dimecres, 26 d’agost de 2015

27S: Una Nova Esperança

 

Fa molts mesos que no escric en aquest blog de comentaris generalment polítics. Em decideixo a fer-ho no tant perquè tingui coses originals a dir sinó més aviat per expressar el que sento en el moment que estem vivint.
En primer lloc, haig de dir que aquest blog va néixer amb la idea d’expressar la meva oposició, compartida per una bona part de la societat catalana, al  projecte de tren d’alta velocitat (i per això el seu nom). És curiós que una de les principals fonts de inspiració en aquesta tasca varen ser els informes i articles del que ara mateix és el cap de candidatura de Junts pel Sí a Tarragona: Germà Bel. Germà Bel sempre m’ha caigut molt bé. Partint de posicions federalistes, la seva capacitat d’anàlisi honest de la política el va portar fa uns anys a abandonar el PSC i ha adquirir el ple convenciment de que el poble català mai assolirà els seus anhels de llibertat en el sí de l’estat espanyol. Una evolució semblant ha experimentat Raul Romeva. El seu treball a Europa, amb estreta  col·laboració amb Ramón Tremosa i Oriol Junqueres, ha propiciat que visualitzés Catalunya com a un Estat dins d’una Europa sense fronteres i, simultàniament, ha arribat a la conclusió de que no existeix, per definició, justícia social dins d’Espanya. En Lluïs Llach no ha “caigut del cavall” de manera tan notòria, perquè els seu independentisme ve de molt lluny, però la seva decisió d’encapçalar la llista de Junts pel Sí a Girona ha estat una agradable sorpresa donat el seu no dissimulat tarannà anarquista.

Fixeu-vos que amb l’excepció del cap de llista de Lleida (Josep Maria Forné, democristià de llarga trajectòria en gestió d’afers socials) els caps de llista de les tres principals circumscripcions tenen dues característiques comunes: el seu perfil mediàtic i un determinat camí de reflexió personal. Aquesta reflexió personal és molt important, perquè identifica a persones de ment oberta que, partint d’una anàlisi crítica de la realitat, evolucionen i imaginen futurs possibles millors. Germà, Raul, Lluïs i també Josep Maria son els caps visibles, representatius, d’una proposta que vol trencar amb 300 anys de colonialisme que ens ofega econòmica i mentalment.

Hem sembla molt significativa, la convergència de interessos dels esmentats caps de llista, aliena a cap interès de partit. I també és molt positiu que els quatre caps de llista provinguin d’opcions polítiques ben dispars: Germà, socialista; Raül, esquerra radical; Lluís, anarquista; Josep Maria, democristià. Aquest pòquer d’asos representa molt ve la transversalitat de tota la candidatura.

Els que critiquen a Junts pel Sí per una suposada manca de propostes polítiques, queden en evidència al ser precisament Junts pel Sí la candidatura que ofereix una veritable, engrescadora i transversal proposta d’estat. Deixant la resta de programes com repeticións de missatges avorrits, propostes demagògiques o plantejaments ja superats (amb l’excepció de les CUP, que, de forma molt coherent, presenta candidatura separada, encara que amb les mateixes aspiracions sobiranistes).

A Catalunya, trencar amb la corrupció i afavorir les polítiques socials no passa per deixar el govern de Catalunya en mans ben intencionades però inexpertes. Passa per trencar amb l’estat corrupte i anticatalà en que estem, per la força, ficats. Tindrem una República Catalana exempta de corrupció política? Potser no, però com va dir un dia al Congreso un diputat del PNV referint-se a ETA: El corruptes catalans son uns fills de puta, però son els nostres fills de puta. La única manera d’acabar amb la corrupció es mitjançant un sistema judicial just, un sistema que ara mateix no podem trobar a Espanya. No ens enganyem, Rodrigo Rato o Jordi Pujol son uns “mindundis” comparats amb els propietaris d’algunes multinacionals o amb alguns “Grandes de España” que infrautilitzen latifundis i malmeten les subvencions que provenen dels nostres impostos. Em de fugir de tot això.

El títol del post (endevineu d’on l’he tret?) ho diu tot. No tirem per terra aquesta esperança. Junts pel Sí o CUP, tots sempre fidels a aquest Terra.

dissabte, 28 de setembre de 2013

D’acord, no estarem a la Unió Europea, i què?



Per començar, una qüestió previa: la Unió Europea és Europa? Doncs depèn. Si considerem la Unió Europea com un conjunt de països que pertanyen al continent europeu, doncs la resposta és sí. Però si considerem que al continent europeu hi ha països que no son de la UE, doncs la resposta és no. La pregunta, en realitat no està ben formulada. I això es així perquè tenim la tendència a associar la Unió Europea amb Europa, sense adonar-nos que son coses diferents.
Aixì doncs, que coi és Europa?.
La pertinença al continent europeu, que anomenem genèricament Europa, és una qüestió merament geogràfica. Com també és una qüestió geogràfica i totalment arbitraria la diferenciació entre Europa Occidental i Europa Oriental. Direm que Catalunya pertany a Europa Occidental, perquè sí.
 

Europa Occidenta (Font Kalipedia)

La estructuració de la Unió Europea en relació als països que componen el continent europeu no és tan senzilla d’explicar.
Dins d’Europa, a més de la UE, hi ha diferents organismes que agrupen estats (veure il·lustració adjunta, cedida per la Fundació Catalunya Estat). Per tant hi ha diferents maneres de pertànyer a Europa, des del punt de vist socioeconòmic.


Els països de la Unió Europea. (Font: Vikipedia)

La Unió Europea la formen els següents països: Alemania, Austria, Bèlgica, Bulgaria, Xipre, Dinamarca, Eslovàquia, Eslovènia, Espanya, Estònia, Finlàndia, França, Grècia, Hungría, Irlanda, Itàlia, Letònia, Lituània, Luxemburg, Malta, Països Baixos, Polònia, Portugal, Regne Unit, República Txeca, Rumanía i Suècia. Però a la dita Europa Occidental hi ha estats que no formen part de la Unió Europea (Noruega, Islandia, Suïssa i microestats). Mentre que els microestats, que no pertanyent a la Unió Europea, estan a la zona euro (Andorra, Mònaco, San Marino, El Vaticà). En aquests sentit cal remarcar que països de la potencia econòmica com el Regne Unit o Dinamarca, tot i formant part de la UE no estan ni tenen intenció d’estar a la zona euro.
Veiem doncs que focalitzar els riscos en el pla internacional de una Catalunya sobirana a la pertinença o no a la Unió Europea és una simplificació inadmissible i, per suposat, interessada.

  Les moltes maneres de ser europeu (Font: Vikipedia)

A més, hi ha tot un mon fora d’Europa. La organització econòmica mundial més poderosa és la OECD (Organització per a la Cooperació i el Desenvolupament Econòmic).
Molts països europeus pertanyen a la OCDE, essent o no part de la UE. Turquia, per exemple, és de la OECD però no forma part de la UE. A més, la OECD és molt anterior a la UE.

Països de la OECD. (Font: Wikipedia)

A nivell mundial, es molt important ressaltar que la evolució de la geopolítica i l’aparició de grans potencies econòmiques com la Índia, Rusia o la Xina poden alterar les aliances de les potencies occidentals. Poden emergir nous organismes internacionals que intentin restablir un equilibri en un poder econòmic que sembla inclinar-se cap a l’orient. En aquest context, potser Catalunya podria esdevenir un bon aliat econòmic per a la Xina, per exemple, per què no?.
Quan neix un nou estat és normal que el nou estat demani el seu ingrés en el organismes internacionals, perquè aquests organismes estan formats pels estats com a entitats jurídiques i no pels ciutadans. El que els catalans siguem europeus, com s’ha explicat més amunt, es un accident i només defineix la nostra situació geogràfica. Però perquè Catalunya sigui acceptada en un organisme internacional com a Estat son essencials dos requisits (obvis), per aquest ordre, esdevindré un Estat  i que aquest Estat sigui acceptat per els membres de l’organisme internacional. 
Perquè ens entenguem: un nou nat no ve amb el carnet del Barça sota el braç. Els seu pare o mare l’han de inscriure. Encara que tots dos ja hi siguin socis.
Si un estat català independent es considera exclòs per definició de la Unió Europea no per això deixarà de ser europeu, en el sentit de que les relacions comercials, culturals i socials amb la resta d’estats d’Europa (inclosa España) no quedaran anul·lades d’un dia per l’altre. La proclamació d’un Estat propi serà, això si, el tret de sortida per a demanar l’adscripció als organismes internacionals que considerem més importants per a la nostra pròpia pervivència como nació desenvolupada. La mateixa potencia econòmica d’ una Calalunya sobirana farà altament recomanable la seva admissió als clubs supranacionals on es troben els estats més desenvolupats.
Per altra banda, l’exposició anterior demostra que hi ha vida fora de la Unió Europea. Podria donar-se el cas que fóssim els mateixos catalans els que decidíssim que no ens convé pertànyer a la Unió Europea. Països com Noruega no son de la UE ni estan en la zona euro, i no sembla que els hi vagi malament. No pertànyer a la UE no te perquè ser cap tragèdia!
Tant si es pertany a la UE com si no, encunyar moneda pròpia, pot ser un inconvenient, però en cap cas serà un problema en un sistema econòmic en que la moneda corrent cada cop es menys present en la vida quotidiana. Tan se val tenir al banc euros, pessetes, o rals catalans. El que importa no és el nom de la moneda si no el seu valor en relació a altres monedes de referència. En les circumstàncies d’ara no estar a la zona euro pot tenir l’avantatge de poder devaluar la moneda per facilitar les exportacions i reactivar la economia. Per exemple, Txèquia, que encara te la corona, ha pogut devaluar la seva moneda i es troba en una situació econòmica millor que la seva veïna Eslovàquia, que està en la eurozona.
Fer de Catalunya una Noruega del Mediterrani no es en absolut descabellat. Altra cosa és que sigui fàcil, que no ho serà.
Dit tot això, a qui l’interessa aïllar econòmicament Catalunya? Als espanyols evidentment que no, de la mateixa manera que tampoc ens interessa a nosaltres “partir peres” del tot amb Espanya. Deixant de banda els excessos mediàtics deguts a la testosterona hispana, de quina sembla que van sobrats els nostres veïns, les relacions comercials entre Catalunya i España son a hores d’ara tan importants que a les dues parts els hi caldrà mantenir-les. Si Espanya pretén ofegar Catalunya, s’abocarà a la seva pròpia ruïna. I ells ho saben: per això els espanta la nostra independència.
Per això, es l’hora en que Espanya ha de treure pit. Ara l’argument de la por es centra en la suposada amenaça de deixar la UE. Aquesta és la estratègia més intel·ligent que a hores d’ara han emprat els espanyols, encapçalada pel ministre Margallo (que no és cap ximple encara de vegades ho sembli). És la més intel·ligent perquè explota l’europeísme tradicional dels catalans i, alhora, el desig que persisteix en el nostre subconscient col·lectiu de ser “tutelats” per un ens superior, per manca de confiança en nosaltres mateixos. Val a dir que el màxim exponent d’aquest complex  d’inferioritat el tenim a casa nostra exemplificat amb en Duran-Lleida.

Cal dir clar i fort que Catalunya no necessita cap mena de “germà gran”. Ni d’Europa ni d’Espanya. El nostre potencial com a país desenvolupat i la nostra voluntat de ser haurien d’estar per d’amunt d’amenaces que, al cap i a la fi, son foc d’encenalls. La nostre llibertat depèn només de nosaltres.

Sandra Camaca ens ho explica...





dimarts, 27 de novembre de 2012

25N, punt d'inflexió i de reflexió



Per primera vegada en la historia recent de Catalunya la gent s’ha pogut manifestar en unes eleccions, certament plebiscitàries, respecte a la permanència de Catalunya a Espanya. Aquesta és la meva valoració personal.
Tothom ha quedat sorprès per la imprevista davallada de CiU, que ha deixat la governabilitat del país en una difícil situació. La sorpresa ha vingut motivada realment perquè cap de les enquestes prèvies ha estat capaç de pronosticar la patacada d’en Mas.

Ningú a hores d’ara dubte que una bona part dels vots perduts es deu a que Artur Mas no sols ha fet bandera del dret a decidir sinó que de forma explícita a advocat pel sobiranisme, cosa que mai ningú de CiU havia fet amb tanta claredat fins ara. CiU a perdut votants per l’esquerra cap a ERC, votants que va guanyar quan el tripartit es va desmuntar, perquè molts independentistes convençuts no s’han acabat de creure aquesta conversió sobiranista, entre d’altres coses perquè es contradiu amb la permanència de Duran-Lleida, i companyia, en la federació. Però també a perdut votants per la dreta i cap al PP d’aquells que veien en Mas una aposta massa arriscada per als seus interessos. Tampoc s’ha de menystenir a l’antic votant de CiU, cremat per les retallades. 

Sincerament crec que la influència de la guerra bruta de l’estat espanyol només ha significat la pèrdua d’un o dos diputats, que pronosticaven les darreres enquestes respecte a les fetes abans del cas “Mundo”. Es veritat que molts han dit de tot sobre en Mas per la presumpte corrupció. Però també es veritat que els que s’han cregut les bajanades del “Mundo” (votants de PP, Cs i, parcialment, PSC) ja tenien el vot decidit molt abans d’esclatar tot el merder. Ho se de ben cert perquè jo he parlat amb gent sobre això. Per aquesta raó la influència de tot plegat sobre la constitució del Parlament estimo que ha estat mínima.

Però si ha estat sorprenent la davallada de CiU, no és menys sorprenent la manera en que el PSC ha aguantat el tipus, malgrat la pèrdua de diputats. Amb un PSC-PSOE en descomposició interna, sense haver fet primàries, amb un candidat penós i un programa electoral suposadament federalista que no se’l creuen ni ells, podria haver estat molt pitjor!. Que hagin tret 20 diputats marca per a mi el límit inferior de l’electorat socialista que vota per inèrcia al PSC. Que vota sense tenir en compte ni qui va a les llistes ni el programa que proposa. Ens pot semblar mentida que encara hi hagi gent amb tant poca capacitat d’anàlisi, però no oblidem que el nivell medi de cultura a Catalunya no és per tirar coets precisament.

L’augment d’ERC era previsible. Tant de bo no hagés estat gracies a ex-votants de CiU però, en qualsevol cas, aquí les enquestes no han errat. Junqueres ha portat aire nou al partit i això s’ha notat. Veurem que fa ara ERC amb el guant que li ha tirat CiU, de cara al proper Govern. 

Els d’ICV, desprès d’apuntar-se a la moda de l’ecologisme, semblen abraçar seriosament el dret a l’autodeterminació (que el PSUC ja defensava, però fa tants anys que semblava que ho havien oblidat). El dret a decidir ara els hi mola en quantitat i han guanyat vots. Que guai!

Del PP poc a dir. La Sanchez-Camacho ha jugat molt be el seu paper i ha guanyat menys diputats dels hauria desitjat, per obra i gracia de Cs (ja l’hi està be!). Els de Cs, malgrat donar-se-les de progres, han recollit el vot netament anticatalà, sense adjectius,  del cinturó industrial.

Les CUP han aprofitat el vot de la joventut indignada, habitualment abstencionista. Una molt bona cosa perquè així tenen veu i vot al Parlament. Han dit que no en deixaran passar ni una. A veure si és veritat...
SI ha quedat fora del Parlament. L’únic destacable és el mal perdre d’en Tena. Coneixent-lo no em sorprèn gens que li senti com una patada no poder estar en l’ull de l’huracà. Això si, les bases de SI no es mereixien aquest resultat. Jo he estat militant de SI i sé de primera mà que està ple de patriotes i de pencaires. En aquest punt els militants de SI farien be d’estendre una mà als de Reagrupament. I tots plegats a impulsar l’ANC com a valor segur (precisament perquè no s’ha presentat ni es presentarà a cap elecció).

Resumint, que ja sabem molt be com es distribueix la societat catalana pel que fa al sobiranisme, la qual cosa es per sí mateixa molt positiva. Sabem que els anticatalans ressentits i viscerals son pocs però no negligibles. Sabem que els unionistes de dretes i d’esquerres (com si fos possible discriminar-los) son més d’una quarta part dels votants. I sabem que les forces sobiranistes estan massa fragmentades.

Com sigui, el país és el que és, i finalment s’ha demostrat que la independència del nostre poble no es cosa de quatre dies, com alguns deien i uns altres desitjaríem. 

Una vegada païdes les dades, el que pot ser realment preocupant des d’el punt de vista sobiranista no és tant la manca de suport a una consulta sobre l’autodeterminació sinó la disgregació de les forces que hi han fet bandera. Per tant, i això ha de quedar molt clar, els resultats electorals no son en absoluts contradictoris amb l’èxit aclaparador del darrer 11S. El que passa és que CiU, amb Artur Mas al capdavant, potser han sobrevalorat la seva pròpia influència en la manifestació. Si tenim en compte que més de la meitat dels diputats del Parlament son obertament independentistes i, amb ICV, dos terceres parts estan pel dret a decidir,  l’avançament en la reivindicació de les llibertats dels catalans a fet un salt de gegant en els darrers anys. Aquest salt ha estat reconegut per tota la premsa internacional que és, al cap i a la fi, la que ens interessa.

L’ANC va demanar als partís catalanistes que fessin seves tres proposicions:
-La sobirania de Catalunya resideix en el poble català.
-Ens posarem a treballar immediatament per esdevenir un nou estat d’Europa.
-Treballarem conjuntament amb la resta de formacions, de forma consensuada, perquè el nou estat sigui de tots el catalans i totes les catalanes.

ERC i CUP va explicitar aquests punts en el seu programa electoral mentre CiU i ICV els van incorporar de forma implícita. Aquestes quatre forces polítiques formen les dues terceres parts (quasi exactes) del nou Parlament. Per tant, l’únic que realment pot impedir fer la consulta és la manca d’acord entre aquests quatre partits. No ens torneu a decebre. La paciència del patriotes catalans és il·limitada però no infinita.

I ara què? Doncs ara a continuar la feina. Sabíem i sabem el que volem, i ara també sabem molt be on som. Ara toca treballar per propiciar una consulta on es demani directament a tots els catalans si volen viure en un nou estat d’Europa. I aquesta consulta (plebiscit o referèndum o el que sigui...) l’hem de guanyar. Per això, hem d’eixamplar encara més la base sobiranista.  Els Cs son un cas perdut, però hi ha votants del PSC i del PP, catalanistes, que poden obrir els ulls. Que poden veure que sortir de la crisi és inseparable d’assolir l’estat propi i que poden arribar a entendre que els sobiranistes no volem alçar noves fronteres sinó que volem abolir-les totes, dins d’una Europa dels pobles.

Tot desitjant que CiU, ERC, ICV i CUP portin a efecte les tres propostes de l’ANC, els que d’una manera o un altre ens sentim vinculats a l’ANC no hem de defallir. Que el camí que ja em fet, que no és petit, no ens faci oblidar el que ens queda per conquerir. Tenim un full de ruta i un programa d’activitats que va més enllà de les eleccions: fem-ho possible! 

dilluns, 6 d’agost de 2012

Cuba i Twitter: Consignes enganyoses

Cuba es un país singular per moltes raons que potser aniré esbrinant en futurs articles, però una de les primeres coses que criden l’atenció al viatger, que hi va per primer cop, es la profusió de consignes polítiques en la majoria de vies importants del país. Consignes que oscil·len des de breus discursos patriòtics fins a una sola paraula. Aquestes consignes substitueixen en carreteres i autopistes a la publicitat de productes de consum en els països occidentals. Ets pots trobar amb frases com “El máximo honor de la mujer cubana es dar su vida por la Patria” acompanyada de la foto d’una dona jove i molt bonica (i han coses que no canvien...) portant un fusell d’asalt, que suposo és un Kalashnikov. Molt minimalista es la tanca on es veuen quatre rostres amb el lema “Volveran”. Que un es pregunta d’on han de tornar i per fer què...

Les consignes polítiques i lemes poden veure’s com pintades a les parets elaborades amb més o menys gràcia i en tanques enormes. En blanc i negre i una pàtina d’anys que les fa a penes llegibles fins cartells murals policroms fets amb la darrera tecnologia d’impressió digital.

Les consignes a Cuba formen part del paisatge des de fa molts anys. De fet des de 1959 en que triomfà la revolució de Fidel Castro. 53 anys son molt anys de veure sempre les mateixes frases, fins al punt de que per a una part molt important dels cubans (pel que he pogut comprovar personalment i falta d’enquestes oficials) han perdut del tot el seu significat.

Els temps verbals imperatius incomoden i els dogmes cansen. Uns i altres esdevenen estèrils per repetitius.

I què té això a veure amb el Twitter?. Doncs que aquesta eina de missatgeria instantània està esdevenint, des d’el punt de vista polític un panell d’exposició de consignes i dogmes tant estèril com les tanques cubanes. I la cosa s’ha agreujat desprès de la compatibilitat del Twitter amb Facebook. La moda no és sols de informar de qualsevol petit moviment que un faci, generalment d’interès proper a zero, si no també de llançar afirmacions polítiques categòriques no argumentades, quan no insults directes, perdent moltes vegades les mínimes formes que ens permeten mantenir posicions discrepants des d’el respecte a les persones. I això és particularment trist quan es produeix entre catalans.

A Cuba i Catalunya, els que llancen proclames imperatives i dogmes vuits, a tort i a dret, no pretenen ni informar ni convèncer. Només pretenen, en el millor dels casos, exposar la pròpia posició per així demostrar que tenen una posició. I, com el règim cubà actual, no inviten a la reflexió ni al debat raonat. Intenten demostrar una solidesa en les conviccions proporcional a la grandària de la lletra (en les tanques) o al nombre de signes d’exclamació (al Twitter) .

Ja he començat a retirar l’amistat del Facebook als amants de les consignes i les insults. Ja estic una mica fart de tanta xaxara buida i de tan atac de testosterona.

Ja s’ha acabat el temps de cridar-nos entre nosaltres. Es l’hora d’enraonar (expressió que, curiosament, no te traducció a l’espanyol).