Si la resposta és SI, quina és la pregunta?

Ara el que importa no és la resposta, es la pregunta. Hi ha veritats tan obvies que fan inutil qualsevol pregunta sobre elles. Per exemple, el cel és blau?, dos més dos fan quatre?, Leo Messi és el millor futbolista del mon?, els catalans som espanyols?. Torno a repetir la darrera: els catalans som espanyols?. I ara una meta-pregunta: si la afirmació “els catalans som espanyols” és una veritat tan obvia, cal plantejar la pregunta?.

Durant 40 anys d’obscurantisme franquista i ben bé uns trenta de democràcia, la pregunta no era plantejable, no ja per la immensa majoria dels espanyols sinó també per una bona part dels catalans. Però d’un temps ençà la cosa a canviat. Molts catalans ja es fan la pregunta i també una bona part dels espanyols. Així doncs, la pertinença de Catalunya a Espanya ja no sembla una veritat absoluta. Ja no val el “SI” com a resposta única i absoluta. Catalunya, per a molts, ja no és Espanya “perqué sí”. Per a molts calen raons, arguments, per respondre.

Per això les consultes sobiranistes tenen una importància cabdal per a Catalunya, i per això fan tanta por als espanyols reaccionaris (tant de dretes com d’esquerres). Perquè quan la gent es planteja preguntes, te la mala costum de posar-se a pensar en les respostes. I quan la gent és posa a pensar, el poder es posa a tremolar.

Crec, amb tota sinceritat, que si ara mateix es fes un referèndum d’autodeterminació a Catalunya, el resultat seria per majoria el de mantenir-se a l’estat espanyol, malgrat el creixement constant de l’independentisme. I això ho saben perfectament els unionistes d’aquí i d’allà. Però el sol fet de plantejar la pregunta provoca precisament el que no volen els espanyolistes, i és que la gent reflexioni sobre la resposta. Aquest és el gran mèrit de les Consultes Populars que s’han fet i es faran arreu del nostre país. No haig de restar importància als milers de ciutadans que han votat SI a la independència, però el més importants és que tots ells, sense cap excepció, han anat a votar perquè han meditat la resposta. I també han meditat la resposta els pocs ciutadans que han votat NO.

Els que han votat SI han analitzat la situació del nostre poble i han arribat a la conclusió de que Espanya i Catalunya han de divorciar-se. Les raons poden ser financeres, de sentiment nacional o, si m’apureu, com a manifestació de rebuig als greuges que contínuament patim els catalans. Sigui com sigui, votant SI projecten en el futur una possibilitat fins fa pocs anys només imaginable per a un nombre reduït (i clandestí) de compatriotes.

Els pocs que han votat NO també tenen les seves raons, però, al marge d’elles, ara poden dir amb un cert orgull que ells no son espanyols per definició o per imposició sinó per convenciment. Els sobiranistes podem debatre moltes coses amb els del NO, però el que no els hi podem negar és el seu esperit veritablement demòcrata. Una Catalunya sobirana estaria amb pau amb ciutadans unionistes d’aquest tipus.

Per tot això dic que, ara com ara, el que importa no és la resposta. El que importa és que pugui fer la pregunta.