Argumentari sobre la darrera Proposta de Finançament

(En negre, argumentari d'Esquerra, rebut el 13 de juliol de 2009. Comentaris de Ricard M en vermell)

1. Reducció 1/3 del dèficit fiscal

Les balances fiscals publicades fa un any donaven a Catalunya un dèficit fiscal de 15.400 M€ de mitjana. 

Mitjana de què? De les estimacions dels governs d’Espanya i de Catalunya? Si son mitjana dels darrers anys, de quins anys i en base a quin càlcul?

El dèficit anual del 2007 (veure referència més abaix) és
    -Segons el govern espanyol: 13.800 milions.
    -Segons el govern de la Generalitat: 16.735 milions.
    -Segons la Fundació Josep Irla (que equival a dir segons Esquerra): 18.600 milions.

Perquè no es prenen com referència els 18.600 de la Fundació Irla? És que els 18.600 calculats per la pròpia Esquerra no son fiables?. 

Els 3.855 M€ que obtindrem el quart any més els 1.200 M€ de la Disposició Addicional 3a suposa una reducció de 1/3 del dèficit fiscal del Principat (5.100M€) 

Els 5.100 milions suposen una reducció del dèficit fiscal d’enguany (o pitjor encara del 2007, no estic segur). No del de 2012, que només la Divina Providència sap quin serà.

que equival a la força que Esquerra té ara al Parlament de Catalunya (21 diputats sobre 68).

La reducció del dèficit fiscal ha d’estar en funció de la quota electoral d’Esquerra?. Què te a veure una cosa amb l’altre.? Aquest argument és, directament, una ximpleria.

2. Esquerra planta cara a Espanya
En el tram final de la negociació ens hem quedat sols. ICV s’ha descartat de la negociació un cop més en els moments decisius; CiU ha tornat a demostrar estar més preocupada per tornar al govern que pel país, i enlloc de pressionar al PSOE i a Madrid ha atiat tota la seva força contra Esquerra;

També es pot dir que els d’Esquerra estan més interessats en conservar la cadira que en trencar el govern i anar a unes eleccions anticipades que els agafen amb el peu canviat. Que els de CiU siguin uns vividors no exculpa als polítics d’Esquerra, que teòricament havien de marcar una bona diferencia.

 finalment el PSC ha quedat a un costat i Zapatero, De la Vega i Salgado han negociat directament amb Esquerra. 

El pacte final bilateral PSOE-Esquerra fa molta olor a escenificació d’una comèdia amb l’únic objectiu de donar arguments a Esquerra per mantenir el tripatit, intentant salvar la cara dels seus dirigents enfront els sectors crítics.

Quan el PP activi tot el seu arsenal mediàtic

L’arsenal mediàtic del PP fa anys que està activat. La única resposta, abans, ara i sempre, és una aposta unitària i creïble per la sobirania plena.

Esquerra serà el blanc de totes les crítiques per haver apujat el llistó fins als nivells actuals.

No sobrevalorem Esquerra. El blanc de totes les crítiques espanyolistes som tots el catalans. No és Esquerra la “insolidaria”; n’és Catalunya. En qualsevol cas, posats a ser el blanc de totes les critiques, és podia haver pressionat una mica més, mirant pel país i no pel manteniment d’un tripartit que va a la deriva.

3. Millor acord possible amb EAC pactat en Mas i Zapatero
Aquest acord és molt menys del que es podria haver obtingut si l’Estatut del 30 de setembre de 2005 no hagués estat retallat per Artur Mas el 21 de gener de 2006.

El govern d’Espanya pot incomplir aquest Estatut, ja retallat, i qualsevol altre. Si l’Estatut d’ara és incomplert per Espanya per la mateixa proposta de finançament, qualsevol estatut es paper mullat. I si no, es suspèn l’autonomia i tan frescos!

4. Eleccions al 2010 amb unitat i coherència
Esquerra ha de fer front a les eleccions del proper any amb la màxima unitat possible 

Esquerra a de fer front a les properes eleccions exercint de partit independentista sense cap mena de recança o indefinició. Per a “peixalcovisme” ja tenim CiU, que fa molt be el seu paper de dreta catalana. O hi ha una regeneració en profunditat de la cúpula dirigent i un canvi de rumb estratègic o ho tenim molt magre.

i havent assolit el compromís de reduir 1/3 el dèficit fiscal que el president del partit, Joan Puigcercós, va fer públic dilluns 6 de juliol. 

El finançament pactat no reduirà ni de bon tros un terç del dèficit, entre d’altres coses perquè estem parlant de 3.855 milions de 2012, no de 2009 ni de 2007 (com ja s’ha dit abans). No podem enganyar a la gent amb aquestes coses. Veure
http://www.vilaweb.cat/www/noticia?p_idcmp=3608654

Cal que Esquerra demostri la seva utilitat, aquí i a Madrid.

Esquerra ha demostrat la seva utilitat a Madrid fent que Salgado afegís 2.000 milions als 9.000 de Solbes perquè li surtin el números. D’aquí al 2012 poden passar moltes coses i no ve de mil milions. Com si son deu mil. En cap cas hi ha cap garantia de que ens arribin.

5. Bon acord per la majoria del nostre electorat. 
La majoria del electors d’Esquerra s’informen a través d’uns mitjans que explicaran que aquest és un bon acord, com ja va passar amb l’EAC. No podem tornar a cometre l’error de deixar aquestes persones sense el seu referent polític.

No s’entén l’argument. Esquerra va votar NO a l’Estatut, per impuls de les bases i en contra del criteri de molts dels seus dirigents. Com pot ser un bon acord per Esquerra si aquest mateix partit va cridar a votar NO per insuficient?. Una cosa és l’acatament de la legalitat vigent (cosa, no obstant, discutible) i un altre acceptar com a mínims per negociar uns criteris manifestament contraris als principis estratègics del partit.

No podem dir als nostres electors que es tracta d’un bon acord. Com a molt podem dir que Esquerra ha fet el que ha pogut (sigui això el que sigui...).

6. CiU ja tenia decidit el NO
Tothom ha vist que CiU ja tenia decidit el NO abans de conèixer l’acord i ha quedat en fora de joc a Madrid però també en evidència davant de molt bona part del seu electorat que no entén que ara rebutgin aquest acord quan ells van defensar l’acord de 251 M€ després del pacte amb el PP. 

Es veritat que CiU hauria pactat un finançament molt inferior, però CiU mai ha defensat el concert econòmic. Els seus votants no poden sentir-se enganyats perquè CiU no hagi complert amb compromisos inexistents. En canvi Esquerra si ha decebut les expectatives de molts votants i, encara més, de molt militants. 

Si el tram final de negociació hagués estat en mans de Duran i Mas enlloc de Puigcercós i Ridao, el resultat hauria estat molt inferior.

Quina base hi ha per a fer aquesta afirmació? Es com si jo ara dic que si jo mateix ho hagués negociat hauríem arribat als 5.000 milions.

-----------------------------

Si aquests son els arguments per defensar el finançament, més val dir que s'ha fet el que s'ha pogut, sense més explicacions...

Ecologia vs. ecologisme

En una recent entrevista, publicada al SingularDigital, en Lluis Cardona, professor d’ecologia, ha posat de manifest de manera molt clara però mesurada les diferencies entre ecologia i ecologisme. En paraules seves “ecologia és una ciència que vol comprendre el món mentre que l’ecologisme és una ideologia política que busca aconseguir el poder”. Malgrat que l’arrel és la mateixa en les dues paraules, els objectius son ben diferents i això porta a que molts dits ecologistes fonamentin la seva ideologia en una falsa concepció de l’ecologia. Queden molt lluny els temps en que organitzacions ecologistes eren plenes d’ecòlegs que, com a mínim, avien llegit el magnífic clàssic “Ecologia” de Ramón Margalef. Ara el que impera es el nymby (not in my back yard) i la defensa de interessos minoritaris, sota la bandera del respecte al medi ambient.

No vull repetir el que ja ha dit el professor Cardona en la entrevista, però si m’agradaria donar breument la meva opinió sobre alguns cavalls de batalla dels que jo anomeno pseudo-ecologistes (i que alguns menys generosos han batejat com ecopijos).

Quart cinturò i tunel de Bracons: Exemples de com la nul•la visió de futur dels successius governs de CiU ens a portat a fer aquestes importants infrastructures tard i malament. El desenvolupament de les comarques gironines i la vialitat d’una Àrea Metropolitana en estat de colapse no els importa gaire als que és mouen per Barcelona amb bicicleta. Es el típic exemple de nymby.

Nuclears, no gràcies: Jo mateix vaig utilitzar aquest eslògan. Fa trenta anys. Trenta anys son molt de temps. En trenta anys hem passat de no tenir problemes amb els carburants derivats del petroli, a veure com cada vegada son més necessaris i més cars. Hem passat d’unes centrals nuclears tacades pels accidents de Harrisburg i Txernòbil, a unes instal•lacions on aquesta mena d’accidents (la fusió del nucli) son pràcticament impossibles. Hem passat de tenir una contaminació atmosfèrica preocupant però assolible, a un canvi climàtic irreversible. Ara com ara les energies renovables son marginals i ho seran per molt de temps. També ens queden molts anys abans no dominem la energia de fusió. Per tant, o tornem a Atapuerca o aprenem a conviure amb les nuclears.

Transgènics: En aquest bloc hi ha un extens article sobre els transgènics. Només dir que cada cop està més clar que l’enduriment de la croada contra els transgènics coincideix amb la davallada de vendes dels anomenats productes ecològics, degut al seu elevat preu. És ben clara la competència que els cultius transgènics fa als cultius “ecològics” i, per tant, els suposats perjudicis dels OGM son l’excusa perfecte per al seu descrèdit.

Si realment volen defensar l’ecologisme, recomano als ecologistes que estudiïn ecologia. Poden començar per la Wikipèdia i continuar per el llibre d’en Lluis Cardona Ecologia i ecologisme a Catalunya.

(foto: SingularDigital, 9 juliol 2009)

Sobirania vs. Independència

Segons el diccionari del IEC:

Sobirania: Qualitat del poder polític d’un estat o d’un organisme que no és sotmès a cap altre poder.

Independència: Situació d’una col·lectivitat, d’un poble, d’un país, etc., no sotmesos a l’autoritat d’altres.

Si ens atenem a les definicions anteriors podem comprovar que la principal diferencia entre sobirania i independència és que la primera és una qualitat, mentre la segona és tracta d’una situació. La diferencia pot semblar subtil però te un rerafons interessant. Una qualitat és una propietat inherent al objecte, però una situació defineix la posició de l’objecte respecte a un context. Pel que fa a Catalunya jo m’estimo més que la meva pàtria adquireixi d’una vegada la qualitat d’un estat sobirà, sense considerar la posició de la resta d’estats. Pensar en la independència com anar contra España per tal de trencar els lligams amb l’estat colonitzador és tenir una visió tacticiste, basada en la identitat nacional per exclusió del que no som. La Sobirania Nacional no implica la independència total de qualsevol altre autoritat. Un estat sobirá por ser, i ha de ser, subordinat voluntàriament a organismes supranacionals com la Unió Europea o la ONU. Un estat sobirà, per tant, mai por ser del tot independent.

I si entenem “independencia” amb el sentit més ampli de “no dependre”, el mot és encara menys apropiat perquè a l’aldea global totes les col·lectivitats som, en alguna mesura, interdepenents.

Dissortadament, el terme de sobirania ha estat desacreditat per la pràctica política de partits que entenen que la sobirania te graus. Que ara podem ser més sobirans que ahir i menys sobirans que demà. Però això és fals perquè la sobirania és una qualitat, en termes absoluts: Un estat sobirà és el que no és sotmès a cap altre poder. Cap altre poder. O s’és sobirà o s’hi és. Per sota de la sobirania només hi ha diversos graus de dependència. Així, “Aconseguir quotes més elevades de sobirania” es un oximoron. Aquesta desvirtuació del sobiranisme a portat a utilitzar el mot de “independència” quan en realitat ens volem referim a Sobirania Nacional.

Reivindiquem, per tant la, Sobirania Nacional de Catalunya.

SOPAR AMB EN CARRETERO

Dijous 25 de juny, vaig tenir l’ocasió d’assistir al sopar que uns companys van organitzar amb en Joan Carretero. En primer lloc va ser satisfactori posar-hi “cares” a molts dels noms que surten al BGS, i aprofito per agrair a Dessmond, Elies i altres la tasca d’organització (impecable).
Des de la perspectiva del que ja n’està cansat de meetings on va un candidat a vendre la seva moto (fa molt de temps que no vaig a meetings de cap mena) l’experiència va ser profitosa. La personalitat d’en Carretero no va desdir les meves informacions prèvies. Va explicar de manera transparent el que representa i el que no representa Reagrupament.Cat. Fent honor a allò que tantes vegades a dit, no va demostrar cap to messiànic i ens va parlar amb honestedat (o si no, és un gran actor que hauria de ser candidat a l’Oscar…).
Com el discurs de RCat és prou conegut, no hi entraré en detalls. Ara bé, discurs i líder si avenen. Malgrat les critiques d’un dels presents respecte a que la imatge no “ven” de cara a una campanya, jo crec exactament el contrari. Trobar un líder que no utilitza tècniques de telepredicador en les seves exposicions es un alè d’aire fresc, dins d’un mon on sembla que els polítics et prenguin per idiotes. Carretero “ven” i “vendrà” perquè crec que exemplifica a la perfecció l’esperit de regeneració política que defensa.
En el seu dia, (http://conrenfeyahabriallegado.blogspot.com/2008/04/quo-vadiserc.html) vaig defensar que Carretero havia de arribar acords amb Carod , Puigcercòs i Bertran perquè si el Congrès d’Esquerra no es tancava amb una candidatura unitària estaríem abocats a una escissió. Les nostres prediccions no sols s’han complert si no que han estat amplament superades, i a pitjor. Entenc que els únics responsables d’això son els “calabresos” i que proposar a Carretero de estar a l’Executiva era pura aparença (per dir-ho suaument).
Tal com van les coses, Esquerra morirà, perquè el mal es molt important i l’hemorràgia no s’atura, però subsistirà Esquerra Republicana de Catalunya, perquè el partit d’en Macià va mes enllà que els seus dirigents.
Reagrupament.Cat s’està perfilant com una alternativa cada vegada més potent per als qui ja estem cansats de tant “peix al cova” o tanta “pluja fina”. Per dir-ho ras i curt. molts patriotes estem farts d’eufemismes, de covardies i de botiflers.
Els que pensin que RCat és la versió 2.0 del PI van greument errats. Si en dos mesos Rcat omple pavellons, sense pràcticament fer-ne publicitat, per a les properes eleccions pot configurar-se com el veritable partit independentista que reculli el llast ideològic que Carod-Puigcercòs han anat perden en el segon tripartit.

L’abstenció: Clam per a un canvi polític profund

Els resultats de les eleccions europees es poden trobar arreu i, per tant, no els detallem. L’única xifra que realment ens mereix una especial rellevància es l’abstenció a Catalunya, que es situa en el 62.5% de l’electorat. Cadascú interpreta a la seva manera l’abstenció elevada. En Montilla, insultant la nostra intel·ligència, va arribar a dir respecte de les darreres autonómiques que la gent no anava a votar perquè ja estava contenta amb el que hi havia. La nostra interpretació de l’abstenció en les europees és que la gent no va a votar perquè n’està farta d’enganys. Amb una campanya plena de mentides i manipulacions, allunyada de la realitat del ciutadà i estèticament deplorable, el que fa una persona medianament assenyada es quedar-se a casa. L’abstenció d’aquestes eleccions no és una expressió de “tantsemoenfotisme”, és el reflex d’un sistema obsolet en el que el ciutadà ha deixat de creure.

En el marc polític català, tots els partits, sense excepció, han fet les seves lectures interessades dels resultats i, com sempre, tots estan molt satisfets. Però, siguin quin siguin el resultats, només reflecteixen l’opinió de poc més d’un terç de l’electorat. Així, els del PSC que estan tant exaltats potser desconeixen que els seus 702.000 vots corresponen a només un 13.4% de la població amb dret a vot. També Esquerra faria be en considerar que una personalitat mediàtica de la talla d’Oriol Jonqueres ha afegit només 11.215 vots als resultats de 2004. Aquesta quantitat és, percentualment, molt inferior a l’increment de la població amb dret a vot des de 2004. Per tant Esquerra, lluny de recuperar-se, encara està perdent més quota electoral.

Mentrestant, en Carod-Rovira demostra ser aliè a la realitat del seu partit i del país quan manifesta que “una part de l'electorat d'esquerres està desmobilitzat”. Ignora (o ho fa veure) que una part important dels votants d’Esquerra ara senzillament s’han quedat a casa, a l’espera que es formalitzi una candidatura unitària veritablement sobiranista de cara a les eleccions autonòmiques. Diuen que Puigcercòs/Ridao prepararan per abans de l’estiu una estratègia per, segons ells, “marcar perfil”. Els que van votar Esquerra en les darreres eleccions catalanes tenen dret a demanar que els expliquin que s’hi està fent al Govern per haver, ara i no abans, de “marcar perfil”.

Creiem que l’única manera en que Esquerra pot recuperar la credibilitat perduda és reconèixer que, des de l’assumpte de Perpinya, tota l’acció política dels càrrecs electes d’Esquerra ha estat llastrada per l’enfrontament personal no dissimulat entre Carod i Puigcercòs, pel fracàs del model dretes/esquerres i per la complicitat amb un PSC venut als interessos d’Espanya. Què els manca a Carod/Puigcercòs per adonar-se que la dinàmica de govern del tripartit a estat bombardejada pel propi President Montilla?, capaç de proposar pactes al PP per tal d’”euskaditzar” la política catalana.

Al marge de les crisis internes motivades per personalismes exagerats, la estratègia d’ERC des de la mort del dictador s’ha caracteritzat per l’alternança entre el models binomics espanyolisme/independència i dreta/esquerra, reflex de l’etern debat sobre què ha de ser primer, si la forma de l’estat o la gestió de govern. El tàndem Barrera-Hortalà va intentar avançar en l’autogovern donant suport a CDC des d’una òptica socialdemòcrata bastant difusa. Però va fracassar quan un ampli sector d’ERC (encapçalat aleshores per Carod-Rovira i Colom) es va avorrir del “peix al cove” d’en Jordi Pujol i va imposar una línia més netament d’esquerres amb la pretensió d’esgarrapar electorat federalista del PSC. Aquesta altra posició del pèndul tampoc a funcionat per la senzilla raó de que el PSOE-PSC, a qui Esquerra volia mossegar, ha fagocitat els càrrecs d’Esquerra per a la seva causa espanyolista.

L’únic camí que te Esquerra per conservar la poca credibilitat que li queda és aprofitar l’impuls de la societat civil catalana i tornar als orígens d’un independentisme sense complexos i netament d’esquerres. No és tornar a l’altra banda del pèndul: és corregir una errada defugint de clientelismes. L’únic camí es tornar a ser Esquerra Republicana de Catalunya i agafar un tren que està a punt de passar de llarg. Però per això, caldria una regeneració interna completa en la direcció del partit (com ja fa més d’un any que nos ens cansem de repetir). Estaran disposats a assumir aquesta catarsi tots els que son professionals de política?. Molt ens temem que no serà així, per tant el futur d’Esquerra el veiem amb un cert pessimisme.

Si Esquerra no efectua aquest relleu i rectifica radicalment la seva estratègia (i de pressa...), tots els que volem un estat propi haurem de convergir necessàriament en una plataforma sobiranista única que arreplegui a tots els patriotes, amb independència del seu carnet d’origen. Una plataforma amb un nucli central format per Reagrupament i Catalunya Acció podria ser un pal de paller vàlid per canalitzar el vot independentista.

Companys Carretero i Espot, poseu-vos d’una vegada a la feina, que es fa tard i vol ploure...

Visca la Terra!

Mori el mal Govern!

Col·lectiu 1 d'Abril pel Debat i la Autodeterminació

TV3: La seva

Noticia: “Les emissions de TV3 ha desaparegut de tots els televisors de les Illes, després de vint-i-tres anys. El senyal de la cadena, que ara ja no es veu, ha estat substituït pel de TVC Internacional, ara rebatejada TV3Cat.”  

No m’agrada debatre sobre la espinosa qüestió dels Països Catalans. Però haig de dir que quan fa uns quinze anys, en un dels primers webs d’ERC (el de Santa Perpètua de Mogoda) vaig posar una imatge del Principat per il•lustrar un comentari en anglès sobre la “Catalonia”, gent propera a l’actual direcció d’ERC me’l va fer substituir per un mapa dels Països Catalans. Jo sempre he pensat en els Països Catalans com el conjunt de territoris de parla catalana que, en conseqüència, compartim unes arrels culturals comunes. Anar més enllà d’això és una ingenuïtat, o caure en un pancatalanisme ètica i políticament molt discutible. Ara sembla que, des del govern, els dirigents d’Esquerra em “donen la raó” i els està be trencar lligams televisius amb les nostres països germans. Suposo que el proper pas serà restringir la informació meteorològica de TV3 a l’àmbit del Principat i considerar el País Valencià, les Balears i la Catalunya Nord com “la resta d’Europa”. Ja tornem a anar d’un extrem a l’altre. El que el concepte de Països Catalans com una unitat política sigui molt discutible no treu la existència d’una llengua i cultura comunes i, per suposat, sempre persisteix el dret de qualsevol ciutadà a l’accés a un canal de televisió donat. S’addueix que els drets del material extern comprat per TV3 no inclouen la seva emissió fora dels límits del Principat però això és una qüestió merament tècnica i financera que cal acordar entre les diferents comunitats, en el marc d’uns principis de reciprocitat. Al País Valencià d’en Paco Camps qualsevol acord en matèria de cultura catalana és molt difícil, però esdevé impossible si ni tan sols s’intenta. La situació a les Illes i fins i tot a la Catalunya Nord és més favorable pel que fa al diàleg i, per tant, no entenc un acord que retalla d’entrada l’accés a continguts de TV3, sense més.

Però la part més trista de tot plegat és el paper d’estaquirot que fa Esquerra, que no ha impedit el tall del senyal de TV3 a les Balears. Esquerra ignora la seva pròpia idea de Països Catalans (que jo, com he dit abans, no comparteixo) no per que ara defensi uns determinats límits territorials, sinó per pur seguidisme de la política del PSOE a Catalunya pel que fa a la divisió del catalanisme (Pla E actualitzat?). Primer va ser desprendre la crosta nacionalista de la CCRTV (cosa especialment aconseguida a Catalunya Radio, i així els va...) i ara es limita dràsticament l’audiència de TV3, posant els mallorquins al mateix pla de pertinença a una cultura comú que els albanesos (per posar un exemple). 

Sento posar novament el dit a l’ull d’Esquerra. El PSOE fa a Catalunya el que li manen des de Madrid, i ho fan molt be, tot s’ha de dir. Tothom ho sap i per tant més que criticar-los el que cal fer es directament combatre’ls. Molts esperàvem que amb Esquerra al Govern, el PSC donés un gir catalanista i ha estat a l’inrevés: Esquerra està donant un gir espanyoliste. El PSC ha sobrepassat un altre “línia vermella” i tots muts i a la gàbia.

PS. Avui, 5 de juny, el Tribunal Superior de Justicia d’Euskadi a suspès cautelarment l’euskera com a llengua vehicular a les escoles basques. Els nus espanyolista va apretant...

Montilla fa el salt a Carod

Carod no es un traidor, es va equivocar. I no va ser l’únic, no anem a posar-hi a damunt totes les culpes!. Jo també vaig creure honestament que calia evitar el binomi nacionalisme-espanyolisme que s’havia instaurat en el País Vasc al 50% (aprox.). Vàrem pensar que calia desplaçar el poder establert per CiU e iniciar una altre dinàmica pactant amb els socialistes que tenen el govern a Madrid. Vàrem pensar que calia jugar a les dretes i a les esquerres, com fan els països normals, per evitar sotragades i tenir controlats radicalismes. Una dinàmica centrada en l’eix social més que en les reivindicacions directament sobiranistes, amb l’horitzó de guanyar una majoria progressista que anés assolint quotes d’autogovern cada cop més elevades. Això, a més, s’avenia amb les conviccions dels sectors més socialistes d’ERC, malgrat les discrepàncies dels sectors més republicans. Semblava una bona idea, tot i la baixada de pantalons que suposava repetir govern amb els que ens avien expulsat d’ell. Semblava una bona idea, però ens vàrem equivocar.
Desprès de conèixer la conxorxa Montilla-Rajoy per treure vots a CiU, ja no podem tenir la més mínima dubte de que pactar amb els socialistes catalans equival a pactar amb el PP més ranci. Montilla a trencat definitivament les regles del joc que justificaven el tripatit i ha deixat tant a ERC com a ICV sense cap argument polític per defensar la seva permanència al govern. Carod ja no pot dir que no ha format un govern per desprès trencar-l’ho, perquè no és ell qui trenca el govern, és el mateix President de la Generalitat el que el fa inviable amb aliances contra-natura. Quan més duri aquest govern més a prop estem del pacte “a la vasca” del PP-PSOE. I més a prop estem de la il•legalització de partits independentistes com la mateixa ERC.

Patriotes afanyem-nos, que és tard i vol ploure.

Foto: La Vanguardia