòria. No repetiré en aquest escrit arguments ni dades que demostren aquest fet, però si suggereixo la lectura del document Canvi climàtic, de la fundació Terra, editat per la Associació de Mestres Rosa Sensat, i que es pot baixar de http://www.ecoterra.org/data/pa12.pdf. És de fa uns quants anys però es molt indicat per tenir una primera aproximació al problema. Documents molt més extensos i actualitzats es poden trobar fàcilment amb el Google, per la qual cosa no s'inclouen referencies específiques.

La reacció davant del canvi climàtic podriem dir-ne que és troba entre dues posicions antagóniques que poden ser personalitzades en Al Gore i Michael Crichton, com a personatges més coneguts del public. A la demagògia tremendista dels muntatges d’Al Gore, que ens dibuixa un panorama no gaire millor del que presenta el film El dia desprès, s’han de contraposar les no menys demagògiques teories de Michael Crichton, exposades en l’apendix del seu recent llibre Estat de por (Estado de miedo en la versió española, ignoro si hi ha una versió en català) on ve a dir que el canvi climàtic es una invenció per garantir el manteniment dels monopolis energètics. Gore s’ha alineat amb la posició aparentment majoritària del mon científic per treure rèdits polítics i Crichton ha adoptat una posició políticament incorrecte per treure rèdits editorials. La qüestió és: per a qui preferim ser enganyats?.

Catástrofe inmediata o adaptació?.

El film El dia desprès descriu un possible canvi climàtic catastròfic com a resultat de l’aturament de les corrents oceàniques degut al escalfament global. El més versemblant de l’argument es l’aturament de les corrents oceàniques. El mes fantàstic es la velocitat en que es dona el fenomen i la magnitud de les seves conseqüències.

El canvi climàtic es un canvi lent en la escala temporal humana, multigeneracional. Aquesta mateixa lentitud i la pròpia naturalesa aleatòria del canvi fa que les prediccions mes enllà de 10 o 15 anys siguin altament especulatives. En aquestes escales temporals podem parlar de tendències com a molt. Per tant no es en absolut realista plantejar un escenari en el que la meitat del territori d’Holanda quedi cobert per l’aigua d’un dia per l’altre (per posar un exemple).

És mes aproximat a una realitat futura el que la disminució lenta de la extensió de terra emergida produeixi fluxos migratoris intensos en determinades àrees. Tornant al exemple d’Holanda, el mes probable es que aquest país tingui temps suficient per desenvolupar nous sistemes de contenció de l’aigua o millorar els existents. En nacions poc desenvolupades, sense dubte es produiran migracions de població des d’àrees de la costa cap a l’interior. Però aquestes migracions probablement impliquin a dues generacions, una en el pitjor del casos. La part mes negativa de aquests fluxos migratoris rau no tant en la velocitat en que es donaran sinó més aviat en la inestabilitat política que es generarà en zones ja actualment en conflicte. I a això hi hem de sumar l’imparable creixement demogràfic.

En vermell, zones en risk de conflicte armat. En taronja, zones amb inestabilitat politica.

Pel que fa a les catàstrofes naturals que darrerament s’estan produint, no sembla que la seva freqüència sigui estadísticament superior respecte a de les darreres dècades, ni tampoc la seva severitat en termes meteorològics. En canvi si que son molt més greus les seves conseqüències per les poblacions humanes, però això es degut sobretot a que, per causa del increment demogràfic, especialment intens en les nacions poc desenvolupades, cada cop son més les persones exposades a una catàstrofe. Tampoc hem d’oblidar que els medis de comunicació ens informen ara amb més rapidesa i rigor que en el passat.

Un factor a considerar en la percepció subjetiva del canvi climátic es el canvi a nivell local. El ciutadans de l’àrea metropolitana de Barcelona podem interpretar la tendència a uns hiverns més suaus com un efecte de l’escalfament global, quan això és produït majoritàriament per l’increment de la urbanització i la industrialització, que provoca un efecte hivernacle local degut a la contaminació atmosfèrica.

En qualsevol cas, les conseqüències del canvi climàtic global es donaran en un context de canvi històric (que no geologic). Partint d’aquesta base, tenim temps per redreçar processos de manera que els canvis siguin el mínim traumàtics possible o, fins i tot, aturar-los. El fet de que la moderna tecnologia ens permeti estimar possibles escenaris futurs, dissortadament no dona motius per l’optimisme respecte a l’establiment de mesures preventives o paliatives, degut a la manca generalitzada de conscienciació.

Energies netes amb mans brutes.

Un dels principals punts de controvèrsia pel que fa al canvi climàtic es la importància relativa del dióxid de carboni i, per extensió, de l’efecte hivernacle. Per començar, els demagogs del canvi climàtic acostumen a fer una interpretació esbiaixada de l’elevació del dióxid de carboni en els darrers anys. El fet que el contingut de diòxid de carboni en l’atmosfera hagi augmentat del ordre de 40% en el termini d’un segle no vol dir que l’efecte hivernacle s’hagi incrementat en el mateix percentatge. De fet significa que el contingut atmosfèric de CO2 ha passat d’uns 250 ppm (pars per milió) a uns 350 ppm. La quantitat global de dióxid de carboni continua essent petita i alguns investigadors seriosos posen en dubte que aquest increment tingui algun efecte mesurable en el escalfament global. Però políticament resulta molt convenient donar les culpes al dióxid de carboni. Serveix per convèncer al públic d’utilitzar noves fonts d’energia que no passin per els combustibles fòssils, majoritàriament en mans de països cada vegada menys predisposats a deixar-se espoliar per les nacions més poderoses (no cal donar noms). Això sí, les noves fonts d’energia continuen sota el control de les mateixes mans. Per altra banda dona arguments per frenar el desenvolupament de nacions amb economies emergents, que tenen cada vegada més necessitats energètiques.

Com alternatives al consum de combustibles fòssils es planteja la utilització dels biocombustibles i les dites energies netes. Parlem-ne. Estudis cada cop més nombrosos demostren que per fer dels biocombustibles una font energètica que no generi increments nets de dioxid de carboni, ha de provenir de subproductes fins ara no aprofitats. Convertir camps de conreu convencional en conreu per a obtenir biodiesel no sols no és econòmicament rentable en la majoria dels casos sinó que la pròpia activitat genera més contaminació de la que ens estalviem en no utilitzar el gasoil convencional. I si per fer biodiesel s’han de cremar grans extensions de boscos o selva, hem d’afegir l’enorme quantitat de diòxid de carboni que genera la seva cremació (per no parlar del desastre ecològic). Missatge que s’en deriva: NO AL BIODIESEL!.

Distribució de recursos energètics a España en el 2004 (Minist. Industria)

Pel que fa a les energies netes, les tendències van en el sentit d’aprofitar l’energia eòlica amb molins de vent a gran escala i la utilització de plaques fotovoltaiques a un nivell més local. Per ara, el consum de combustibles fòssils que utilitzat per la construcció dels molins fa que la seva amortització en termes de sostenibilitat ecològica sigui molt llarga. La situació es encara pitjor en el cas de las plaques fotovoltaiques per aprofitament d’energia solar directa. En aquest darrer cas, la amortització “ecològica” de les plaques no és inferior a quatre anys y la amortització econòmica és al voltant dels deu anys.

No es net tot el que no contamina.

Tenim la tendència a creure que un medi de transport no contaminant es net, i això pot no ser veritat. Els vehicles (cotxes, tramvies, trens...) que funcionen amb energia elèctrica no contaminen de forma directa, però si l’energia que utilitzen prové de centrals tèrmiques alimentades per combustibles fòssils, aquesta energia no és neta perquè la seva obtenció implica la emissió de contaminants per part de la central (un exemple proper es la contaminació generada per la central tèrmica de Cercs). No obstant, per raons d’eficiència energètica, la contaminació global d’una moderna central tèrmica sempre és inferior a la contaminació conjunta que produirien tots el vehicles que consumeixin la mateixa quantitat de combustible. Encara que només sigui per aquest fet, les administracions públiques han d’afavorir la utilització de vehicles elèctrics.

Arguments semblants podem emprar en el cas de la utilització d’hidrogen com a combustible. La combustió (combinació amb l’oxigen de l’aire) de l’hidrogen només produeix aigua. Per considerar que aquesta font d’energia és neta cal veure com s’ha obtingut l’hidrogen. Si s’obté per medi de l’energia solar (a España hi ha grups d’investigació pioners en aquest tipus de tecnologia) la energia es neta. Però no ho es si per a la seva obtenció s’utilitzen combustibles fòssils.

Qué podem fer enfront del canvi climàtic?

Queda clar que, la immensa majoria d’analistes, científics i no científics, coincideixen en advertir que el canvi climàtic tindrà efectes molt negatius en les generacions futures. Aquests efectes negatius només son negats per col·lectius marginals ultraconservadors amb interessos més que dubtosos.

Amb independència de les controvertides causes de l’escalfament global, la millor manera d’enfocar mesures correctores és acceptant com certes les pitjors premisses. Es dir, assumir que el canvi climàtic és conseqüència de l’activitat humana i que és degut a la emissió descontrolada de gasos d’efecte hivernacle i altres substàncies que alteren greument les característiques de l’atmosfera.

Assumint aquests principis, les mesures a engegar han de ser tant globals com locals. Son els Estats i les organitzacions supraestatals els responsables de proposar mesures, aportar recursos i enfocar polítiques generals, però l’execució d’accions concretes dependrà finalment de tots i cadascun dels ciutadans, des de la seva respectiva situació social, sigui quina sigui.

Les mesures, per ordre de jerarquía de global a local, poden ser a grans trets:

-Incrementar la investigació en formes d’energia renovables, rápidament amortitzables tant des d’el punt de vista ecològic com econòmic, i que estiguin a l’abast del més gran nombre possible de persones. Es imperatiu que els governs incrementin les dotacions per millorar la tecnologia de captació directa d’energia solar i per l’aprofitament d’altres fonts naturals d’energia, com les marees o les corrents submarines. Es escandalosa la quantitat de recursos que les nacions desenvolupades destinen a projectes tant inversemblants com portar l’home a Mart (per no parlar del negoci de la guerra). Sembla que per alguns el futur de la humanitat és la emigració a un Mart “terraformat”, una vegada haguem convertir la Terra original en un planeta inhabitable per a la espècie humana. Com és pot ser tan estúpid?.

-Generar energia allà on es necessiti. Tota xarxa de distribució d’energia, ja siguin línies de distribució elèctrica o vaixells de transport de combustible, implica necessàriament una pèrdua en l’energia transportada. Per altra banda, la dependència energètica exterior implica condicionar el propi creixement a elements externs. Per els dos motius, s’han de descentralitzar els recursos energètics, tant geogràficament com pel que fa a la seva gestió.

-L’energia nuclear no emet gasos d’efecte hivernacle però els riscos encara son molt elevats. Fins que les centrals nuclears no puguin ser substituïdes per centrals d’energies netes s’han de incrementar el seus nivells de seguretat i s’han de trobar solucions definitives i segures al residus radioactius.

-Les administracions públiques han de proveir mitjans de transport nets i eficients, en el marc d’una política general de mobilitat basada en la proximitat dels usuaris als recursos.

-S’ha de fomentar el reciclatge, però sense fer recaure aquesta activitat sempre en l’usuari final. S’ha de legislar per tal de que els productes siguin “nets” en l’origen. Per posar un parell d’exemples, s’han d’utilitzar envasos retornables on això sigui possible (especialment en begudes) i s’ha de racionalitzar l’envasat en general, evitant embolcalls superflus (articles com les galetes son presentats sovint en una safata de plàstic, embolicada en plàstic, que està en una capsa de cartró, que també està embolicada en plàstic – i les galetes de xocolota estan, a més, embolicades individualment!).

-No hem de fer servir biodiesel si no s’agaranteix que prové de materials orgànics de rebutj.

-Hem de racionalitzar el nostres hàbits de consum. No hem de malbaratar l’aigüa d’us de boca i hem de consumir els aliments que tinguin el seu origen en el nostre entorn més proper, així evitarem l’increment del seu cost per despeses de distribució i col·laborarem en el desenvolupament local sostenible.

-Estalviant energia elèctrica estalviem l’ús de combustibles fòssils o de material radioactiu, a més del subseqüent estalvi en el rebut corresponent.

Conclusions.

Estudis recents afirmen que l’escalfament global ja és irreversible. Potser no sigui així si es prenen mesures serioses i urgents. Però segur que ho és si això no es fa.

El missatge final es que hem de ser “egologistes”. Hem protegir el nostre entorn perquè no en tenim cap altre on anar. Com deia algú a Jurasic Park, “la vida sempre s’obre camí”, i el planeta Terra no morirà. La que està en perill greu d’extinció es l’especie humana, es dir, tu i jo, i els nostres fills.

Post scriptum: Però, en qualsevol cas, que la serietet del problema no ens faci perdre el sentit de l'humor. Per això no he pogut resistir incluore el que algú considera una proba irrefutable de l'escalfament global.

ERC amb l'aigua al coll.

2008-04-21T20:58:00.003+02:00

La verdad es que hay dias en que no se donde reffugiarme politicamente (Antonio Gasset, director de Dias de Cine)

Que la posició de les diferents corrents d’ERC enfront el problema de l’aigua està mediatitzada per el proper Congrès del partit es evident. No obstant, les dues posicions antagòniques, la continuïsta representada per Carod/Puigcercos i la renovadora encapçalada per Carretero/Bertran coincideixen en una cosa: Manca de visió de país.

Carod/Puigcercòs han estat patèticament a remolc del PSC. No ha transcendit que hagin aportat cap idea per resoldre el més gran problema que té a hores d’ara la majoria de la gent del país. L’aprovació del mini-transvasament de l’Ebre ha estat tímida i quasi d’amagat. En contrast amb l’actitud valenta, molt sovint equivocada però valenta, de Francesc Baltasar.

Carretero/Bertran tampoc s’han mullat per a donar una solució d’emergència que pogués ser acceptable per a tothom. Enlloc d’això es proposen encapçalar la protesta de les terres de l’Ebre amb la intenció poc dissimulada de guanyar-se el favor de la militància d’aquest territori. No s’en adonen que li estant fent el joc al PSOE, propiciant l’enfrontament entre territoris.

Molta gent de les comarques de Barcelona, que ens vàrem manifestar en el seu dia (potser un dia ja massa llunya) en solidaritat amb els germans de l’Ebre i en contra del Pla Hidrològic veiem ara, dolguts, com des de l’Ebre s’ignora la situació d’emergència de la resta del país. Pel que fa al autor d’aquestes linies poden estar tranquils: Em manifestaré en contra de qualsevol transvasament permanent per coherència i per convenciment. Una coherència i un convenciment que trobo a faltar en els caps de les diferents corrents d’ERC.

Pel que fa al llarg termini, la única solució esgrimida es la educació en l’ús racional de l’aigua. Un altre vegada la visió utòpica d’uns quants xoca amb la realitat de la majoria d’homes i dones que formen el nostre poble. Per dir-ho ras i curt: Una campanya per abandonar les rentadores automàtiques en favor del rentat a ma no es possible perquè no hi ha prou safareigs. No fem riure. La despesa domestica d’aigua no arriba al 20%, la resta va a la agricultura, a la indústria, o es perd per les fuites. Es vol fer recaure novament sobre el contribuent, d’una manera o d’una altre, la incompetència de generacions de governants.

Pel que fa al llarg termini, CiU i PSC si que tenen “solucions”. Abans d’entrar a comentar-les em permetré establir tres premisses. La primera es que cap de les dues ens serveix per solucionar la crisi actual. La segona és que no son autoexcloents. La tercera es que cap de les dues pot ser substituïda del tot per la educació en l’ús racional de l’aigua. Qui no estigui d’acord amb elles, si us plau, que m’ho digui.

El transvasament del Roina, defensat per CiU, sembla possible i econòmicament rendible. Però a ningú escapa que la dependència de França en recursos hidrics serà quasi absoluta. En una futura “guerra per l’aigua” el primer que faran els francesos es tancar-nos l’aixeta. Això per no entrar en qüestions de sostenibilitat de recursos, que seria motiu d’un article sencer.

Els socialistes defensen la instal·lació d’un conjunt de desaladores, distribuïdes per tot el litoral català. Un dels arguments esgrimits, apart del suposat menor cost econòmic que el transvasament del Roina, es la no dependència exterior en matèria de recursos hidrics. Això serà veritat en un futur incert, quan les desaladores pugin funcionar amb energia fotovoltaica, però mentre això no esdevingui, la autogestió de l’aigua serà una falacia perquè requerirà de l’energia elèctrica francesa. Si, de la energia que arribarà amb la MAT.

La solució hauria de ser combinada. En primer lloc i a mitja termini, les desaladores alimentades per energia elèctrica ens han de permetre controlar els recursos d’aigua potable mentre s’implementen politiques a llarg termini. Aquestes polítiques no haurien de descartar mini-transvasaments temporals per suplir demandes puntuals, però haurien de basar-se essencialment en les energies renovables. Es a dir, en la utilització d’energia solar o eòlica per alimentar les desaladores. Òbviament, sense oblidar el foment de l’estalvi d’aigua a tots els nivells.

En qualsevol cas, la solució la haurem de prendre entre tots.

Quo vadis...ERC?

2008-04-04T17:20:00.004+02:00

"Si quieres ser ave, vuela, si quieres ser gusano, arrastrate, pero no grites cuando te aplasten," Emiliano Zapata

Alguns fets i les seves conseqüencies

-Fet: Carod s’en va a Perpinyà per parlar de pau amb ETA.
-Conseqüència: Puigcercòs el posa a parir i Carod finalment dimiteix.

-Fet: Esquerra (que ya no es vol dir Esquerra Republicana de Catalunya perque Valencia no es Catalunya i nosaltres estem al Paisos Catalans encara que sols una part de la militancia d’ERC entengui i defensi aquest concepte i més val deixar-ho aquí…) primer diu que depend i desprès que no al nou Estatut.
-Conseqüència: El mateix PSC, que governa gracies a Esquerra, expulsa a Esquerra del govern.

-Fet: En una nova legislatura Esquerra dona el govern altre cop al PSC.
-Conseqüència: Una bona part de militants i votants d’Esquerra es queden bocavadats.

-Fet: Esquerra pateix una devallada electoral a les eleccións a les corts españolas.
-Conseqüència: Puigcercòs toca el dos i Carod el posa a parir.

-Fet: Puigcercòs diu que s’en va a fer feina al partir perquè el considera que el partit està mancat de rumb.
-Conseqüència: Molts militants de base ens considerem insultats, perque pensem que la manca de rumb no la te precisament el partit.

La concatenació de disbarats descrits es motiu necessari i suficient per a perdre totalment la confiança en la actual direcció d’ERC. I aquest és el sentiment d’una bona part de votants i militants. Ara es proposa una espècie de “primàries” retardades per que la militància, a má alçada, escolleixi un candidat que personifiqui una determinada corrent política. Convertint així un moviment assambleari en una espècie de “caucus” a la catalana on el que importa no és el que es diu sinó el com es diu.

Que la direcció ha de dimitir en bloc es inqüestionable, però no per la pèrdua de diputats sinó per el seguit d’errors esmentats, i alguns més. Es hora de redreçar la estratègia d’ERC i això només ho podrà fer gent amb idees noves i amb capacitat de lideratge, que siguin acceptats per una gran majoria de la militància i desprès d’un procés de discussió i de debat intern.

La elecció en el proper Congrès Nacional d’una de les dues corrents enfrontades només servirá per dividir ERC en vencedors i vençuts, pas previ a un nou fraccionament del partit. La Catalunya sobiranista no es pot permetre això.

Fons de informació en articles a Internet.

2008-03-09T17:39:00.003+01:00

Les cites son una manera de repetir erròniament les paraules d'un altre (A. Bierce)

Una cosa és que fem un ús racional de material que es troba a la xarxa, encara que tingui drets de copia, i un altre molt diferent, que fem passar per nostre un material o un treball que han generat altres persones. En el primer cas podriem incòrrer en una il·legalitat, però en el segon cas fem una cosa il·legitima i inmoral. Hi ha molt a discutir sobre els drets de copia en termes legals, però s’ha de respectar un mínim codi ètic en els nostres treballs a la xarxa si volem que la nostra feina sigui acceptada i ben valorada.

A mes, les cites a referències externes no sols son un reconeixement just als seus autors sinó que son una eina molt útil per al lector que vulgui aprofundir en el tema tractat.

Amb caràcter general, podem dir que a la xarxa trobem tres tipus de material:

-Material original amb declaració expressa de drets de copia: Caldrà obtenir permís formal per utilitzar-l’ho.
Exemple: fotografia de un fotògraf professional, amb drets de copia.

-Material original sense declaració expressa de drets de copia: No caldrà obtenir permís formal per utilitzar-lo però és recomanable citar-lo a l’apartat de referències. Per cortesia, també és bo fer saber a l’autor la utilització del material.
Exemple: Article d’un bloc.

-Material amplament distribuït per Internet o que està declarat formalment com de domini públic: Es èticament recomanable citar-lo en l’apartat de referències.
Exemple: Wikipedia o altres “wikis”.

Tot seguit s’aporten algunes idees pràctiques:

El que s’ha de fer:

-Si es fa una cita textual, s’ha de ressaltar (posar entre cometes, en cursiva o en negreta) i, com a mínim, citar la font.

-Si utilitzem fotografies i no n’estem segurs de si tenen drets de copia, com a mínim s’ha de citar la font.

-Si utilitzem elements gràfics de publicacions online, com normalment tenen drets de copia, haurem de demanar permis previ. En la pràctica, no hi ha problemes si només citem la font perquè encara que formalment vulnerem els drets de copia n’hi ha reconeixement de l’autoria i no ens en apropiem d’ella.

-No cal citar la font original (perque molt sovint és impossible determinar-la) en aquells elements gràfics amplament distribuïts per la xarxa.

-Assumir la responsabilitat moral de tot allò que signem, encara que ho signem amb un alies.
-Si un material gràfic aliè es manipulat, això s’ha de fer constar.

El que NO s’ha de fer:

-Copiar literalment text sencer (Copy/Paste) com si fos propi.

-Eliminar l’autoria d’un material gràfic, cas que hi vingui inclosa.

-Atribuir-nos falsament qualsevol material que nosaltres no hem generat.

-Falsejar o desvirtuar el material generat per un altre. Això no vol dir que no puguem criticar aquest material.

Com citar referències externes.

Totes les cites a informació externa haurien d’anar en un apartat, al final del document, titulat Referències, Bibliografia Consultada o be Fonts Externes d’Informació.
Formes de introduir referències externes en un article:
-Cada referència pot estar senyalada en l’article per medi d’un numero entre [] que remet a la cita corresponent en el l’apartat de Referencies. Els números s’introdueixen en ordre creixent al llarg del text. En articles molt llargs es bona idea fer en aquest numero un hipervincle a la referència en questió. Les referències externes es posaran per ordre creixent del numero en l’apartat de referencies.

-Al lloc del numero es por posar el cognom del primer autor, seguit de l’any de la publicació. En l’apartat de referències, les cites es posaran per ordre alfabètic del seu primer autor.

-Les cites de l’apartat de Referències, quan es refereixen a publicacions en paper, es poden escriure segons la notació dita de Harvard. En aquesta notació primer es posa l’autor, desprès el titol de l’article i desprès la referencia de la publicació. Exemple: Ginés de Ruz Mendoza. Inversiones en infraestructuras de alta velocidad: esperar es rentable. Economistas, 24(108):285-291, 2006.

-Les cites de material posat a la xarxa d’Internet poden seguir el mateix esquema bàsic, però enlloc de la publicació es posarà el nom de la web y la seva URL. A continuació es imprescindible anotar la data en que s’ha comprobat la cita (perque el contingut de la web pot canviar amb el temps). Exemple: La wikipedia del ferrocarril: http://ferrocarriles.wikia.com/, Gener 2008.

Tampoc cal exagerar a l’hora de detallar les diferents fonts de informació. Hem de fer constar, com a minim, les fonts de les dades o materials concrets que hem fet servir directament. Els articles que ens ajuden a conformar la nostra opinió no cal esmentar-los, si no és per facilitar al lector l’aprofundiment en el tema tractat.

La feina d’afegir cites a les fonts externes no es tan feixuga com pot semblar i, en qualsevol cas, ha de ser considerada una part més del nostre treball.

Post scriptum: En aquest Bloc trobareu més exemples de cites externes.

Kosovo i jo

2008-02-19T21:25:00.009+01:00

Yugoslavia, aquest es el nom del qual molta gent ni recorda o simplement pensa. Ah si!, el senyor Milosevic.

Una mica d’història: Des d'el 1946 va esdevenir la Republica Federal de Yugoslavia com un estat socialista. Tot i ser un estat comunista es va desmarcar de Moscou. Un nom que ha tingut dins seu una realitat de disgregacions i diferencies a partir de la mort de Tito al 1980. Després de partits nacionalistes al poder a Serbia, dos de les seves repúbliques: Eslovenia y Croacia declaren la independencia, a les que s’hi unien Macedonia y Bosnia-Herzegovina, amb la constant resistència de Serbia. És a partir d’aquí quan les minories van quedar marginades per la sobirania Serbia sota el Partit Socialista de Yugoslavia. De la mateixa manera que va passar amb la URSS (salvant les distancies) Yugoslavia es va desmembrar, i ha donat pas a nous estats reconeguts. Però que passa amb Kosovo?

És un dels nous estats que afloren al món i també dels més pobres de la UE. Degut a la actitud incoherent d’alguns països europeus (entre ells la “Espanya de todos”) no s’ha pogut arribar a un concens sobre la identitat d’aquest païs. Ho trobo denigrant. No ens equivoquen, el que Espanya tem és qualsevol moviment nacionalista que aflori amb èxit a Europa, inclòs Catalunya i Euskadi... Però que és pensa el nostre govern? Que som com Kosovo? Que mantindrem una guerra entre gent dividida dins el nostre païs? Que haurem de esperar l’arribada dels Blue Helmets (cascos blaus) per resoldre les coses? Mentre uns parlen de favors abans de les eleccions, neguen realitats europees que ens afecten a tots. El fet de tenir la sigla S de Socialista dins el nom d’un partit no implica necessariament una actitud correcte o coherent davant les oportunitats d’un nou poble que veu els primers rajos de sol. Encara trobo mes trist que els Kosovars donin abans gràcies a un personatge com el molt honorable George W Bush. Si Espanya no tingues diferencies nacionalistes no hi hauria problema, acceptem el nou estat i ja esta, comencem relacions diplomàtiques com fan els més sensats i endavant.

I és que el problema d’Espanya seguim sent els catalans i qui no ho vegui és perquè no vol. Perquè quan s’aproven els altres estatus d’Espanya s’hi dediquen 12 linies en un diari i pel de catalunya s’en fan escrits per fascicles i tot? Perquè anar en contra nostre és el que ven. I el tema Kosovo es pot interpretar com un missatge subliminal: “No os equivoqueis catalanes, que si Kosovo va a ser un país, vosotros no dejareis de ser una realidad nacional...” i sino li pregunteu al amic Miguel Angel Moratinos (si amics, aquest si que es un bon morat de la vida): 'El Gobierno español siempre ha defendido el respeto a la legalidad internacional: lo defendió cuando decidió retirar sus tropas de Irak y lo defiende ahora cuando se trata de una secesión de Estado' apart, segons el ministre la decisió dels albano-kosovars ha provocat “la división de la comunidad internacional, la división en el Consejo de Seguridad y la división en la UE', però que és pensa aquest home?.

Tot i el socialisme que “regna” a Espanya ens oblidem d’un personatge amb un carisme inigualable encara... On està ara Rajoy per a discutir amb la amiga Merkel i el amic Sarkozy que ells sí que reconeixen el nou estat? És veritat, en Mariano estava agraint ahir dia 18 d febrer del 2008 la actitud de Ruiz Gallardon per la comunitat de Madrid, quan fa 2 dies li tirava pedres a la cara... Que bonica és la foto entre una dona (Aguirre) i un home (Gallardon) que s’abracen i somriuen quan fa 2 dies també, una estava de campanya a Madrid plena de burgesia i l’altre, marginat, inaugurant un parquing sota terra amb altres mamífers rosegadors (es un fet verídic). Tant és el partit polític, la realitat és aquesta.

El que sembla més raonable per tant, es limitar-nos a veure la realitat que tenim mes propera perquè si allunyem una mica el nostre punt de vista del nostre poble o de la nostra simple vida, ens adonem de les hipocresies i de les animalades d’aquesta societat, i al final, la meva realitat és que dimecres entrarà el AVE a Sants i bromalies RENFE tornarà a donar pel sac, aquesta és la meva realitat.

Simplement penseu una mica en tot plegat...

EduardM

AVE, y otros despropósitos.

2008-01-26T19:06:00.000+01:00

A modo de introducción.

El presente artículo pretende ser a la vez un resumen de conceptos básicos sobre las Líneas de Alta Velocidad (LAV) en general y sobre la Alta Velocidad Española (AVE) en particular. Los datos aportados han sido en su mayor parte extraídos de Internet, lo cual facilita su seguimiento y la posterior profundización en los temas expuestos.

Los diferentes territorios del Estado español presentan aspectos específicos importantes, aunque lo expuesto puede valer para todos ellos. En cualquier caso, serán bien recibidos los comentarios que aporten información sobre dichas especificidades.

El artículo, en aras de una mejor comprensión, se ha dividido en apartados, iniciándose con una cronología que sitúa el tema en su contexto, continuando con la aportación de datos más o menos actualizados y acabando con una discusión de todo ello. Tanto la cronología como los datos pueden ser comprobados en las referencias aportadas al final. Las opiniones, aún siendo personales del autor, son ampliamente compartidas por otros autores, tanto en el ámbito político como en el técnico.

Es importante, antes que nada fijar algunos conceptos sobre la Alta Velocidad a menudo confusos, o confundidos deliberadamente. Los trenes de largo recorrido suelen dividirse en tres tipos:

-Trenes de alta velocidad (tipo AVE, TGV, etc.). Pueden circular a velocidades máximas de crucero de 350 km/h. En algunas publicaciones se define, un tanto demagógicamente, como de alta velocidad a trenes que alcanzan unos 230 km/h. Desde el punto de vista de la infraestructura requerida, estos trenes deben ser considerados de velocidad alta.

-Trenes de velocidad alta (tipo Euromed). Pueden circular a velocidades alrededor de 200 km/h.

-Trenes pendulares de largo recorrido (tipo TALGO, Altaria). Pueden circular a unos 160 km/h.

Pero para que un tren pueda desarrollar su máxima velocidad se necesita una infraestructura adecuada. Por eso, cuando se habla de red de alta velocidad nos referimos a las vías, no a los trenes. Hablamos, por tanto de LAV (líneas de alta velocidad). Las estrictas especificaciones de las LAV hacen que no puedan ser utilizadas por trenes para el transporte de mercancías, mucho más pesados. Lo cual condiciona, y mucho, su funcionalidad.

Breve cronología de un disparate llamado AVE.
(muchos datos se han recogido de Ferropedia)

-1985: Renfe anuncia un plan de ensayos de “alta velocidad” para circular a 200 km/h (hoy llamados de velociodad alta) en tres secciones de línea.

-1986: Se aumenta a 160 km/h la velocidad en varios tramos del triángulo Madrid-Valencia-Barcelona. El Ministro de Obras Públicas anuncia una inversión de 2,1 billones de pesetas hasta el año 2000. Para algunos tramos de nueva construcción se eleva la velocidad máxima permisible a 250 km/h.

-1987: Se aprueba el Plan de Transporte Ferroviario (PTF), que fue una respuesta del Gobierno de entonces por las enormes críticas que suscitó el cierre de muchas líneas de ferrocarril y el creciente abandono de otras. El contenido del PTF era fundamentalmente una red de velocidad alta (200 km/h) desde Sevilla hasta Barcelona y Frontera francesa. Enlace en velocidad alta con Portugal, Corredor Mediterraneo desde Barcelona a Valencia (el actual Euromed), línea Barcelona-Donosti, una especie de Y griega vasca algo diferente de la que se ha ido concretando luego, línea Madrid-Valladolid (recientemente inaugurada por la inefable Magdalena Álvarez), y poco más, ya que no se abordaban otros problemas de la red convencional que ha quedado prácticamente olvidada desde entonces. Todo ello en ancho de vía ibérico. Aunque el PTF no se ha derogado, en la práctica se han realizado tantas modificaciones que poco queda del proyecto original.

-1988: Año crucial para el desarrollo de las LAV en España. A la vista de los inicialmente buenos resultados del TGV francés (línea París-Lyon) se proyecta para España una LAV en ancho ibérico. Unos años más tarde, el TGV acumularía un déficit tan importante que el gobierno francés suspendería su expansión y se replantearía la estrategia general de comunicaciones por ferrocarril.

En 1988, Felipe Gonzàlez, acosado por el asunto de los GAL, decide ganarse a sus paisanos priorizando la LAV Madrid-Sevilla respecto de la Madrid-Barcelona. Cosa que tiene poco o nulo sentido desde una perspectiva de interconexión europea. Pascual Maragall, ferviente defensor del AVE, ha manifestado recientemente que aceptó este cambio en la prioridad de la primera LAV española a cambio del soporte gubernamental a las olimpiadas de 1992. -Dicho sea de paso, uno de los objetivo fundamentales de las olimpiadas de Barcelona fue la financiación de los periféricos interiores (las Rondes) y el saneamiento urbanístico de la vertiente marítima de la ciudad, infraestructuras que seguramente todavía estarían por hacer si hubieran dependido de las inversiones del Estado-. No obstante, en octubre de este mismo año de 1988, se estudia la ampliación de la LAV Madrid-Sevilla hasta Barcelona. El retraso de 20 años en la LAV Madrid-Barcelona puede explicarse por la dejadez de la administración central, más que a razones políticas. Otro detalle que pone de manifiesto lo errático de la planificación en materia de ferrocarril es que en este mismo año se decide que las LAV se hagan en ancho europeo.

-1992: Se inaugura la LAV Madrid-Sevilla con todo el fasto y boato. A partir de este año seguirá una década de languidez en el desarrollo de las LAV y de abandono de los trenes de cercanías y regionales.

-2002: Loyola del Palacio, como Comisionada de Unión Europea para la Energía y el Transporte presenta un plan en que se da prioridad al enlace Madrid-París vía Dax y Perpignan, de acuerdo con el principio aparente de que todo ha de pasar por el centro de España. Pero no parece que la construcción de la LAV en los últimos años vaya en esa línea, probablemente debido al escaso interés que ha demostrado el gobierno francés en la interconexión AVE-TGV y la propia desidia de los sucesivos gobiernos españoles.

-2005: A partir de este año y fruto del abandono de la inversión en los trenes de cercanías, se inicia en Catalunya un periodo de constantes averías e irregularidades, que culminará a finales del 2007 y en 2008 en un auténtico caos ferroviario, agravado por las múltiples incidencias ocasionadas por la LAV Madrid-Barcelona.

-2008: El Ave llega a Barcelona en medio de la llamada crisis del “català emprenyat”. El ciudadano de Catalunya, al límite de su paciencia, empieza a entrever la política que subyace en el proyecto del AVE. El gobierno catalán se niega a hacerse cargo de un servicio de cercanías en descomposición (que podría hacer peligrar su ya malparado prestigio) y el trazado del AVE por Barcelona es contestado por amplios sectores sociales.

El modelo alemán.

Los políticos que últimamente declaran que la LAV española sigue los planteamientos del modelo alemán mienten. El modelo alemán tiene poco o nada que ver con el modelo “español”. Para empezar la red alemana forma una vaga cuadrícula que entrelaza los principales núcleos industriales del país. La española se configura en forma de estrella, con el centro (como no) en Madrid.

En un aspecto más técnico, el modelo alemán combina los tramos de LAV con vías de velocidad alta. Esto posibilita que los trenes de alta velocidad puedan compartir vías con los trenes convencionales. Eso sí, a velocidad más reducida.

Finalmente, la construcción de las LAV en Alemania se realizó como parte de la actualización global de la red ferroviaria alemana, sin abandonar las inversiones para la actualización de los trenes convencionales.

El modelo español más que único es insólito:

-En Gran Bretaña no se ha apostado por la LAV y sí se ha hecho hincapié en la velocidad alta que utiliza vías convencionales mejoradas. Si bien es cierto que los ferrocarriles ingleses, desde que Margaret Thatcher los privatizara, no son precisamente un ejemplo a seguir. A pesar de los múltiples problemas que ha acarreado la liberalización en Gran Bretaña (accidentes mortales incluidos), la Unión Europea pretende la liberalización del todos los ferrocarriles en 2010 (que Dios nos coja confesados…).

-En los paises nórdicos como Suecia o Finlandia hay un predominio claro de los trenes de velocidad alta (200 km/h aprox.).

-Francia se articula en el eje económico París-Lyon, donde el TGV es uno más entre los elementos viarios que unen estos dos núcleos industriales y de población. Después de advertir que el TGV era ruinoso financieramente, se paró el desarrollo de este tren, hasta que en años recientes se ha alargado el eje por el norte y por el sur para cumplir con las recomendaciones de la Unión Europea en materia de interconexión de sus estados miembros.

La excusa del ancho de vía.

En Europa y Norteamérica se adoptó en general el ancho de 1.435 mm propuesto por George Stephenson, pero no fue hasta 1887 en que se produjo la normalización internacional en la Conferencia de Berna. En España se adoptó un ancho de vía mayor, de 1.668 mm por razones aún hoy día no del todo claras, y éste es el ancho que todavía prevalece.

Para una tan gran inversión en las LAV españolas se ha aducido, entre otras cosas, la necesidad de adaptación de los trenes de interconexión europea al ancho internacional. Una manera de decir “ya puestos lo hacemos a lo grande”. Sin embargo, la actualización de las vías y trazados actuales a trenes de velocidad alta (200 km/h) costaría entre una tercera parte y la mitad del coste de una LAV y “ya puestos, lo hacemos en ancho internacional”.

Es de sentido común que estrechar una via de 1.668 mm a 1.435 ha de ser relativamente poco costoso ya que sólo hay que acercar las vías unos 23 cm, lo que acarrearía como mucho el cambio de traviesas para una línea convencional. Hitler lo hizo con 28.000 km de línea férrea en su campaña de Rusia, en un tiempo record. En España se ha planteado la peregrina idea de añadir una vía interior a las ya existentes para poder compatibilizar la línea con los dos anchos de vía.

Los números cantan.

En general, el precio del billete del ferrocarril apenas basta para cubrir los gastos de mantenimiento, y algunas líneas en particular son altamente deficitarias. Según De Rus [2], los precios del AVE Madrid-Sevilla sólo cubren los costes variables (costes de explotación) que representan un 25% de los costes totales. El resto es financiado por el conjunto de la sociedad. Parece que la mitad de lo que invierte el ADIF en infraestructuras lo paga el Estado, un cuarto se obtiene de subvenciones europeas y el cuarto restante mediante deuda bancaria. Lo cual nos lleva a la conclusión de que las tres cuartas partes de las inversiones realizadas por el ADIF van, de una manera u otra, a cargo del contribuyente.

La manera en el que el ADIF gestiona estos ingresos ilustra el grado de abandono del ferrocarril convencional. En 2005 sólo el 19% de la inversión realizada por el ADIF se destinó a estas líneas, siendo el resto destinado a la alta velocidad [3]. Concretamente, de 3.518 millones de euros de inversión, sólo 675,6 corresponden a líneas convencionales. De esos 3.518 millones de euros, las tres cuartas partes, o sea 2.639 millones de euros, han sido pagados por el contribuyente. Teniendo en cuenta que los usuarios habituales del AVE pertenecen a la clase media y alta, queda claro que la mayoría de la población española paga con sus impuestos un servicio que no utiliza, subvencionando con ello a un sector de población de por sí privilegiado.

Otro aspecto que no puede soslayarse es el beneficio económico de todas las empresas que participan del pastel de la LAV y en la fabricación de sus respectivos trenes.

Finalmente decir que el que suscribe no ha podido hallar ningún informe técnico que justifique en términos financieros la prioridad de la inversión en LAV frente a un esquema basado en la velocidad alta y los trenes convencionales. Quedaré muy agradecido a cualquier lector que pueda aportar datos al respecto.

¿Y que pasa con el transporte de mercancías?

En palabras de Germà Bel [1], “…, las pautas seguidas con la inversión en ferrocarril (en el Plan Estratégico de Infraestructuras y Transportes, PEIT) pueden proporcionar un ligero alivio a la pérdida de cuota de este modo de transporte interurbano de viajeros, a un elevado coste económico digno de mejor causa. Pero no permiten atisbar un futuro halagüeño para la mejora de eficiencia de la distribución modal del transporte de mercancías”. Así, la potenciación del uso de la alta velocidad para personas relega a las mercancías a su distribución por carretera. La utilización de esta especie de “stock” móvil por parte de los camiones es sufragado por el resto de usuarios ya sea mediante su impuesto de circulación o por los retrasos que ocasionan las congestiones permanentes en los cinturones industriales de las grandes ciudades.

En países donde las autopistas son gratuitas para los turismos, como Austria o Alemania, los camiones de gran tonelaje son sujetos a peaje. Pero este sistema es de difícil aplicación en una España en que las tres cuartas partes de la red viaria de gran capacidad (autovías y autopistas) son gratuitas, mientras que el resto lo son de peaje, concentrándose en Catalunya el mayor porcentaje de tramos de estas últimas. Una vez más la heterogeneidad real del Estado español contrasta con su pretendida unidad. Y, una vez más, las soluciones deberían basarse en la descentralización de las competencias en materia de transporte.

Cuando la demagogia prevalece sobre el bien común.

Aunque no hay intención de entrar a discutir sobre los orígenes de los territorios y pueblos que forman lo que actualmente se denomina España, el primer argumento que se esgrime para justificar políticamente la actual red del AVE es el de la cohesión territorial, por lo que algo habrá que decir al respecto.

Para empezar, es obvio que si el AVE mejora la cohesión territorial es porque se acepta implícitamente que el territorio español no está bien cohesionado. De ello se infiere que el concepto de España no lo tienen del todo claro ni los que más lo utilizan, viéndose obligados a buscar constantemente refuerzos para este concepto, confundiendo síntomas con enfermedad.

Es conocido, aunque poco explicado, que la descripción en un texto legal de los territorios que conforman el Estado español no aparece hasta la Constitución de Cádiz de 1812 (la llamada Pepa), bajo la necesidad de unificar legalmente en un solo Estado a los restos de un imperio ya en franca descomposición. Por lo tanto, España como Estado tiene menos de 200 años, siendo aún más joven que los Estados Unidos de América. La razón inicial para constituir legalmente España hace muchos años que ha caducado, haciéndose necesario buscar nuevos elementos cohesionadores para un conglomerado inestable de pueblos e intereses.

El origen de la persistencia cerril en la cohesión territorial, hay que buscarlo en la pérdida de las colonias durante el siglo XIX. Por un lado, subsiste en el inconsciente colectivo de un amplio sector de la población española el sentimiento de humillación por la pérdida del Imperio y, por otro lado, se mantiene la necesidad de un flujo incesante de recursos hacia la capital del Reino. En una Europa moderna, sin fronteras económicas ni sociales, los flujos de recursos se regulan por las leyes de mercado en un contexto de régimen capitalista, por lo que el mantenimiento de sistemas económicos de tipo colonial en el interior del continente tiene muy poco sentido. Pero el inconsciente colectivo, como decía Jung, es ajeno a la razón y, lo que es peor, se hereda.

Los dos grandes partidos estatales, PSOE y PP, apelan a la visceralidad más que al raciocinio en la búsqueda de votos. Por esta razón venden a sus votantes españoles la idea de una España unida donde todo es controlado por y desde Madrid, la Villa y Corte. Este es el argumento de más peso para diseñar la red radial de un transporte de alta velocidad, qué sirve fundamentalmente para trasladar personas desde o en dirección a Madrid.

En cuanto a la reacción en Euzkadi o Catalunya, es de lamentar que ciertos políticos que se autodefinen como de izquierdas y/o nacionalistas hayan apoyado por acción u omisión un proyecto tan capitalista como centralista. La falsa idea de que oponerse al AVE equivale a oponerse al progreso ha prevalecido, frente al temor a la pérdida de votos o la incapacidad de explicar adecuadamente las implicaciones de la LAV.

Conclusiones.

El precio del billete del AVE no cubre ni pretende cubrir los costes de construcción de las LAV, que van con cargo al contribuyente en su tres cuartas partes. Por lo tanto, en términos económicos puede decirse que el proyecto AVE es el mayor fraude al contribuyente en todo el siglo XX y posiblemente también en el presente siglo. En el aspecto informativo, la demagogia más descarada, cuando no la mentira, han acompañado a todo el proyecto tanto en gobiernos del PSOE como del PP.

Poco puede hacerse ya desde Catalunya o Euzkadi para corregir el desaguisado del AVE en sus respectivos territorios. Pero sí se puede avanzar hacia un sistema de movilidad sostenible, si se cuentan con competencias plenas en todos los medios de transporte y se tienen la voluntad y los medios para aplicar el progreso tecnológico al progreso social.

Post scriptum.

El presente artículo, por ser concebido como una introducción, es claramente incompleto. Por ejemplo, no se han mencionado las consecuencias medioambientales de la LAV ni sus requerimientos energéticos. Son temas para futuros artículos.

Por otro lado, se ha hecho hincapié en los aspectos negativos de la LAV sin aportar alternativas de forma explícita. Las alternativas al actual PEIT (Plan Estratégico de Infraestructuras y Transporte) se enmarcan en la filosofía de la movilidad sostenible que, a su vez, se fundamenta en el concepto de “accesibilidad”, priorizando en términos de eficacia y eficiencia, el acceso de las personas a los recursos y a los medios de producción locales. Esto será también motivo de otro artículo, aunque en el apartado de lecturas recomendadas se ofrecen interesantes documentos sobre el particular.

Referencias en el texto:
[1] Germà Bel. Política de transporte: ¿Más recursos o mejor gestión?. 2006. En: http://www.ub.es/graap/Economistas.pdf
[2] Ginés de Ruz Mendoza. Inversiones en infraestructuras de alta velocidad: esperar es rentable. Economistas, 24(108):285-291, 2006.
[3] Alberto Leazun. en hilo Las oscuras cuentas de ADIF 2005, Enero 2007.
http://www.tranvia.org/modules.php?op=modload&name=Forums&file=viewtopic&topic=12249&forum=1

Lecturas y enlaces recomendados:
La wikipedia del ferrocarril: http://ferrocarriles.wikia.com/
Trans-European Transport Network Brochure. Comisionado para la Energía y el Transporte. UE, 2002.

El camió, nova forma de “stock” mòbil.

2007-12-31T19:22:00.000+01:00

El decret de limitar la velocitat dels vehicles automòbils a 80 km/h, sota l’excusa de rebaixar la contaminació atmosfèrica ha posat de manifest novament la política del pedaç en matèria de mobilitat, amb l’únic interès responsabilitzar als treballadors de la catàstrofe ambiental derivada d’una política de mobilitat que fa molts anys que ha descarrilat. Diguem-ho un altre cop: el transport sostenible només arribarà quan el transport sobre vies estigui plenament a disposició de les persones i de les mercaderies. La actuació sobre la vialitat sempre està condemnada al fracàs a mitjà i llarg termini. La reducció de la velocitat màxima permesa fa que el transport de persones en turismes sigui penalitzada i s’espera que una fracció d’aquestes persones optin pel transport públic. Però en els moment de congestió (i de màxima contaminació) el turismes no avancen a gaire mes de 80 km/h, i en els moments de trànsit fluid on es poden assolir velocitat elevades la menor quantitat de vehicles fa que la contaminació sigui molt inferior, Es una qüestió de sentit comú. Per tant la intenció de retirar turismes de la carretera no és per disminuir la contaminació atmosfèrica sinó per evitar les congestions. Aquesta i no un altre és la veritable raó de la mesura. Dit d’una altre manera: enlloc de millorar i abaratir el transport pùblic es penalitza el transport de turismes per carretera.

Però sembla que en tota aquesta discussió s’obliden d’un factor clau: els camions. La aplicació a les empreses dels principis del “just-in-time” a portat a les empreses a desplaçar els seus productes directament als medis de distribució, sense fer-ne estoc. I la manca de una xarxa adequada de trens de mercaderíes a fet que aquesta distribució es faci per carretera.
Mentre a Catalunya el volum de trànsit de mercaderies per carretera es del 73%, als USA es del 41%. Per altra banda, a Catalunya el transport de mercaderies es del 3%, mentre que al USA es del 9% (tres vegades més) [2]. Aquestes dades per sí soles ens mostren que l’evolució del transport de mercaderies en els USA evoluciona clarament en el sentit de cercar alternatives a la carretera. A España les principals inversions ferroviàries van encaminades al transport de persones (des de qualsevol lloc fins a Madrid), oblidant el tren per a les mercaderies o el transport de proximitat, anant en senti clarament contrari als USA i molt països europeus (França, Alemanya o Gran Bretanya, per posar exemples propers). Les connotacions politiques de la xarxa de alta velocitat les exposarè en un propoer comentari.

La circulació de camions en trànsit per Catalunya a l’any 1997 era als voltants de 3000 camions/dia [2] que representa quasi una tercera part del total de camions en trànsit per la Península Ibérica. Encara que no he obtingut dades actualitzades, tenint en compte el creixement anual del transport de mercaderies per carretera dels darrers anys, es pot estimar que enguany aquesta quantitat s’ha duplicat, com a mínim. Això representa un volum molt important de gasos contaminants que Catalunya importa sense cap contrapartida, que ha de ser sumat al produït per el trànsit intern. Perquè no s’apliquen mesures limitatives al trànsit de camions, igual que es fa amb el turismes? I ja posats, perquè l’Impost de Circulació que tots els catalans paguem religiosament no s’aplica als camions estrangers en trànsit, que ocupen les nostres carreteres?.

A Catalunya la riquesa ens passa de llarg, ja sigui sobre vies, sobre rodes o per l’aire. Els únics que venen per a quedar-se son el immigrants il·legals.

Referencies:
[1]: Vicent Torres Castejón, professor d'Urbanisme de l'Escola d'Arquitectura de València http://www.globalsu.net/es/Jornadas-VicentTorres.pdf.
[2] Analisi de Mobilitat, Generalitat de Catalunya.
http://www.gencat.net/mediamb/ea/mobilitat/documentació.html.

Post Scriptum: molts enllaços a documents en http://www.gencat.net/mediamb/ea/mobilitat/documentació.html no funcionen. El web-mestre de GenCat deu ser un funcionari de la vella escola.

Bravo per la SGAE!

2007-12-31T18:59:00.000+01:00

La Societat General d’Autors (SGAE) va aconseguir el 20 de desembre, que el Congrès del Disputats aprovés una llei per establir un cànon per la compra de suports de emmagatzematge de informació per medis informàtics (discs durs, CDs, etc). Les justificacions de la llei van des de la defensa dels drets dels autors (sembla que tenen més drets que qualsevol altre professional) a la ximpleria de dir que això legitima la copia de seguretat d’us privat (aviat haurem de pagar un cànon per altres activitats privades, que deixo a la imaginació del lector...). ERC ha tirat pilotes fora dient que els drets d’autor han de ser gestionats per les comunitats autònomes, quan ara no és això precisament el que està a debat.

Però al cap i a la fi, la política de posar la bena abans de la ferida no està tan malament a la pràctica, perquè dona legitimitat implícita per a la copia privada de qualsevol material protegit per les lleis de propietat intel·lectual. Ara podem fer copies del que vulguem amb la consciència ben tranquil·la. El concepte de pirateig només s’aplicarà a partir d’ara als que treuen profit de la venda il·legal de material amb copyright. El SGAE ha donat un altre pas en la direcció d’eliminar la venda legal de música i cinema, en favor de Internet i dels veritables pirates. Els propietaris de VideoClubs estaran contentíssims...

El lector, especialment si es un professional de la creació intel·lectual (sigui el que sigui que vulgui dir això) probablement pensi que per a RicardM es molt senzill defensar la lliure difusió del coneixement perquè només és autor d’un humil bloc que no posseeix cap mena de dret de copia. Doncs no. RicardM, es autor de dos llibres de tipus tècnic publicats a 2000 i 2002. Aquest llibres, per tenir una tirada curta, van generar molt pocs beneficis per l’autor (uns 500 euros en total) malgrat la feina que em van donar. Es evident que la motivació per fer-los no va ser la econòmica, i per això no em dedico a escriure llibres (tampoc demano subvencions per fer-ho!). No obstant, el percentatge que em va arribar de les vendes, fixat per la editorial, el vaig acceptar voluntàriament. La alternativa és, senzillament, no publicar. Dit sigui de passada, em van oferir l’ingrés en una societat d’autors però m'hi vaig negar.

No hi ha dubte de que el treball creatiu ha de ser remunerat, com qualsevol altre treball, però considero moralment inacceptable que els autors pretenguin treure en forma de cànon el que son incapaços d’aconseguir negociant amb les seves productores o amb la venda de les seves creacions. Amb el cànon estan repercutint el que ells consideren una manca de beneficis a qualsevol persona que compri un suport de emmagatzematge de informació amb independència de l’ús que en faci. I això es clarament un nou impost del que es beneficiarà una societat privada. Però si ells ho volen així, per a mi endavant. Segurament ja no compraré mai més cap CD de música ni cap pel·lícula en DVD.

Parlant en termes més generals, estic radicalment en contra de la política d’ajut als creadors en base a escurar la butxaca del ciutadà corrent, ja sigui en forma de cànon o de subvencions públiques. Si un creador no es capaç de vendre el seu producte es que no és un bon creador. Estic fart de que amb els meus impostos se subvencionin bodrios que només son apreciats pels propis creadors i per el seu cercle íntim de familiars i amics. En tot cas, les subvencions haurien de fer-se desprès de comprovar la qualitat i acceptació de la obra, les dues coses, i haurien d’anar destinades al públic i no al creador. Però estic entrant en un altre debat molt més ample...

Porqueria per e-mail: Com evitar-ho.

2007-11-29T21:50:00.000+01:00

Dissortadament hem arribat a considerar com normal el rebre una quantitat exagerada de correus electrònics no desitjats. Però seguint una sèrie de recomanacions molt senzilles podem aconseguir rebaixar considerablement la porqueria que rebem diariament per e-mail. Això repercutirà en benefici de tots plegats.

Podriem dir que hi ha tres tipus de missatges no desitjats: els hoax, els spam i els missatges amb arxius adjunts que es re-envien en cadena. Anem a veure’ls per separat.

Els hoax son missatges enganyosos en que, d’una manera o un altre, et demanen que els re-enviïs al màxim nombre de coneguts. Molts son senzillament bromes de mal gust (cadenes solidàries, avisos de nous virus, consells sobre la nostra salut, etc.). Però uns altres, molt més perillosos, son sistemes per captar llistats de e-mail, que desprès son venuts per fer publicitat massiva (spam). En aquest darrers es pot prometre un regal i es dona una adreça de e-mail per “comprovar” que el missatge s’ha re-enviat. En realitat, això serveix per a capturar les adreces dels destinataris.

Quatre normes per identificar un hoax:

1.-NO utilitzen dates concretes (20 de maig de 2007), sempre relatives (la setmana passada, ahir, etc.).

2.-Quasi sempre hi ha alguna informació que és objectivament falsa (empreses o institucions inexistents, característiques del regal errònies, el virus destrueix el disc dur, etc.).

3.-L’origen de la cadena NO pot ser demostrat. L’hoax mai ofereix un link que permeti comprobar la seva veracitat.

4.-Si l'hoax demana que es re-enviï a una adreça concreta “per comprovació”, es senyal inequívoca de que es volen capturar llistats d’adreces de e-mail. Aquests hoax son especialment perillosos (ningú regala un mòbil de última generació per re-enviar un missatge).

Com evitar la proliferació de hoax:

-Comprovar que es tracta d’un hoax. Es més fàcil del que sembla. Posant les paraules adequades al Google podem saver-ho en segons. A més, els hoax normalment ja han estat previament identificats en la web (veure http://www.vsantivirus.com/hoaxes.htm).

-NO RE-ENVIAR MAI UN MISSATGE IDENTIFICAT COM HOAX, o que es tinguin sospites de que ho és.

-Advertir al remitent del hoax i a tots els seus destinataris coneguts, per tal d’aturar la cadena.

Els spam son missatges publicitaris enviats de forma massiva a llistes de destinataris obtingudes de forma enganyosa o il·legal. Les llistes de destinataris s’obtenen majoritàriament gràcies a cadenes d'hoax, com ja s’ha explicat.

Com evitar els spam i la seva proliferació:

-EVITAR LA PROPAGACIÓ DE UN HOAX (veure més amunt).

-Hi ha servidors de e-mail (per exemple ya.com) que identifiquen els spam afegint-t’hi una paraula clau a l’inici de l’assumpte. Podem configurar un filtre en el nostre programa gestor de e-mail de manera que tots els missatges que tinguin aquesta paraula vaguin directament a la paperera.

-Si tens sospites de que un missatge es un spam, esborra’l directament.

-Mai s’ha de respondre un spam. Ni per insultar al seu remitent.

-Mai s’ha de re-enviar un spam (obvi...).

Tost hem rebut i hem enviat arxius adjunts de tot tipus no sol·licitats prèviament. Les següents recomanacions poden servir per racionalitzar aquesta pràctica en el nostre benefici i minimitzar els riscos que comporta.

-Sempre hi ha risc en obrir un arxiu adjunt no sol·licitat, però si l’arxiu prové d’un remitent desconegut, obrir-l’ho es directament suïcida.

-Comprova sovint que el teu PC te un antivirus convenientment actualitzat.

-MOLT IMPORTANT: Quan enviïs un arxiu adjunt als teus amics, posa la teva pròpia adreça com destinatari principal, i la resta de destinataris a Copia Circular Oculta (CCO). D’aquesta manera evitem que les adreces dels nostres amics circulin sense control per la xarxa i acabin en llistes de spam (jo utilitzo aquest sistema per notificar nous comentaris). També es pot mantenir aquesta confidencialitat fent un grup de distribució extern (Google, Yahoo i altres ofereixen aquest servei).

-No enviïs ni re-enviïs mai missatges de text en arxius del tipus PowerPoint (acudits, per exemple). El gran tamany d’aquests arxius fa perdre temps de connexió i malbarata l’espai del nostre disc dur. El millor es enviar text en un arxiu amb format RTF (rich text format). Qualsevol editor de text (inclòs el Word) por llegir i desar en format RTF.

-Abans d’enviar un arxiu adjunt de gran tamany, considera la possibilitat de deixar-l’ho en un servidor d’arxius compartits (del tipus free file hosting, cerca-ho amb el Google).

Desitjo sincerament que aquests consells et siguin útils i ajudin a netejar la xarxa. Si tens dubtes, escriu-les en un comentari a aquest post i faré el possible per respondre-les.

Paco Candel: Avui, l’únic català.

2007-11-23T20:21:00.000+01:00

L’Anna i jo vam conèixer personalment en Candel, ja fa uns quants anys, a cal Navarro (l’entranyable Josep Navarro, lluitador infatigable per la millora cultural dels immigrants). El motiu de la trobada era la presentació del col·lectiu Candel, grup cultural promogut per l’Escola d’Adults de Santa Perpètua de Mogoda. De fet, l’anima del col·lectiu Candel era el meu bon amic Miquel Àngel, que ja fa un temps ens va deixar. Algun dia escriure un comentari (o molts comentaris) sobre el meu amic.

Candel era un home menut, amb al cabell tot blanc. Parlava amb veu baixa, amb senzillesa. Coneixia molt be les inquietuds de la gent i, justament perquè tenia les idees molt clares, defugia discutir sobre les foteses en que normalment es perden els politics. Per això, quan a una pregunta Candel responia “No estic assabentat” o directament “No ho sé”, sabies de ben cert que el motiu de la pregunta no era important. Quan evoco el seu lleuger accent castellà, inevitablement, perquè una cosa porta a l’altre, recordo els dies en que jo cridava “Llibertat, Amnistía i Estatut d’Autonomia” envoltat de gent que només deia en català aquestes paraules.

No recordo exactament el que es va dir en aquella trobada a can Navarro, però sí que recordo el que vaig sentir. Vaig sentir la presència del vell professor que t’escolta amb benevolència i que, més que explicar, t’aconsella.

Amb Candel desapareix l’arquetip de l’immigrant dels anys seixanta i setanta, que pensa que la seva terra es la terra on creixen els seus fills, la nova generació. I que per això, sense oblidar els orígens, mira endavant. Ens deixa un bon escriptor, un polític honest i, el que és més important, una bona persona. Tant de bo el nostre president José Montilla sàpiga recollir el seu testimoni, honrant així la seva memòria.

Avui Candel es l’únic català i la resta som els “altres”.

La balança fiscal: un altre frau als catalans.

2007-11-20T23:33:00.000+01:00

Avui 20-N Solbes, com a membre del govern Zapatero, s’ha tret definitivament la careta. Ha manifestat que "Me resisto a que exista una balanza fiscal oficial. Tiene sus problemas, plantearía confrontaciones de otro tipo". En el mateix acte del Cercle Financer de La Caixa, ha justificat la seva negativa en les diferents metodologies que existeixen per mesurar els esforços fiscals. I nosaltres, com que som idiotes, ens ho creiem.

No sols es nega a complir amb un compromís electoral, cosa ja habitual, sinó que admet tàcitament que ja existeixen confrontacions sense necessitat de publicar el dèficit fiscal de Catalunya. Y per si això fos poc, te la barra de venir a casa nostra per dir-nos que reconeix l’esforç de “solidaritat” de Catalunya i el seu dèficit en finançació. Gràcies per la seva comprensió senyor ministre. Ara vagi a Extremadura o a Andalusia i els explica el mateix. I si no ho fa, quedis a casa seva i no vingui a insultar la poca intel·ligència que ens queda.

Post Scriptum: Sr. Solbes, si va a Sevilla agafi l’AVE i digui que ha estat finançat en part per Catalunya. Els hi farà una gracia...

(foto: El Mundo)

¿En qué consiste “atacar las instituciones del Estado”?

2007-11-20T23:28:00.000+01:00

Hoy 20-N (que casualidad) se ha publicado la sentencia por la cual se condena a dos independentistas catalanes a una multa de 2.730 euros por la quema de fotografías de los reyes. Según El País, el magistrado José María Vázquez Honrubia ha indicado en su sentencia que “pueden tener las ideas que quieran, pero que no pueden atacar a las instituciones básicas del Estado". Hay que añadir que el fiscal pedía una condena de prisión de un año y tres meses.
Lo primero que se me ocurre es que más les hubiera valido la pena de prisión, en lugar de la multa, dado que al ser inferior a dos años no habrían ingresado en ningún centro penitenciario.

Pero, con independencia de la pena impuesta, lo que más me preocupa es el motivo: atacar una institución del Estado. Si quemar la foto de los reyes es atacar una institución del Estado, ¿También lo es quemar una fotografía del Jose Luis R. Zapatero, en su calidad de Presidente del Gobierno?. ¿O quemar una fotografía del juez José Maria Vázquez Honrubia, en su calidad de juez?. ¿Y si se quema una foto de don Juan Carlos de Borbón, vestido de paisano y no de gala?. La sentencia debería aclarar qué fotografías pueden ser quemadas sin que esto sea constitutivo de delito. Además, debería aclarar cuándo se considera que hay animus injuriandi, porque las quemas posteriores de fotografías de la familia real se han considerado más bien actos de solidaridad con los dos imputados iniciales y se estudia el sobreseimiento de las causas abiertas.

En el fondo la sentencia (de forma similar a lo ocurrido con la del “Jueves”) es la mínima que podría imponer el juez para sacarse de encima el lío en que Ministerio Fiscal le ha metido y, de paso, evitar un efecto dominó que convierta la quema de fotos en un hecho cotidiano.
Ya sabemos que meterse con el rey vale medio kilo (para un particular, no para los medios de comunicación de la Conferencia Episcopal). Que cada cual saque sus conclusiones sobre el tipo de Estado de Derecho en el que estamos metidos.

(foto: La Voz de Galicia)

Cronologia lamentable de la línia de tren Mollet-Papiol.

2007-11-15T19:26:00.000+01:00

1967: Es va aprovat l’eix ferroviari Mollet-Papiol. Ja fa 40 anys.

1982: Es posa la línia en funcionament per al servei de mercaderies. Especialment per als residus radioactius de la central nuclear de Vadellòs. Això evita que el l’anomenat “tren nuclear” passi per Barcelona, però travessa altres nuclis importants de població (com Santa Perpètua de Mogoda).

1994: Passa el darrer “tren nuclear”. La línia queda reservada només per a mercaderies convencionals. Es deia que podria servir per evitar que l’AVE travessés Barcelona. Una idea massa bona per ser presa en consideració.

2 de febrer de 2005: La diputada d’ERC M. Rosa Bonàs, demana al Govern de l’Estat el calendari exacte de la reconversió de la línia per a transport de passatgers.

16 de maig de 2005: La inefable Magdalena Álvarez “inaugura” la línia Mollet-Papiol. No hi ha previstos els horaris ni seleccionats els trens, però fonts de Renfe asseguren que la línia entrarà en funcionament en pocs dies.

27 maig de 2005: El govern respon textualment a M. Rosa Bonàs:

Renfe Operadora tiene previsto que la nueva línea C7 Papiol-Mollet, del núcleo de Cercanías de Barcelona, inicie su funcionamiento en este mes de mayo. Quan aquesta resposta es va publicar al BOCG, al Govern li quedaven quatre dies per complir amb la seva “previsió”.

Esta línea realizará el recorrido entre L'Hospitalet-Barcelona-Cerdanyola Universitat-Martorell, y supone la incorporación de dos nuevas estaciones (Rubí y Sant Cugat) a la red de Cercanías de Barcelona. El recorregut està descrit en forma pèssima i la referència a les noves estacions és equívoca. Veure projecte inicial més amunt, extret de http://ccqc.pangea.org/. A més, el tren no arriba a Mollet.

13 Novembre 2007: Un any i mitj després de “inaugurada”, la línia Mollet-Papiol continua tancada al transport de persones. Avui Victor Morlán declara que per descongestionar l’estació de Sants es podria utilitzar una línea de la periferia de Barcelona. Quina idea més bona i original!. Es nota que aquest senyor té estudis...

“Con Renfe ya habría llegado” es la frase utilitzada en una antiga campaña publicitaria. És clar que en el cas de la línia Mollet-Papiol, no sols vostè no hauria arribat sino que ni tan sols hauria sortit. Entèn ara el lector perquè el titol d’aquest bloc ha estat escollit per ser el paradigma del frau i de la incompetència?

Post scriptum: suggereixo al lector que visiti http://ccqc.pangea.org/, on trobarà un excel·lent informe sobre la línia Mollet-Papiol.

¿Que vamo a hasé?. Yo no se... (voltors veient com Shere Khan persegueix Mowgli)

2007-11-13T18:47:00.000+01:00

Mes val tenir una mala estratègia a no tenir-ne cap. Si tens una mala estratègia, per atzar pots encertat en alguna cosa i, si mes no, és demostratiu de que algú ha emprat temps en pensar. A casa nostra no sembla que ningú tingui cap estratègia de futur realment sòlida, i així ens va. Portem anys discutint sobre el quart cinturó, la línia de Molt Alta Tensió, el recorregut de l’AVE i moltes altres coses més. Es veritat, i és bo que sigui així, que per cada projecte surt una plataforma que n’està en contra. Però si es té una estratègia de país i es compte en el suport de les urnes, no cal esperar un consens absolut que probablement mai arribarà.

És ben cert que estem mancats de liders carismàtics (en un cantó tenim “L’home de gel” i de l’altre a “Shreck”). Però el més trist no és tant la manca de lideratge si no la manca de confiança en les pròpies idees. O potser és que no s’en tenen de idees...

Estem potser en el moments més baixos des de la transició en quan a projecte de país, i no és casual que coincideixi amb l’augment del menyspreu generalitzat d’España envers Catalunya.

Ens calen urgentment unes mínimes bases estratègiques, acceptades per tots el partits catalanistes. A totes les nacions desenvolupades aixó té un nom: Constitució. Ja no serveixen refundacions (n’estem cansats d’elles) ni fixar uns terminis basats en una data merament estètica. Fem país de veritat. Fem la Constitució de Catalunya.

La Codorniz: In memoriam.

2007-11-11T20:24:00.001+01:00

El año próximo hará 30 de la desaparición de la revista humorística La Codorniz, aunque se podría afirmar que, en la práctica, desapareció cuando fue cesado su director, Álvaro de la Iglesia, en 1977. No me extenderé en la rocambolesca historia de la revista ni en la más rocambolesca historia del que fue su director más relevante, ya que ambas pueden encontrarse con facilidad en la Wikipedia. Sí voy a explicar, sin embargo, porqué ahora se me ocurre hablar de ella. Los nacidos en los años cincuenta aprendimos a leer con el Tiovivo y el Pulgarcito. Aprendimos a reír con el Can-Can y el DDT (en formato para adultos). Y muchos aprendimos a pensar con La Codorniz. Más tarde vinieron Cuadernos para el Diálogo y Cambio 16.
A pesar de que los orígenes de La Codorniz fueron inequívocamente franquistas (falangistas, más bien), Álvaro de la Iglesia hizo evolucionar la revista hacia posiciones de análisis crítico de la sociedad tardofranquista, hasta el punto de que en 1975, bajo la Ley de Prensa de Fraga (¿os suena ese nombre?), y poco antes de morir el supergeneral, fue secuestrada durante tres meses, lo que supuso el principio del fín.
La Codorniz me enseñó a pensar porque sus colaboradores eran de lo mejor en literatura satírica y en humor gráfico, en una época en que las críticas al régimen debían ser leídas entre líneas. Por algo se autodenominaba “La revista más audaz para el lector más inteligente”.
La democracia dio paso otro estilo de literatura satírica, donde la ironía y el doble sentido ya no son necesarios y lo único intocable es (continua siendo…) la familia real. La libertad de expresión ha hecho innecesario el esfuerzo del autor en buscar la complicidad del lector por medio de guiños y sonrisas ladeadas. Ahora se va directamente a provocar la carcajada.
Añoro la calidad literaria y gráfica de La Codorniz. Puede que con la edad tienda a sentir nostalgia, y puede que ya esté harto de tanta mediocridad.

Post scriptum: A Catalunya, des d’El Be Negre republicà no ha existit mai una revista satírica (si més no, amb una mínima continuïtat). Tal com estan les coses al nostre país, ens fa falta un Be Negre que ens ajudi a despertar del sopor ens que estem fotuts des de fa massa temps.

La dificil constitució del Tribunal Constitucional

2007-11-08T18:30:00.000+01:00

En un estat on la seva Constitución estableix en l'article primer que “la soberania nacional reside en el pueblo español […]” es inversemblant que un tribunal, dit Constitucional, entri a jutjar l’encert d’un conjunt de lleis, aprovades en consulta popular per la població afectada per las dites lleis. O be la població esmentada no es considerada española (que ja podria ser...), o be el Tribunal Constitucional (TC) no està legitimat per la pròpia Constitución per a jutjar decisions preses en l’exercici de la sobirania popular. Una de dues. Jo no entenc de lleis, nomès miro d’aplicar el sentit comú.

Malgrat que els arguments esmentats, encara que senzills, ja desqualifican la funció del TC a l’hora de pronunciar-se sobre l’Estatut de Catalunya, la situació actual del TC és tan esperpèntica que no en calen més d’arguments.

M’explico. El TC el componen 10 vocals i un President. Dels 10 vocals, 5 son dits progressistes i els altres 5 son dits conservadors. 2 vocals conservadors han estat recusats pel PSOE i 3 progressistes pel PP. El president del tribunal ho és “en funcions” perquè la anterior presidenta ha complert el mandat. Com per tractar sobre qualsevol questió, el TC necessita un quorum de 8, no pot decidir sobre cap recusació de vocals proposada per el PP sense la intervenció d’algun dels propis recusats. En aquest cas almenys un vocal hauria de jutjar-se a sí mateix. El més facil és que aquest vocal rebutgi la seva recusació, per la mateixa raó de que és mes fàcil la masturbació que la autosodomia (ja s’em disculparà l'expressió barroera, perquè la cosa te collons). I l’últim episodi d’aquest culebrot és que el president del TC consultarà als vocals sobre possibles solucions que impedeixin la paralització dels recursos d’inconstitucionalitat presentats pel PP. Incloent-t’hi en la consulta als propis recusats!!!!!!!

Aquest es l’alt tribunal que ha de dir-nos si l’Estatut votat majoritàriament per la població catalana és o no és constitucional. Que Deu ens agafi confessats.

Freedom for Catalonia

2007-10-31T19:08:00.000+01:00

The year 1714 marked a critical point in the history of Catalonia. It was invaded by the Castilian army and its laws were abolished. Catalonia lost its independence, into an Europe subjected to the pacts between kings.
What is nowadays the independence of a nation into an interdependent world? It is easy to find justifications sustained by the feelings of the belonging to a culture. But it is a better option to search answers in the history and in the current needs of Catalonia.
First of all, it must be stated that Spain was legally recognized as a country, for the first time, in the Constitution of Cadiz (1812). That is, only four years before than the independence of the United States of America (1816). Before 1812, Spain was rather a confederation of kingdoms. So, the history of Spain as a unified nation is short. It should not be strange that the ancient kingdoms of Spain retain its own language and culture, which are in some cases very different than the rest of the country. This may explain a feeling of not belonging to Spain. Likewise, the Spanish people have an increasing hostility against Euzkady and, specially, Catalonia, incited mainly by the right-wing politicians. Curiously, a great amount of Spaniards like Catalonia, but dislike Catalans.
On the other hand, Catalonia seems to be considered as a colony by the Government of Madrid in an economic point of view. Catalonia is forced to give a part of its taxes to the State. This unilateral transfer of money is considered a sort of “solidarity” with the rest of Spanish regions, which are considered impowerished. However, the cost-of-living index in Catalonia is one of the highest in the State while the salaries are increased according to the overall Spain cost-of-life. This reason explains the increasing difficulties for the Catalans in maintain their life-style.
Meanwhile, the investment in infrastructures by the State is so insufficient that Catalonia has to organize events such Olympiads or Forum of Cultures in order to finance some urban developments.
In this context, the sentence “Freedom for Catalonia” expresses the wish of a lot of Catalans to be owner of their own destiny. Not against anybody but in favour of Catalonia.

(donat el meu angles patatero, agrairè qualsevol suggeriment de millora formal).

Transporte para viajar vs. Transporte de proximidad.

2007-10-31T19:06:00.000+01:00

La sociedad occidental ha vivido durante el siglo veinte una serie de cambios de paradigmas ocasionados primariamente por el crecimiento de la población y los avances en la industrialización. Simplificando mucho (quizá demasiado) podría decirse que en la primera mitad del siglo la dominante es la industrialización y en la segunda mitad el crecimiento demográfico, especialmente debido a la inmigración. Se ha recalcar que la población inmigrada es el sector económicamente más débil.
Estos cambios han ocasionado la evolución del concepto de transporte público de personas, desde un transporte para viajes más o menos ocasionales hasta un transporte de masas que pretende acercar los domicilios a los centros de trabajo. Es decir, hacia un transporte de proximidad.
Con tantas mentes pensantes que cobran para planificar las estrategias de futuro, la estrategia global de movilidad en España, y más particularmente en Catalunya, hace mucho tiempo que lleva descarrilada.
El acelerón industrial de los años sesenta y setenta hizo que se confundiera tecnología con progreso, primando a la flamante industria del automovilismo y abandonando el transporte público sobre raíles, especialmente el de corto recorrido. En España no se vió, o no se quiso ver, que la creación de polígonos industriales implicaba que los puestos de trabajo se alejarían cada vez más de las viviendas de los trabajadores y que esto ocasionaría una creciente demanda de transporte de masas. No se vió, o no se quiso ver, que la capacidad de la red de carreteras tiene un límite. No se vió, o no se quiso ver, que el medio de transporte, de lejos, más contaminate es el coche individual. Y la ceguera continuó hasta niveles esperpénticos primando el tren de alta velocidad sobre los ferrocarriles de cercanías o regionales.
¿Porqué Francia demuestra escaso interés en conectar el TGV con el AVE? Porque hace una docena de años que el gobierno francés decidió apostar por los “intecities” de velocidad alta (Euromed, para entendernos), dado que el eje económico París-Lion ya estaba cubierto en cuanto a transporte de todo tipo. El proceso en Alemania no ha sido muy diferente, espoleado por la tragedia ocurrida en en , en que un ICE (alta velocidad alemana) descarriló por circular en unas vías inadecuadas.
Nuestra clase dirigente, tanto de derechas como de izquierdas (a veces me cuesta mucho diferenciarlas, si es que ésto es posible) continuá confundiendo tecnología con progreso y nos ofrece la posibilidad de ir de Barcelona a Madrid en dos horas y media, cuando lo que la inmensa mayoría de la gente necesita es ir cada día a trabajar en el menor tiempo posible y al maneor costo. A todo ello, las compañías constructoras implicadas en el AVE van sumando beneficios.
Por poner un ejemplo que me es cercano. El estado de la línea Barcelona-Puigcerdà es de absoluta pena. Sólo hay una vía y si uno observa un tramo recto en perspectiva le puede recorrer un escalofrío de angustia.
Otro ejemplo, La línea Papiol-Mollet se vendió en su dia como el cuarto cinturón ferroviário. Falso: se construyó para que los residuos radiactivos de Ascó y Vandellós no pasaran por el núcleo urbano de Barcelona. Se construyeron estaciones que continuán inútiles. ¿Para cuando un cuarto cinturón ferroviario de verdad?. ¿Para cuando el metro del Vallès?.
Hace más de diez años que se aprobó el Quart Cinturó (cuarto periférico de Barcelona) y desde entonces políticos demagogos y organizaciones varias continúan discutiendo sobre su trazado. Mientras tanto, ni cuarto cinturón ferroviario, ni cuarto cinturón vial. Los ciudadanios aguantando embotellamientos cotidianos y Madrid riéndose de forma ya indisimulada.

Un revisor amb mala folla

2007-10-23T18:29:00.000+02:00

Noticia d’avui: un centenar de viatgers de un tren regional de Girona, que anava amb vint minuts de retard, s’han amotinat en veure com un revisor exigia el bitllet a un home de raça negre i només a ell.
L’ofici de revisor no es fàcil. Encara que ens sàpiga greu de reconèixer, una part no gens petita de la població manté conductes incíviques de forma sistemática i un exemple d’aquestes conductes es el viatjar sense bitllet. No obstant, aquesta noticia m’ha plantejat una serie de questions per a reflexionar:
-Jo he vist com una dotzena de joves de ètnia gitana entraven a un tren, clarament sense haver pagat el bitllet, davant els nassos del revisor. I aquest no els va dir absolutament res. Es perquè eren gitanos?. Es perquè eren una dotzena?.
-Un viatger que paga un bitllet contracta un servei. Si el servei no està d’acord amb el contracte (retard de vint minuts), no està el viatger legitimat per aplicar penalitzacions a l’altra part?.
-Els homes de raça negre es colen per sistema?.
-És realment proporcionat a la infracció aturar el tren dues vegades i fer perdre quasi una hora (retard previ apart) a la resta de passatgers?. Cal fer venir als mossos d’esquadra per detenir a una persona que es nega a ensenyar el seu bitllet?.
Tal i com estant les coses, considero que el revisor de la noticia esmentada es va comportar de manera molt més incívica que el presumpte infractor, que finalmente es va demostrar que no ho era. Renfe hauria de donar classes accelerades de relacions públiques als seus revisors.

Aquí comença tot (aquest eslògan també em sona...)

2007-10-23T17:51:00.000+02:00

Encara que sigui un tòpic, és quasi obligat iniciar aquest blog amb l’explicació del seu nom. He escollit la coneguda frase com a símbol de les promeses incomplertes de un Govern dominat per la incompetència i la visceralitat, i també com a símbol de la manca de objectius d’un país, Espanya, que vol anar de pressa però que no sap cap a on. Es evident que el caos de les Rodalies Renfe ha estat el detonant d’aquest lloc-web (les causes d’aquest caos ja s’exposaran més endavant), però molt em temo que en l’hipotètic cas de que algun dia els trens de casa nostra assoleixin uns mínims de eficácia i dignitat, encara en restaran molts motius per donar vigència al simbolisme abans esmentat. I ara entro una mica en materia. En un altre idioma, per facilitar el debat amb la inmensa població de parla hispana.

El concepto de transporte como medio de intercambio y de comunicación a caído en desuso, en favor del concepto de rapidez en la movilidad de un grupo reducido de población. Cuando los paises más avanzados, aplicando criterios de sotenibilidad, hace ya muchos años que han renunciado a continuar desarrollando la tecnología de la Alta Velocidad, en España (incluída, por desgracia, Catalunya) han primado los intereses de la derecha capitalista, ante la mirada impotente o cómplice de la izquierda supuestamente progresista. Se ha confundido progreso social con tecnologia cara, pensando más en los dividendos que en la poblacion. Y se ha hecho realidad la mayor estafa a la clase trabajadora desde la llegada del hombre a la Luna.

Nadie puede llamarse a engaño: muchos lo dijimos y denunciamos hace una decena de años, cuando aún se presupuestaba en pesetas. Ningún partido de izquierdas nos escucho. Ni siquiera Esquerra Republicana de Catalunya, que otorgaba con sus silencios.

Dentro de poco algunos podrán ir de Barcelona a Madrid en dos horas y media. Y este tiempo es el que emplean cada dia miles de trabajadores en recorrer unos pocos kilómetros que separan sus domicilios de su puesto de trabajo. Algunos podrán viajar cómodamente de Barcelona a Madrid por menos de 200 euros, pero muchos miles han de pagar más de 300 euros mensuales en carburante, porque el transporte público no les sirve para nada.