SOBIRANISTES POLÍTICAMENT ORFES

Candidatures d’Unitat Polular, Plataforma el Dret de Decidir, Reagrupament.cat, Sobirania i Justicia, Sobirania i progrés, Suma Independència, per ordre alfabètic perquè ningú s’ofengui, son organitzacions que defensen una Catalunya amb estat propi. Segur que me’n deixo unes quantes més perquè darrerament, els neguits independentistes son tant extensos i tan a flor de pell que un fot una puntada de peu i sorgeixen de terra quatre grups sobiranistes, com si fossin bolets. Es que som ximples o qué?.

Els de Rcat volen ser transversals i aproven un estatuts que blinden la integritat del partit (o associació, o el que sigui...) envers possibles pactes que puguin qüestionar les llistes de candidats, ja d’entrada qüestionades per a ells mateixos.

Els de Suma Independencia, carregats de molt bona voluntat sorgeixen per aglutinar sobiranistes incòmodes amb l’ex-Esquerra Carretero, però no se sap ben bé per a fer què. El seu lider no vol ser lider, i l’associació no te intenció d’esdevenir partit. Que voleu fer desprès del maig a Ginebra?. Un juny a Perpinyà?

SiJ, SiP i PDD intenten reunir petites entitats i/o persones a títol individual per promoure el sobiranisme, però les seves aportacions no traspassen la frontera de l’academicisme i semblen passar-se la vida entre filosofades que no es concreten en projectes de païs i actes simbòlics que darrerament només atrauen els de sempre, es a dir, el que subscriu mateix i quatre més.

I què dir de les CUP. Amb un plantejament anti-sistema, proper al trostkisme descafeinat dels anys 70-80, si més no son prou coherents per a limitar el seu camp polític a l’àmbit municipal. Però la cosa falla quan promouen consultes sobre un aspecte, el sobiranisme, que només pot assolir-se en democràcia per intermediació del Parlament. Nois: si voleu una Catalunya “lliure i socialista” heu de fer el salt a la política nacional, sinó tot es queda en foc d’encenalls.

D’acord que l’anàlisi es simplista. D’acord que traspua una certa mala llet. Però al cap i a la fi és el que pensem una gran quantitat de sobiranistes políticament orfes. Som molts els que esperem una opció política (digueu-l’hi candidatura, digueu-l’hi coalició) que tingui senzillament l’objectiu de portar Catalunya a la independència. I ja està. No cal un gran programa. Amb un DIN-A4 en hi hauria prou. Només uns senzills principis i uns quants procediments que fossin acceptables per a tothom. Amb un lider carismàtic consensuat, amb la única condició indispensable de ser bon comunicador. La resta de la llista electoral és fàcil de fer si es parteix de la humilitat individual i del patriotisme. Dretes o esquerres ara no interessen, perquè no és a les dretes o a les esquerres a qui volem votar.

No hem de caure en els cants de sirena dels que diuen que ara hem de sortir de la crisi i que per això s’ha d’ajornar l’anomenada “questio identitaria”. No depèn de nosaltres sortir de la crisi si estem sotmesos al sistema financer espanyol. El ciutadà corrent no ha provocat la crisi i, per molt que ens diguin, no serà el ciutadà corrent el que, ell solet, s’en surti. Deixar la responsabilitat de solucionar la crisi financera al ciutadà corrent en tant que votant de partits sucursalistes o en tant que consumidor es el gran engany en que no podem caure. Sense expoli espanyol i, perque no dir-ho, sense entitats financeres catalanes depenents de Madrid, la economia catalana estaria lligada a França o Alemanya. Estaria lligada a Europa. Ens en sortiriem com ells.

Què fa falta perquè Sumas, Reagrupaments, Sobinanismes i Plataformes varies s’uneixin amb l’objectiu comú d’aconseguir un estat propi?. Qui pot tenir l’autoritat moral per fer asseure d’una vegada i per totes, en una sola taula, als que diuen representar l’esperit del sobiranisme, per tal de demostrar fins a quin punt estimen el país?. Ens cal un daltabaix d’escala planetària per fer sorgir un Companys o un Macia?.

És ara o mai. O a les properes eleccions tenim alguna cosa coherent en que dipositar el nostre vot i la nostra confiança o el somni català s’en va en orris per a molts anys.

Canela, Carretero, Espot, Lopez Tena (per dir quatre noms, també en ordre alfabètic) no ens podeu decebre. Si ara no us enteneu, morireu políticament abans de nèixer.