RÈPLICA A LA CARTA OBERTA D’EN JOAN PUIGCERCÒS

Fa uns dies vaig donar-me de baixa d’Esquerra (ex-ERC), però desprès de quinze anys de militancia hem crec legitimat a respondre la posició de l’actual màxim dirigent d’Esquerra (ex-ERC). La critica va dirigida exclusivament a l’autor de la carta, no a la militancia ni al partit, i sempre des del respecte personal que em mereix.

Del text de la carta he suprimit alguns paràgrafs que he considerat poc rellevants, intentant no descontextualitzar cap afirmació. El text íntegre, és pot trobar a

http://blocs.esquerra.cat/puigcercos/bloc/carta-oberta-als-i-les-independentistes-1

Intercalo en negreta la meva opinió.

--- --- ---

Carta oberta als i les independentistes

L'independentisme viu moments efervescents.

[...]

Voldria en primer lloc posar en valor el paper d'Esquerra Republicana de Catalunya en aquest procés, perquè crec que s'ha estat molt poc generós amb Esquerra des de dins mateix de l'independentisme. Esquerra va saber activar fa set anys el ressort adequat, forçant l'alternança democràtica a Catalunya amb un programa basat en la redacció d'un nou Estatut. Aquella decisió estratègica, no entesa per tothom, ha acabat provocant una sèrie de reaccions en cadena de gran calat polític.

El nou Estatut no era el que esperava la militància, i prova d’això és que la mateixa militància va forçar que Esquerra (ex-ERC) fes campanya per al NO a la ratificació de l’Estatut. Aquest ha esta un desl moments clau en l’enfrontament entre la militancia i la actual direcció d’Esquerra (ex-ERC).

El nou Estatut era, com vam dir en el seu moment, la prova del cotó de l'Espanya plural i del projecte autonomista-federalista. Com era d'esperar, la prova del cotó ha acabat donant negatiu, primer amb la retallada de l'Estatut al Congrés i en el pacte Mas-Zapatero, i després amb la sentència del Tribunal Constitucional. L'autonomisme (i no cal dir el federalisme) han entrat en crisi, i la perspectiva independentista s'obre pas. La sentència del TC, doncs, tanca el cicle polític iniciat amb l’Acord del Tinell.

No serà mes aviat que l’increment del sobiranisme al carrer a obligat a la direcció d’Esquerra (ex-ERC) a canviar precipitadament d’estratègia?

En el camí, hem cosit el PSC al país, arrossegant-lo a posicions que fa vuit anys eren impensables: l'Estatut del 30 de setembre, la Llei d'Educació, la Llei d'Acollida, la Llei de Consultes, la Llei del Cinema, la Llei de Vegueries, etc, i hem provocat un corriment de les posicions nacionals de CiU, amb l'assumpció del dret a decidir com a eix polític.

El corriment de les posicions nacionals de CiU és mes aviat fruit del fracàs Estatutari. A Mas, igual que J. Puigcercòs, ha hagut d’actualitzar la seva estratègia. No oblidem que l’Estatut aprovat en referendum havia estat finalment pactat entre A. Mas i J. Zapatero, a esquenes de la resta de forces catalanes (PSC inclòs). La bufetada a la cara d’en Mas, per part del TC, ha estat impressionant.

Avui, set anys després de la irrupció d'Esquerra com a força de Govern (amb només el 14% dels vots, cal recordar-ho), el catalanisme és més ampli, més transversal, i el debat sobre la Independència és sobre la taula. Segur que no ho hem fet tot nosaltres sols, però crec que seria molt injust pretendre que la principal força independentista no hi té res a veure, i més després d'haver assolit una victòria estratègica tan clara.

La gestió d’Esquerra (ex-ERC) al Govern ha estat globalment bona. El que ho discuteixi, o be no està ben informat o te interessos obscurs. Però no és això el que la militància esperava del segon tripartit.

Els intel•lectuals orgànics de CiU que sentenciaven que l'eix nacional seria substituït pel social, veuen com la política catalana ha pres un caire més nacional que mai.

Malgrat Esquerra (ex-ERC) que ha impedit per dues vegades la possibilitat de debatre el sobiranisme al Parlament.

[...]

Esquerra ha tingut el monopoli de la representació electoral i parlamentària de l'independentisme els darrers vint anys. Però a mesura que l'independentisme ha anat creixent i s'ha fet transversal, hi ha hagut més i més ciutadans partidaris de la Independència que no s'han sentit representats per l'ideari i per l'acció política del nostre partit, tant per diferències ideològiques com estratègiques.

Aquesta insinuació de que la disidència interna a fet una deriva ideològica és una falacia. La principal responsabilitat de la desfeta a Esquerra (ex-ERC) es de Carod i Puigcercòs, per no haver resolt les seves disputes personas. El problema no ha estat tant ideològic com de manca de lideratge. És el partit el que s’ha allunyat de una bona part de la militància.

Esquerra és un partit republicà i d'esquerres, i tenim un model territorial i de desenvolupament sostenible per al nostre país. Hem construït un discurs allunyat de l'essencialisme nacionalista i amb una aposta gradualista i multipartidista per assolir la independència, i hem posat en pràctica una estratègia determinada de pactes de Govern que no ha agradat a tothom.

Quins han estat els motius dels pactes que representen el tripartit?. Joan tens mala memòria. Les raons fonamentals per pactar amb el PSC van ser:

-Evitar el frontisme, que a Euskadi va facilitat a la dreta arribar al poder.

-Portar socialistes cap a posicions més nacionalistes.

-Demostrar que esquerra (ex-ERC) podia ser un partit de govern.

En el primer punt, alguna cosa s’ha aconseguit, però en el segón s’ha fracassat estrepitossament. A fet més el TC per acostar els socialistes a la autodeterminació que Esquerra (ex-ERC). Respecte al tercer punt, el desgavell intern no ha deixat veure les tasques de govern.

Però és que no preteníem agradar tothom: mai no hem pretès ser la casa comuna de tots els independentistes de totes les ideologies. Sempre hem dit que nosaltres treballàvem per estendre l'independentisme en l'espai sociopolític que va del centre cap a l'esquerra. I sempre hem dit que seria molt bo per al país que sorgís una o més forces polítiques que treballessin per estendre l'independentisme en l'espai sociopolític que va del centre cap a la dreta.

Aquest punts estratègics jo no els coneixia. Aqui Puigcercòs improvisa jocs malabars dialèctics per a poder superar l’etern dilema d’Esquerra Republicana de Catalunya: que és abans, la forma de l’estat o la manera de governar?.

Puigcercòs cau en el mateix error d’aquells a qui critica separant els sobiranistes en esquerres i dretes, enlloc de reforçar allò que ens uneix en un objectiu comú.

I de l’”esquerrenor” de les dites esquerres hi hauria molt a parlar, però ho deixo per un altre escrit.

Catalunya estarà preparada per a la Independència quan el primer partit de l'esquerra i el primer partit de la dreta siguin independentistes i sumin una majoria social i política molt àmplia. I per arribar a aquest escenari encara hem de picar molta pedra, tots plegats.

Catalunya estarà preparada per a la independència quan hi hagi una majoria social que ho reclami. La dinàmica de dretes i d’esquerres ha de ser abandonada per quan tinguem un país normal. Només falta que en Puigcercòs digui que no proclamaria la independència ni que Esquerra (ex-ERC) fos majoria absoluta, si no hi ha una dreta independentista. Aquest argument no te cap sentit.

Aquestes darreres setmanes han sorgit veus a favor d'una candidatura única de l'independentisme. Crec que amb els paràgrafs anteriors ja ha quedat clara quina és la posició estratègica del nostre partit respecte als Fronts Patriòtics.

No és l’opinió del partit, és l’opinió d’uns dirigents escollits fa anys, en un Congrès que es va tancar en fals.

En qualsevol cas, però, voldria afegir que en algunes d'aquestes crides hi he trobat a faltar el més elemental respecte a Esquerra i al que representa. Esquerra té 80 anys de continuïtat històrica, és el partit de Macià i Companys, té més de 450 seccions locals organitzades arreu dels Països Catalans, té 21 diputats al Parlament de Catalunya, una diputada al Parlament de les Illes Balears, té tres diputats i quatre senadors a Madrid, un eurodiputat a Brussel•les, més de 1.600 alcaldes i regidors en pobles i ciutats, governa en coalició al Principat, presideix el Parlament de Catalunya i dues Diputacions, manté relacions internacionals estables, i ha aguantat en solitari la presència institucional de l'independentisme durant els darrers vint anys.

Esquerra no és l’antiga Esquerra Republicana de Catalunya a la que jo em vaig afiliar fa quinze anys. Ho plasmo en aquest escrit amb l’expressió “Esquerra (ex-ERC)”. En Puigcercòs sembla voler atribuir-se mèrits aliens i pretendre que no hi ha solució de continuïtat entre Macia i ell mateix, quan en 80 anys ERC ha passat per etapes molt diverses (la foscor de l’exili, els pactes amb Convergència, etc.). Els partits, de forma natural, evolucionen. Per això Esquerra no és ara ERC.

I malgrat això, a Esquerra se li han fet crides a "sumar-se" a una coalició amb entitats i partits que no han passat mai per les urnes, que no se sap quina representativitat real tenen, que no són capaços de posar-se d'acord entre ells i que no sabem si d'aquí a uns mesos continuaran existint. Em fa l'efecte que la militància i l'electorat d'Esquerra es mereix més respecte i consideració per part dels autors d'aquestes crides.

Com a militant d’ERC he estat signant d’una d’aquestes crides i si això a posat a Puigcercòs en un encreuament molest és el seu problema, perquè pel que a mi fa, les crides a la unitat han estat fetes sempre des del respecte més profund per als companys d’Esquerra, amb qui m’uneixen relacions no ja de companyonia si no també d’amistat.

Estic completament d'acord amb els independentistes que pensen que en aquest moment històric cal arriscar i fer un pas endavant. Però no hem de confondre un pas endavant amb una fugida endavant. I en aquest punt vull ser molt clar: crear l'expectativa d'una imminent proclamació de la Independència des del Parlament és, en el millor dels casos, confondre desig i realitat; i en el pitjor, és jugar frívolament amb les il•lusions de la gent. Per desgràcia, l'endemà de les pròximes eleccions no hi haurà 68 diputats independentistes, i jo personalment no penso ser còmplice de cap operació basada en premisses falses, per molt benintencionades que siguin.

Quines son les premisses falses?. Tothom sap que si no hi ha majoria parlamentaria suficient no és possible proclamar la independencia des del Parlament. Per altra banda, tothom sap també que la via Ibarretxe és una via morta perquè va en contra de la legalitat. Només cal una instrucció de l’Audiéncia Nacional perquè els mateixos Mossos impedeixin el referendum. No calen carros de combat ni la Brunete. Quí juga, doncs amb la il·lussio de la gent?.

Per altra banda, sembla contradictori que esquerra (ex-ERC) hagui vetat l’entrada al Parlament de ILP per fer un referendum, adduint motius jurídics, i que ara estigui d’acord amb allò que les ILP plantejaven, tenint en compte que la màxima aspiració de les ILP era porta el debat identitari al Parlament. Molts podem ser ingenus però, si us plau, que no ens prenguin per babaus.

Ens calen propostes polítiques lligades a la realitat. De la mateixa manera que fa set anys vam saber fer un moviment tàctic (alternança democràtica i nou Estatut) que ha canviat radicalment la política catalana i ha acostat l'independentisme a la centralitat, ara cal fer una nova estrebada capaç de generar contradiccions i conseqüències concretes en el conjunt del sistema polític, evitant la temptació del testimonialisme.

Em permeto ser un xic cínic: de generar contradiccions en Puigcercòs en sap molt. Està lligat a la realitat la convocatòria d’un referèndum en aquesta legislatura?

La nostra aposta per al pròxim cicle polític és coneguda: portar el debat al terreny de la radicalitat democràtica, un terreny que incomodi les forces de l'autonomisme i les obligui a moure's en la direcció correcta. Entenem que la proposta de posar en pràctica el dret a decidir a través d'un Referèndum democràtic sobre la Independència té recorregut polític, perquè no és una proposta només per als independentistes, sinó que és una proposta adreçada a tots els demòcrates, una proposta d'ampli espectre, que és coherent amb el procés de consultes per la Independència que hem viscut el darrer any, que sabem que genera contradiccions en les cúpules dels altres partits, que és molt majoritàriament compartida per les seves bases electorals i que connecta amb la centralitat democràtica del país.

Dret a decidir? Decidir el què? Que volem concert econòmic? Que tenim el dret de decidir allò que voguem decidir? Quantes preguntes, faran falta per arribar a la pregunta fonamental, per tal de no molestar massa els de Madrid?. Sincerament, i sense ànim d’ofendre, aquest discurs es massa semblant al d’en Mas.

Personalment m'he compromès a condicionar qualsevol acord postelectoral a la convocatòria d'aquest Referèndum, i aprofito aquesta carta per reiterar aquest compromís.

Si es considera frívol que es pretengui assolir una majoria parlamentaria independentista, com s’ha de qualificar la pretensió d’aconseguir un SÍ en una consulta sobre la independència?. Si en quatre anys de legislatura es pot aconseguir una majoria social suficient, a la propera, al 2015, ja podríem obtenir una majoria parlamentaria no ja absoluta si no qualificada per a fer el canvi de marc legal.

Si Esquerra és decisiva i posem aquest tema sobre la taula, serà molt difícil dir-nos que no, ja sigui immediatament després de les eleccions o ja sigui durant la legislatura (cal recordar que probablement abans de dos anys tornarem a tenir el PP al govern espanyol i això pot desfermar noves agressions i provocar necessitat de respostes polítiques des de Catalunya). És una aposta arriscada però estic fermament convençut que ens en podem sortir. De la mateixa manera que fa set anys, perquè érem decisius, vam arrossegar CiU i PSC a fer un nou Estatut que cap dels dos no desitjava, aquest cop, si la gent ens dóna la força que necessitem, arrossegarem els autonomistes cap al dret a decidir i obrirem un nou cicle històric.

Ara mateix no se si “dret a decidir” és un eufemisme dirigit als lectors de CiU. Perquè tanta por a dir-ho pel seu nom: dret a esdevenir Estat.

És per això que en la campanya electoral que ara s'acosta demanaré, inequívocament des de l'esquerra, el vot útil de tots els independentistes: perquè Esquerra no és cap aventura personal i improvisada a corre-cuita, perquè Esquerra ja ha demostrat que és una palanca potentíssima de canvi, i perquè, humilment, em sento madur per rebre i gestionar amb responsabilitat la vostra confiança.

Esquerra (ex-ERC) ara mateix te una estratègia improvisada a corre cuita e inequívocament personal. La dissidència ha estat absorbida o ha marxat.

Potser, seria preferible que en Joan Puigcercòs no llances tants missatges subliminars a en Carretero o Laporta i tractés d’il·lusionar a les bases d’Esquerra amb un missatge coherent, integrador i entenedor. Son les base, les Seccions Locals les que han portat el sobiranisme al carrer i a la normalitat, i no em cansaré mai de repetir-ho. Son aquestes mateixes bases les que, d’una manera o altre, demanen a la direcció d’Esquerra un exercici d’humilitat i patriotisme.

Em sembla tràgic i miop el menyspreu per a les formacions sobiranistes emergents, entre d’altres coses perquè es nodreixen en bona part de ex-militants d’Esquerra (no de ERC). Malgrat tot, encara que una Gran Coalició Independentista no sigui possible, tard o d’hora haurem de confluir. Per això, jo estic segur que el patriotisme de Puigcercòs, Laporta i Carretero podran més que les seves diferencies estratègiques i personals, i finalment coincidiran en liderar el nostre viatge col·lectiu cap a un Estat propi.