Rèplica a Xavier Vendrell (part 1)

Aquesta anotació, i les que venen desprès, constitueixen una lectura crítica de la conferencia que Xavier Vendrell, com Director de Campanya d’Esquerra, va fer el 28 de gener de 2010. L’objectiu d’aquests comentaris és doble. Per un cantó, m’agradaria que els dirigents de l’ara anomenada Esquerra reflexionessin sobre el moment històric actual, sense discursos endogàmics i amb vocació de consens. Per un altre, perquè no dir-ho, em serveix per plantejar de forma respectuosa els meus propis arguments.

La conferencia és integra (o així ho crec) i, per tant, el document és molt llarg. Per això el conjunt de comentaris han hagut se subdividir-se.

Aquesta primera part conté pocs comentaris perquè no hi ha massa a dir sobre les referències històriques que ens presenta X. Vendrell, no obstant, no la puc obviar si volem entendre la resta del document.

Barcelona, 28 de gener de 2010

L’esquerra independentista: de l’extraparlamentarisme a l’hegemonia Introducció

El 1980, ara fa trenta anys, tenien lloc les primeres eleccions al Parlament de Catalunya, de la democràcia recuperada després del franquisme.

L’esquerra independentista hi arribà fragmentada —com de costum— en dues petites candidatures: Nacionalistes d’Esquerra, encapçalats per Jordi Carbonell (44.798 vots, 1,66%) i el Bloc d’Esquerra d’Alliberament Nacional, liderat per Lluís Maria Xirinacs (14.077 vots, 0,52%), que la deixaren d’on no havia sortit mai: l’extraparlamentarisme.

Trenta anys després, l’esquerra independentista no només és una força parlamentària i de govern, sinó que és la força central de la política catalana, en el sentit que condiciona permanentment el debat públic a casa nostra introduint constantment nous temes a l’agenda política del país.

Qui sinó ha posat damunt la taula el dret a decidir, el concert econòmic, les balances fiscals, el dèficit d’infraestructures... És Esquerra qui ha portat Catalunya on és. La tensió democràtica amb l’Estat creada arrel del debat estatutari condicionat pel primer Govern d’esquerres ha mogut milers de persones a organitzar més d’un centenar de consultes independentistes. El fet que l’independentisme hagi fet una persona nascuda a Espanya, president de Catalunya, ha permès que aquestes se celebressin en un clima d’absoluta pau social i política.

Amb els dos paràgrafs anteriors Vendrell introdueix molt hàbilment la identificació de l’esquerra independentista amb l’actual Esquerra (ex-Esquerra Republicana de Catalunya). Aquesta falsa identificació queda consumada en la següent frase.

L’exitosa estratègia de l’esquerra independentista —del nostre partit: Esquerra— ha tingut en aquests darrers trenta anys tres destacadíssims noms propis —Àngel Colom, Josep Huguet i Josep-Lluís Carod-Rovira. Ells han estat els pares dels tres pilars del nostre discurs. Tres pilars que, junts, donen l’única resposta viable a l’actitud dels diferents governs espanyols, que sempre han intentat sotmetre el nostre país: la construcció d’un Estat propi per a la nació catalana en el si de la Unió Europea.

Ara li correspon a l’actual president d’Esquerra, Joan Puigcercós, la responsabilitat de construir, damunt d’aquests tres pilars discursius —identitat, economia i integració—, el somni català. Una nació emprenedora i creativa, disposada a anar tan lluny com vulgui i com sigui capaç, sense que ningú més, que no siguin les dones i els homes que en formen part, pugui posar-hi límits.

1. Primer pilar: l’independentisme identitari

1.1. El concepte: en defensa de la llengua, la cultura i la nació catalanes

L’independentisme fins el 1992 era d’arrel bàsicament identitària. Les persones que, al llarg de més d’un segle van incorporar-se a les diferents organitzacions independentistes, ho feien moguts per la voluntat de, tal com deia el propi nom de la Crida a la Solidaritat, defensar la llengua, la cultura i la nació catalanes.

En cent anys l’independentisme s’ha organitzat en multitud d’entitats, partits, plataformes: tots, des de la Federació Democràtica Nacionalista i Estat Català, de Francesc Macià, passant pel Front Nacional de Catalunya, el Partit Socialista d’Alliberament Nacional, Independentistes dels Països Catalans, Nacionalistes d’Esquerra, fins els milers de joves que ens incorporàvem als anys 80 al Moviment de Defensa de la Terra, la Crida, Catalunya Lliure o Esquerra, ho fèiem moguts per la convicció que, l’única manera de preservar la nostra identitat com a poble, era assolint el reconeixement de la condició d’Estat per a la nostra nació.

Tot aquest conjunt d’organitzacions estaven situades ideològicament a l’esquerra, abastant des de totes les variants possibles del marxisme fins a la socialdemocràcia. I, majoritàriament, tenien com un dels seus eixos discursius la defensa del territori i el patrimoni natural. Però el seu valor afegit enfront dotzenes d’altres opcions marxistes i socialdemòcrates era l’independentisme.

1.2. Uns fets (1975-1992) i un personatge (Àngel Colom)

Durant els anys 70 i 80 apareixen una munió d’organitzacions independentistes. No només polítiques i socials, també apareixien organitzacions juvenils com Maulets, sindicals com la Coordinadora Obrera Sindical, antirepresives com els Comitès de Solidaritat amb els Patriotes Catalans, i fins i tot organitzacions armades, com el Front d’Alliberament Català o Terra Lliure. Però malgrat el seu creixement i la proliferació d’organitzacions situades en aquest àmbit sociopolític, l’esquerra independentista continuava sent extraparlamentària.

L’espai sociopolític natural de l’esquerra independentista, l’esquerra nacional, tenia un referent electoral clar: Esquerra Republicana de Catalunya. Però l’Esquerra del moment, liderada per Heribert Barrera, no era un partit independentista. De fet, no ho havia estat mai des de la seva fundació.

Esquerra Republicana de Catalunya es creà el 1931 com a confluència i síntesi dels tres principals corrents de l’esquerra catalanista. L’independentisme, representat per Estat Català, de Francesc Macià, el republicanisme federal, representat pel Partit Republicà Català, de Lluís Companys, i la socialdemocràcia representada per la gent de L’Opinió —subtitulat Setmanari Socialista—, de Joan Lluhí.

Malgrat el lideratge carismàtic d’un independentista com Francesc Macià, quan es funda Esquerra no és doctrinalment una força independentista. Tot i així, protagonitza els únics dos actes de sobirania del nostre país des de 1714: la proclamació de la República Catalana, el 14 d’abril de 1931, per part de Francesc Macià; i la proclamació de l’Estat Català, el 6 d’octubre de 1934, per part de Lluís Companys.

Vegem: Vendrell ens esta dient que ERC no era independentista malgrat un dels seus presidents va proclamar la República Catalana i l’altre l’Estat Català. Si Macià i Companys aixequessin el cap! . El perquè d’això ho entenem si seguim llegint.

Esquerra serà la força hegemònica de la Catalunya republicana i conservarà aquesta posició a l’exili, però a l’interior, després d’haver patit amb la màxima duresa la repressió franquista, va perdent força en les noves generacions més atretes pel marxisme i per l’independentisme.

A principis dels anys 80 Esquerra no passava pels seus millors moments. Després d’un bon resultat assolint 14 diputats a les eleccions al Parlament de Catalunya de 1980, el suport al govern Pujol durant aquella primera legislatura la portaren a una situació marginal, aconseguint només 5 escons el 1984. Dos anys després, el 1986, perdia la representació a les Corts Espanyoles i Barrera renunciava a continuar liderant el partit.

El 1987, però, es produeix un fenomen que gira el rumb de l’esquerra independentista. El febrer d’aquell any, personatges que fins aquells moments eren desconeguts pel gran públic, però que ja eren referents per la militància independentista, promouen l’anomenada “Crida Nacional a Esquerra Republicana de Catalunya”, un manifest que vol adaptar Esquerra als nous temps i convertir-la en el referent de les noves generacions independentistes.

Àngel Colom i Josep-Lluís Carod-Rovira lideraven aquella Crida Nacional que va comportar la incorporació de milers d’independentistes a Esquerra per tal de rellançar la històrica formació en un “aggiornamento” del seu discurs. Al partit de Macià i Companys s’hi incorporava la jove militància independentista sorgida del desencís de la Transició.

El desembre de 1987 Joan Puigcercós ja era secretari general de les Joventuts d’Esquerra Republicana de Catalunya. I el 1989 Àngel Colom guanyava el 16è Congrés Nacional d’Esquerra, celebrat a la ciutat de Lleida.

Sota el lideratge d’Àngel Colom l’esquerra independentista viu un procés històric de digestió de la lluita armada i d’incorporació dels seus actius en la lluita pacífica i democràtica per construir una nació lliure i justa. 60 anys després de la seva fundació Esquerra aplegava al seu si la immensa majoria de dones i homes d’esquerres disposats a treballar per aconseguir un estat propi per a la nostra nació, i s’implantava arreu dels Països Catalans. I el 15 de març de 1992, sota el lema “Cap a la independència”, Esquerra feia que un partit explícitament independentista tingués, per primera vegada, representació parlamentària, amb 11 diputats.

Aquest procés de transformació s’arrodoniria amb el 18è Congrés Nacional celebrat a Vic el 1992, que incorporava als Estatuts la definició d’Esquerra com a partit independentista i amb el 19è Congrés Nacional celebrat a Barcelona el 1993, que aprovava la vigent Declaració Ideològica que proclama: “l’obtenció de la independència de la Nació Catalana dins l’Europa Unida constitueix un objectiu irrenunciable.”

Ara ho comencem a entendre: Segons Vendrell ERC esdevé independentista una vegada Joan Puigcercòs (casualment) és secretari general de les JERC.

1.3. Els límits: Per guanyar una majoria social

Els que vam viure la nit electoral del 1992, vam tenir una sensació d’un gran triomf. I ho va ser. Però la victòria real era encara molt lluny. L’independentisme identitari, basat en la defensa de la llengua, la cultura i la nació, s’havia unit, consolidat, i tenia representació: existíem. Però amb 211.000 vots, ens quedava molt per a fer. Per què encara que fóssim capaços de convèncer totes aquelles persones que els preocupa la pervivència de la nostra identitat, restaríem molt lluny d’assolir una majoria social.

Si bé havíem viscut una fita històrica en aconseguir que l’esquerra independentista fos parlamentària, ben aviat ens vam adonar que amb un discurs fonamentat únicament en la reivindicació identitària no assoliríem mai una majoria social. Calia cercar nous elements per atraure nous sectors, ja que la independència d’una nació, podem comprovar-ho fent un repàs històric, només s’aconsegueix amb les armes o amb les urnes. I el nostre país ha pres l’opció pacífica i democràtica, la de les urnes. Per tant calia trobar una fórmula que arrossegués una majoria social. I algú va semblar trobar-la ben aviat.

2. Segon pilar: l’independentisme socioeconòmic

2.1. El concepte: La independència per viure millor

Ho sabíem. Però no formava part del nostre discurs quotidià. Potser en algun moment algú utilitzava aquest recurs, però fins el 1992 el discurs era molt més simple. Volíem la independència per preservar la nostra identitat, i era viscut com un enfrontament amb una altra identitat, l’espanyola. No com una lluita contra l’Estat o el govern espanyols, només. Ens sentíem agredits per allò forani, perquè formava part d’un conjunt d’imposicions. I volíem tenir un Estat perquè sí, perquè hi teníem dret. Però vèiem impotents com la majoria de la societat era impermeable a aquell discurs.

Algú, però, feia temps que hi donava voltes, i ja en el vídeo de campanya de les eleccions del 1992 començava a traspuar una nova idea. Aquell vídeo recreava una futura Catalunya independent. En aquella nova Catalunya s’hi reflectien elements de reforç de la nostra identitat, però també s’hi podia intuir una millora de la qualitat de vida. Poc a poc, com el most que ens dona el millor vi, s’anava macerant el que acabaria esdevenint un altre dels pilars fonamentals dels discurs independentista: amb la independència es viuria millor.

Si els Països Catalans tinguessin capacitat per a legislar, recaptar i decidir a què destinem la totalitat dels nostres recursos, viuríem millor. Si tinguéssim els controls dels fluxos migratoris i la capacitat de gestionar i autoritzar els permisos de residència i la nacionalització de la ciutadania catalana, fins i tot els nous vinguts viurien millor. Si des d’aquí poguéssim prendre les principals decisions estratègiques, a Catalunya s’hi viuria millor.