Rèplica a Xavier Vendrell (part 3)

4. El somni català

4.1. El concepte: Un país valent i emprenedor

L’esquerra independentista té un projecte per a la totalitat de la nació catalana, tant territorialment, com culturalment, com socialment parlant; que és un projecte que neix del cor i creix amb el cap; que parteix de la voluntat subjectiva, de la il·lusió de mantenir viva una identitat nacional que no pretén ser millor que cap altra, com a aportació a un món divers, a un mosaic de cultures que fan més ric el nostre planeta; i que es va construint i busca suports des d’una anàlisi objectiva de la realitat, d’una anàlisi fins i tot científica, amb dades que demostren que la independència és un element clau per construir una societat millor.

Les dones i els homes que, des de l’esquerra independentista, volem un Estat per a la nació catalana, la reclamem des de la més absoluta i sincera convicció que no hi ha altra manera de donar, als Països Catalans, a la seva gent, la qualitat de vida que mereixen, d’acord amb el seu esforç, la seva creativitat, la seva il·lusió i la seva empenta individual i col·lectiva. No entenem una altra manera de ser d’esquerres al nostre país. No som capaços de desvincular la justícia social de la llibertat nacional. Perquè aquesta justícia social s’assoleix amb una bona formació per als nostres infants i joves, amb un bon sistema de salut pública a l’abast de tothom, amb una xarxa social capaç d’atendre tothom qui ho necessiti. I tot això requereix empreses fortes, innovadores, creatives i internacionalitzades. I que al nostre país hi hagi empreses potents passa perquè tinguem infraestructures viàries modernes, ports i aeroports dinàmics i ben connectats, i un sistema financer sòlid i amb liquiditat. Finalment, perquè tot això sigui possible, és necessari que pugem reinvertir els recursos fiscals que genera en crear més riquesa. I ningú ens convencerà que hi ha millor manera de fer-ho que no sigui assolint un Estat propi en el si de la Unió Europea.

L’objectiu es clar i jo en coincideixo, llàstima que el camí d’en Vendrell és ple de contradiccions.

Així ho entén cada cop més gent, com s’ha posat de manifest amb les recents consultes per la independència celebrades el passat 13 de setembre a Arenys de Munt i el 12 i 13 de desembre a 167 altres municipis del Principat. Les consultes han marcat un punt d’inflexió en la llarga marxa de l’esquerra independentista. Han estat un exercici impecable de maduresa democràtica, de voluntat d’integració amb la participació de les persones immigrades i sobretot de desacomplexament i definitiva normalització de la independència com a objectiu polític del nostre país. Aquest creiem i volem que sigui el nostre horitzó més immediat, en la propera legislatura: la celebració d’una consulta sobre el futur de Catalunya. Però una consulta organitzada ja no pas des de la societat civil sinó des de les nostres institucions, amb totes les de la llei.

En Vendrell va tenir la valentia de rebre la comissió de la ILP per la consulta per l’autodeterminació (cosa que l’honora), però la ILP va ser rebutjada a tràmit amb els vots d’ERC. Dit això, l’esment a les consultes populars em sembla un exercici de hipocresia.

El món coneix de Catalunya Antoni Gaudí, Salvador Dalí, el FC Barcelona... I n’estem orgullosos. Però creiem que les actuals generacions hem de ser capaces de crear quelcom que ens posicioni en el món per mèrits propis. De la mateixa manera que el món coneix Finlàndia per Nokia o Suècia per Ikea. I creiem que això és possible si superem les barreres mentals de l’immobilisme. Si deixem emergir la capacitat emprenedora del nostre país amb tot el seu talent. Si desfermem la capacitat i la imaginació al costat de la puntualitat, el rigor, la bona organització i la feina ben feta.

On son els diners?. Acesa, les autopistes per quines paguem (i pagarem ) peatje, son parcialment de la Caixa. El gran capital catalá no paga impostos a Catalunya. En el paràgraf anterior s’identifica sobretot a classe mitjana que, com sempre, a de tirar del carro. L’augment de la productivitat en general es una assignatura pendent però mal negoci si augmentem la productivitat perquè s’incrementin els beneficis de la gran banca.

Des dels nostres valors morals; la solidaritat, el respecte per la diversitat, la llibertat de pensament i l’honestedat. I avui cal fer incís en l’honestedat, perquè és un valor que ha quedat qüestionat pels casos de corrupció, però al que no podem renunciar-hi, perquè unes quantes pomes podrides no poden malmetre'n el cistell sencer.

I posar en càrrecs directius de l’administració a persones manifestament incompetents? Com s’anomena a això?.

Catalunya té prou actius per construir una nació modèlica tan socialment com econòmicament. I històricament ho hem demostrat. Vam ser dels primers països d’Europa a fer la revolució industrial. I ho vam ser sense carbó, ni ferro ni cotó. Hem estat capaços d’anar incorporant, onada rere onada, milers de persones arribades d’arreu del món des de temps immemorials, enriquint-nos amb les seves aportacions, no pas rebutjant-les.

Ara toca incorporar la gent de la darrera onada. Un milió i mig de persones arribades en poc més de deu anys. I al mateix temps toca posicionar les nostres empreses enmig d’una crisi i en un món globalitzat. I ho farem, aquesta segona revolució industrial la farem sense gas, urani ni petroli. Reconvertirem les nostres empreses, però hem de ser capaços de fer les reformes estructurals necessàries i fer via sense el llast que representa Espanya, amb un model econòmic contraposat al dels Països Catalans.

Però per a fer això, el nostre país ha de ser valent i decidit. No pot dubtar, ha de prendre un rumb i seguir-lo fins al final. I el país només agafarà un rumb clar si té un lideratge clar.

4.2. El nou lideratge: Joan Puigcercós

Avui, una bona part de la societat catalana se sent desorientada, desil·lusionada i, finalment, decapitada. Sense un cap clar, sense direcció.

La majoria de dones i homes del nostre país anirien a dormir més tranquils si tinguessin la sensació que hi ha algú que dirigeix i sap on va. Si tinguessin un referent clar, que sap on vol anar, i que tindrà la valentia d’anar-hi. Catalunya necessita un lideratge honest i auster, valent i emprenedor. Un líder que estimi la seva gent,

treballador i preparat.

Un líderatge honest i auster

En política és molt difícil ser honest si no ets auster. Malgrat el què algunes persones

puguin pensar, la política és una feina molt mal pagada. Qualsevol dirigent que en

l’empresa privada gestiona un pressupost del tamany del d’un departament del Govern,

guanya deu vegades més que el màxim responsable d’aquell departament. Per la qual

cosa molta gent tendeix a pensar que la persona que pren aquesta responsabilitat per

aquest sou o bé és un inepte (que a l’empresa privada ningú el voldria), o és poc

honest (i confia a compensar els ingressos a cop de comissió). Ni una cosa ni l’altra, la

immensa majoria és gent capaç i honesta.

Valorat en hores de treball, la feina de molts politics (no tots) està insuficientment remunerada. Però tornem a un problema ja esmentat. Fer moltes hores no és fer feina. Quantes hores es perden en reunions inutils?. Perque no és remunra en funció de la eficàcia de la gestió? Perquè els polítics, com jo mateix, no cobren per objectius?.

La capacitat només és pot valorar en funció dels resultats obtinguts per unitat de temps, però no sembla que cap polític estigui disposat a sotmetre la seva feina a valoracions d’aquest tipus, per tant això de la “capacitat” diríem que “se li suposa”.

Pel que fa a la honestedat, dir en primer lloc que el “crim perfecte no existeix, per definició”, perquè només son condemnats els criminals que han estat declarats culpables, i de vegades ni així. No obstant, penso que la majoria dels polítics, amb independència de la seva adscripció, ho son per vocació i, per tant, son honestos.

En aquest darrer cas prefereixo tenir la garantia que la persona en qüestió és d’una austeritat infinita. Em costa creure que algú que té la necessitat vital de gaudir i lluir la riquesa, serà capaç de no fer servir els ressorts del poder per al lucre personal. Deixeu-me doncs, en aquest terreny, i ara que és un tema d’actualitat, ser exigent: vull un dirigent honest i com a garantia, a més, auster.

Un líder que estimi la gent

Vint-i-cinc anys d’implicació en la política m’ha permès conèixer, dins i fora del meu partit, polítics de tota mena. Com en tots els àmbits de la vida, hi ha de tot i força. Si algú em demanés com ha de ser un conseller li plantejaria una sèrie de característiques; si em preguntessin per un líder de partit li’n proposaria unes altres. Per ser president d’un país crec que és imprescindible estimar la gent. T’han de preocupar els problemes de la teva gent, no n’hi ha prou de fer-ho veure. T’han d’interessar de debò. I això no es pren ni es dóna. Es té o no es té. No pot ser que t’avorreixi una reunió amb botiguers que t’expliquen els seus problemes; no et pot fer mandra anar a la universitat per escoltar quins són els maldecaps dels estudiants o dels seus professors. No t’ha de fer por d’anar a una assemblea de pagesos o de treballadors d’una fàbrica per compartir les seves preocupacions.

Un polític de professió te la obligació de escoltar a gent, que per això cobra. Si a mi em fa mandra fer algun treball, primer l’empresa em sanciona i desprès em m’acomiada. Sr. Vendrell: o fem una conferencia o fem un spot publicitari.

I Catalunya necessita un líder així, que parli amb la seva gent, que se’ls escolti, que es faci seus els problemes de la ciutadania i que indiqui al seu equip quines gestions ha de fer per a solucionar-les.

Un líder treballador i preparat

El president no pot ser un expert en tots els àmbits. Fins i tot pot no ser un expert en cap àmbit. En tot cas ha de tenir un equip amb gent experta en cada àmbit. El que sí que és condició necessària per ser un bon dirigent d’un país és tenir criteri en tots els àmbits. I això vol dir tenir una gran capacitat per copsar conceptes i retenir-los. Vol dir estar disposat a dedicar moltes hores a documentar-te sobre cada gran tema que afecti la quotidianitat de la teva gent. Vol dir, en definitiva, estar disposat a renunciar a moltes coses que t’agraden i a moltes hores amb la gent que més t’estimes, per dedicar-les al país.

Es veritat que el mèrit principal d’un lider és envoltar-se de gent capacitada. Si Puigcercòs s’envolta de persones com Vendrell potser no és tant bon lider i, conseqüentment, tampoc es ell mateix és tan capacitat.

Per altra banda (i em refereixo a tots els politics en general) el famòs “Principi de Peter” que diu que “Tothom puja en la seva escala jeràrquica fins que arriba al seu nivell de incompetència”, també és aplicable als càrrecs públics. Persones que en una local o una comarcal fan una feina molt encomiable i ben feta poden trobar el seu nivell de incompetència quan accedeixen a l’escala nacional. I, que fa una persona quan arriba al seu nivell de incompetència? Doncs normalment intentar dissimular la seva ineficàcia i desviar la seva motivació inicial per la feina cap a un dels motivadors més universals: els diners. I si fora del càrrec públic no hi ha sortides professionals ja tenim el típic apoltronat quina única aspiració és intentar aguantar una legislatura de quatre anys, emprant el darrer any en assegurar-se la propera legislatura. Això finalment ens porta a polítiques de plans quatrienals que no serien imaginables en cap empresa normal.

Un líderatge valent i emprenedor

Finalment, per treure aquest país de l’atzucac on es troba, cal que qui el dirigeixi no tingui por de perdre. No pot ser un inconscient capaç de llençar el país per camins que el puguin dur al desastre. Però no li ha de fer por la derrota personal. Cal algú disposat a arriscar-se. Cal algú que no prengui les decisions en funció del què li diuen les enquestes sobre la seva popularitat. Cal un dirigent que no li tremolin les cames per un titular d’un diari en contra seva o per un comentari de qualsevol indocumentat en una tertúlia radiofònica matinal.

La nació catalana requereix reformes estructurals urgents: en els sistemes de producció; en els usos energètics i en la pròpia generació de l’energia; en les relacions laborals entre treballadors i empresaris; en l’estructura de la funció pública; en el sistema bancari, en l’educatiu o en el sanitari. Cal posar damunt la taula un seguit de qüestions que de ben segur aixecaran butllofes. Especialment entre els immobilistes, que en són molts. Però qui vulgui tirar endavant haurà de ser capaç d’ignorar alguns sindicalistes immobilistes que es neguen a fer una transformació a fons per por a què es qüestioni el seu paper i haurà d’aliar-se amb els sindicalistes emprenedors conscients que cal fer canvis a fons en les empreses i ells hi tenen un paper clau. Qui vulgui liderar el ressorgiment de Catalunya s’haurà d’enfrontar amb els empresaris que han preferit pagar comissions a polítics corruptes, enlloc d’innovar i demostrar que són els millors com han fet d’altres empresaris valents i emprenedors.

El somni és possible

Catalunya ha de reaccionar i també ha de ser ambiciosa. No pot conformar-se amb més del mateix, perquè continuar com fins ara, en fase letàrgica, només porta a la submissió nacional i al trencament social.

Esquerra ha estat capaç de trobar a cada moment històric, el lideratge adequat: Macià, Companys, Irla, Tarradellas, Barrera, Colom, Carod… I ara també ho hem sabut fer.

Afirmació incorrecta: ERC (quina mania en dir-ne Esquerra!) no sempre ha tingut liders adequats. Exalçaments patriòtics apart, Companys es va trobar amb una situació critica que no va poder o no va voler gestionar i Tarradellas i Barrera no pot dir-se que fossin tampoc molt exitosos en els seus respectius càrrecs.

Joan Puigcercós és avui la síntesi dels tres pilars de l’esquerra independentista. S’ha forjat i ha participat en la construcció de cadascun d’aquests tres pilars. Des de la seva jove militància a Independentistes dels Països Catalans i la Crida, passant pel lideratge de les JERC, fins a esdevenir el màxim dirigent de l’independentisme català.

Veure comentari més amunt sobre el “Principi de Peter”.

En Joan surt a l’arena en un moment que ell sap que no és fàcil ni per al país, ni tampoc per al nostre partit. Inicia aquesta etapa disposat a continuar escoltant i parlant amb milers de persones amb les quals està elaborant el full de ruta del què volem que sigui la nova Catalunya. I ho fem des de la decisió de voler estar al capdavant del nostre país si podem condicionar-ne l’agenda, perquè pensem que és el millor pel país. Però amb la mateixa convicció si no s’accepta aquest full de ruta, Esquerra, amb el seu lideratge, restarà a l’oposició durant la propera legislatura.

Però estem convençuts que continuarem movent el país cap endavant i arrossegarem CiU i PSC al dret a decidir.

Catalunya només serà lliure el dia que ho vulguin, també, la majoria de les dones i els homes que, tot i viure al nostre país, avui encara mantenen lligams sentimentals amb d’altres nacions. Esquerra ha fet una proposta, lenta però segura i, fins ara, no n’hem sentit cap altra. Esquerra té una persona capacitada per liderar-la i disposada a fer-ho.

Animo tothom a afegir-s’hi, perquè no tinc cap dubte que guanyarem.

I si més no, haver fet junts aquest viatge haurà valgut la pena.

Doncs no Sr. Vendrell, un viatge a cap lloc no val mai la pena!

Xavier Vendrell

Director de campanya d'Esquerra

Conclussió final:

Com arenga d’inici de campanya no està malament. El problema sorgeix quan s’intenta fer passar la publicitat pura i dura per discurs polític. En qualsevol cas, la part discursiva em sembla pobra i mancada de coherència.

El Sr. Vendrell hauria de saber a hores d’ara que el vot independentista no ho és per eliminació si no per convenciment. I el seu discurs ja no convenç. Molts independentistes de cor no votaran Esquerra (potser votarien ERC...). Votaran altres opcions independentistes o, el que és molt pitjor, es quedaran casa.

Mai és tard per rectificar. 2010 ens portarà motius suficients per reconduir l’independentisme cap a una opció de consens on tothom hagi de fer renuncies però tothom i tingui cabuda.

No podem permetre’ns el luxe d’autoclassificar-nos en botiflers, xenòfobs o trostkistes quan tots, d’una manera o una altre, amb un tempo o un altre, lluitem per les nostres llibertats nacionals. No sols ens cal un Pacte d’Estat per sortit de la crisi. També ens cal un Pacte d’Estat per a sortir d’Espanya.